InfoMigjorn, revista virtual sobre llengua catalana [10.000 membres]
 
Podeu trobar tots els butlletins d'InfoMigjorn en http://www.migjorn.cat/historic/index.php
Podeu donar d'alta adreces electròniques en InfoMigjorn en http://www.migjorn.cat/alta.php
 
Butlletí número 188 (dijous 01/10/2009) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) Albert Pla Nualart - Català a la terrasseta (25 i 26 de setembre)
 
2) Josep Lluís Bronchal - Aproximació al Llibre dels feits
 
3) El TERMCAT publica una actualització del diccionari en línia Noms de plantes
 
4) Els reptes de les comunitats lingüístiques mitjanes en el segle XXI
 
5) Nou llibre: La composició culta en català de Xavier Rull
 
 
7) Bartomeu Mestre - El gaudi de Gaudí
 
8) La revista L'Esquitx en format digital
 
9) Inauguració de la seu d'Escola Valenciana i de la Cívica a Alacant
 
 
1)

 

 
Català a la terrasseta
(25 i 26 de setembre)

Albert Pla Nualart / Filòleg

 
Article publicat en el diari AVUI, pàgina 56, divendres 25 de setembre del 2009
 
"Dels 5 llibres llegeixo 2"

"Home", sento que dieu, "ja ho veiem, que falta l'en!". Però si us dic "Tinc 5 llibres, dels quals en llegeixo 2", els saberuts de la gramàtica em direu que és incorrecta i que aquest en amb dels quals és un pleoname inadmissible, com ho és a "dels quals en parlo sovint". L'orella ens diu, en canvi, que són casos diferents. Diem "Dels 5 llibres només en llegeixo 2" però "Dels 5 llibres només parlo de 2", i això demostra que l'en no és pronom de Dels 5 llibres sinó dels llibres que elidim darrere 2 quan 2 és l'objecte directe. I que, per tant, dir "dels quals llegeixo 2" és agramatical; cal afegir-hi en. I de tot plegat n'hauríem de treure la lliçó de sempre: una gramàtica no té cap dret a corregir la llengua espontània genuïna. Ben al contrari, té l'obligació d'explicar-la.

Els perills de brodar-ho

Fa un parell de setmanes Pere Mas va passar el testimoni d'Els matins de Catalunya Ràdio a Manuel Fuentes amb una nota alta de català. I encara ho seria més si resistís la temptació de brodar-ho. De vegades voler parlar un català tan català ens fa dir disbarats. És un mal molt estès als mitjans. L'altre dia, per saber si havia de dir nens o nois a uns adolescents, Mas els va demanar "Com voleu que us titlli?". Podia haver dit "Com voleu que us tracti?" o "Com us he de dir?". Però es va deixar seduir per un titlli que sembla que vesteixi més i dissimuli millor inseguretats lingüístiques. Titllar i titular són, tots dos, fills del titulare llatí, però titllar, que és el mot d'evolució popular, deu carregar tots els penjaments que el poble diu de la gent amb títol. Potser per això només pot ser negatiu i només s'aplica a persones, si bé titllar coses i conceptes és fer un pas més molt difícil d'evitar. El que podem i hem d'evitar és que perdi negativitat i esdevingui un mer sinònim de qualificar.

 

Article publicat en el diari AVUI, pàgina 56, dissabte 26 de setembre del 2009

Li agrada però la preocupa

"En Joan preocupa (a) la Maria". Per saber si la a hi va, diu el manual, pronominalitza la Maria. Què fem, però, quan no sabem si li preocupa o la preocupa? En català hi ha verbs tipus preocupar i tipus agradar. Si en Joan cau bé a la Maria li agrada, però si beu massa la preocupa i llavors no hi ha a davant Maria. Molestar o sorprendre són com preocupar. Importar o repugnar són com agradar. En l'evolució del català (també per pressió castellana) els tipus preocupar -i ell és el primer- van cap a agradar. Li molesta o li preocupa són errors habituals. Però el més interessant és interessar, amb un peu a cada banda. Al Fabra només era transitiu, però ara el DIEC, al costat de "Jo interesso algú (l'interesso) en una cosa", també admet que "La cosa interessi a algú (li interessi)". I algun dia deixarà que la bruixa que encanta el príncep també li pugui encantar.

El destí de l'espoli

L'aposta noucentista per sotmetre la natura, vista com a caos, a ordre ciutadà es va acarnissar amb l'ambigüitat, un fenomen intrínsec a la llengua que permet el joc del doble sentit i un gran estalvi de paraules. D'aquella dèria en van néixer curioses distincions: algunes ja oblidades (es podia continuar però no seguir fent una cosa) i d'altres que s'han instal·lat en la consciència de molts parlants: full de llibre / fulla d'afaitar. En les més artificioses, l'IEC ha començat a fer marxa enrere. El 1995 va acceptar que destí, a més del fat que fixa la sort, fos el lloc on anem, la destinació. I el 2007 que espoli, a més dels béns que deixa un prelat, fos això que patim tots els catalans, l'espoliació. Així doncs, quan dic que Salamanca és el destí de l'espoli, a més de dir una veritat, allibero la llengua d'una lògica artificial; li retorno naturalitat.

 

2)
 
Article publicat en el número 68 de la revista Llengua Nacional (pàgina 8)
 
 
Aproximació al Llibre dels feits
 
Josep Lluís Bronchal
 
 
 
El Llibre dels feits de Jaume I, el Conqueridor, es pot considerar com el primer monument literari de la literatura catalana, immediatament abans de l'extraordinària obra de Ramon Llull, que va assentar les bases de la llengua literària. Sóc conscient que en una breu aproximació com aquesta, i donada la complexitat de l'obra, tan sols en tocaré certs aspectes. Aquestes línies únicament volen ser una invitació a la seva lectura.
 
Durant dècades, la tendència d'alguns historiadors de la literatura ha estat la d'estudiar la primera de les quatre grans cròniques catalanes, establint-ne les  singularitats i diferències, gairebé sempre en relació amb les altres. Considero que aquesta actitud, lògica fins a cert punt, per si mateixa és limitadora i no deixa valorar adequadament l'originalitat de cadascuna d'elles. Caldria, doncs, deixar de fer aquest comparativisme estèril i analitzar la crònica de Jaume I com a obra exempta i única. Un altre element negatiu ha estat valorar-la sovint des d'un punt de vista o històric o literari, amb un utillatge sovint massa descriptiu, repetint i copiant-se uns crítics i uns altres una sèrie de tòpics, no sempre matisats ni emmarcats adequadament.
 
Aquí no entraré en aspectes interessantíssims de la seva transmissió textual o de l'autoria individual i col·legiada del text, que han estat suficientment tractats. El tema no sembla que estigui definitivament tancat ni se n'ha dit l'última paraula. Precisament aquest "problematisme" en fa una obra oberta i que no ha esgotat les seves possibilitats, com passa amb totes les obres clàssiques.
 
El Llibre dels feits no és únicament la possible justificació d'un rei i d'un regnat, com s'ha dit fins a la sacietat, sinó per damunt de tot una de les obres més espontànies i dinàmiques de l'edat mitjana, que intenta ser el testimoni excepcional d'una persona que va viure amb molta intensitat una llarga vida de seixanta-sis anys, més del doble del que era l'esperança de vida habitual en l'època. Aquesta dada, per si sola, ja és simptomàtica.
 
El providencialisme és un factor que informa tota la crònica. Jaume I se sentia escollit per Déu, ja des de la seva mateixa concepció, quasi miraculosa, per a acomplir una determinada comesa. Quina podria ser aquesta? El temps li ho aniria mostrant, però va ser ell qui amb el seu fort caràcter anà empenyent el seu regnat i destí ja des de la seva adolescència. Mai no va deixar que els esdeveniments el superessin, sinó que tot ho subordinava a la seva missió, gairebé divina.
 
També s'ha insistit massa, i no sense raó, en uns trets negatius de la seva personalitat: la bel·licositat i la crueltat. La societat medieval era profundament inestable i cruel; a més, la vida humana tenia molt poc valor. No oblidem que la guerra era una forma de sobreviure en aquella època, i la mort, la destrucció i el botí eren els seus resultats lògics. També s'ha dit, i amb raó, que la seva va ser una mena de "croada occidental" o guerra santa contra el musulmà. Cal situar-se a l'època per a entendre el significat i abast d'aquesta actitud bel·ligerant.
 
Alguns investigadors, el primer Manuel de Montoliu, però també Ferran Soldevila, Miquel Coll i Alentorn i Martí de Riquer, van detectar fragments prosificats de poemes èpics dins algunes cròniques, entre elles la de Jaume I. En total, s'han pogut reconstruir fins a uns set-cents versos d'aquesta darrera, la qual cosa demostra que en les nostres lletres també va existir el gènere èpic.
 
Aquestes prosificacions són doblement importants si tenim en compte que no ens ha arribat cap poema èpic en català. Les breus mostres reconstruïdes són fragments valuosíssims, no sols com a testimoni d'un gènere literari desaparegut, sinó d'una actitud de combat i conquesta que calia mantenir ben viva entre la població per a emprendre determinades campanyes o gestes militars. Llegint el Llibre dels feits hom té, en molts moments, la sensació que el seu protagonista es comporta con un personatge més de l'èpica, mostrant el seu valor, liderant les batalles, enfrontant-se a les situacions adverses i actuant com un estrateg consumat. És innegable que Jaume I coneixia directament tota aquesta literatura èpica, perquè se sap que a la cort dels reis d'Aragó hi havia un cos de narradors de gestes. Amb molta probabilitat també devia conèixer les proeses del cicle de Mio Cid. També s'ha insinuat que abans de la redacció definitiva de la crónica devien existir sengles poemes èpics de les conquestes de Mallorca, València i Múrcia, i un de la infantesa de Jaume I, que els redactors finals van aprofitar i prosificar per a crear tot un conjunt homogeni del seu regnat. Sigui això cert o no, llegint la crónica hom té la sensació que el rei es comporta com un heroi més de l'èpica, i estic convençut que havia après a captenir-se sentint aquells poemes des de la seva joventut; és evident que aquest va ser el seu ideari vital. Hi ha un tret, però, que el distancia de la majoria d'herois de poemes èpics on es produeix un cert grau de mitificació: és en la seva humanitat desbordant. Així, fa amb naturalitat les accions quotidianes, parla amb els seus interlocutors, s'emociona davant la lluna o un niu d'orenetes instal·lat a la seva tenda, plora en diverses ocasions, és ferit en el combat, arenga les seves tropes i cavallers; és a dir, no hi ha res humà que li sigui aliè. I aquesta proximitat fa que el Llibre dels feits es llegeixi amb un interès sostingut. Tot això converteix el seu protagonista en un personatge molt proper i actual a la nostra sensibilitat.
 
Si Jaume I confessa que va escriure la crònica per donar exemple, ens està dient, als lectors d'avui, que la vida humana mereix ser viscuda d'una manera apassionada. Ell, per tant, considerava la lectura dels seus fets com una forma d'encoratjar els altres a viure intensament, no pas una mena de vulgar "mirall de prínceps" adreçat especialment als seus futurs hereus reials; també resulta evident que volia deixar testimoni a la posteritat.
 
És cert que la dificultat de la llengua és un obstacle important a l'hora d'afrontar la seva lectura, però no insuperable. La sintaxi és molt elemental, feta majoritàriament d'oracions copulatives. Que això faci la lectura de vegades monòtona i feixuga, queda compensat per l'interès amb què és narrada la història en els seus diferents registres.
 
Manuel de Montoliu va saber captar com ningú l'essència i vitalitat del Llibre dels feits a través d'aquest vessant curull d'humanitat; en aquest sentit remarcà:
 
... són innombrables les anècdotes vives, adés patètiques i dramàtiques, adés gracioses i festives que conta el redactor sobre el monarca. Converses animades, facècies, dites agudes, jocs de paraules i aforismes espurnejants d'enginy, detalls del seu estat d'ànim finament observats i subtilment analitzats, notes personalíssimes sobre les circumstàncies de l'ambient físic i moral en les quals actua el rei en un moment determinat, llàgrimes i somriures del monarca en moments de dol o joia, judicis aguts sobre fets i persones, formulats amb una justesa i un laconisme d'expressió verament admirables ... Però el que dóna al llibre una sabor de modernitat en moltes de les seves pàgines i el que constitueix la seva gran originalitat, és l'abundor i la justesa dels detalls, en aparença insignificants, amb els quals el seu autor fixa en mig de les narracions dels fets d'armes el caràcter dels personatges que hi intervenen, i les agudes observacions que fa contínuament sobre l'estat psicològic del protagonista. (Manuel de Montoliu, Les quatre grans cròniques, Edit. Alpha, Barcelona 1959, pp. 45 i 46.)
 
La gran multitud de diàlegs que apareixen en el text i on intervenen molts personatges dóna també un gran dinamisme a la narració.
 
Per totes aquestes coses considero, com a conclusió, que el Llibre dels feits es pot considerar la primera obra literària de la literatura catalana i que va néixer amb una total maduresa creativa. Les seves aparents dificultats de llenguatge no ens han de privar d'apropar-nos a un text excepcional.
 
 
 
3)
 
 
El TERMCAT publica una actualització del diccionari en línia Noms de plantes

El TERMCAT ha actualitzat el diccionari Noms de plantes, publicat el mes de març passat. Les principals novetats que presenta l'obra són: un disseny renovat de la interfície que facilita la interpretació de les dades (ordenació diferent, canvis en la tipografia i disposició de la informació), la identificació mitjançant un marcatge de les denominacions procedents del DIEC2 i del llibre Els noms de les
plantes als Països Catalans de Francesc Masclans i la llista de referències bibliogràfiques completa.

Us recordem que el diccionari ofereix dades d'un projecte en curs d'elaboració, el Recull de noms catalans de plantes, patrocinat per Obra Social “La Caixa”, en què treballa actualment un equip format per botànics, filòlegs i terminòlegs, vinculats al Laboratori de Botànica de la Facultat de Farmàcia de la Universitat de Barcelona, la Institució Catalana d'Història Natural, filial de l'Institut d'Estudis
Catalans, i el TERMCAT.

Més informació a
www.termcat.cat.

Vallès i Xirau, J. (dir.). Noms de plantes [En línia]. Barcelona:
TERMCAT, Centre de Terminologia, cop. 2009. (Diccionaris en Línia)
4)
 
 
El Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació de la Universitat de Barcelona (CUSC-UB) conjuntament amb Linguamón-Casa de les Llengües i amb el suport de la Xarxa CRUSCAT de l'Institut d'Estudis Catalans, té el plaer de convidar-vos al cicle de conferències  previstes per aquesta tardor sota el títol:

 

Els reptes de les comunitats lingüístiques mitjanes en el segle XXI

 

Dijous 8 d'octubre de 2009

Presentació: Albert Bastardas, Departament de Lingüística General de la Universitat de Barcelona i director del CUSC-UB.

§  Neerlandès: Marc Van Oostendorp, Meertens Instituut, Amsterdam.

  • Finès:  Sirkku Latomaa, University of Tampere.
  • Danès: Jens Normann Jorgensen, University of Copenhagen.

 

Dijous 5 de novembre de 2009

Presentació: F. Xavier Vila, Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona i director de la Xarxa CRUSCAT de l'IEC.

  • Estonià: Delaney Michael Skerrett, University of Tartu.
  • Letó: Uldis Ozolins, La Trobe University, Melbourne.
  • Hebreu: Bernard Spolsky, Bar-Ilan University, Ramat Gan.

 

Dijous 3 de desembre de 2009

Presentació: Emili Boix, Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona i director de la revista Treballs de Sociolingüística Catalana.

  • Eslovè: pendent de confirmació          
  • Txec: Jíri Nekvapil, Charles University, Prague.
  • Suec: pendent de confirmació

 

Les conferències tindran lloc a l'Institut d'Estudis Catalans (sala Nicolau d'Olwer) de 18.30 a 21h. Hi haurà servei de traducció simultània.

 

5) 

 

Acaba de publicar-se, dins la col·lecció Tomir d'Editorial Moll
 
LA COMPOSICIÓ CULTA EN CATALÀ
de Xavier Rull

Una obra especialment útil per als qui treballen en correcció de textos, traducció i terminologia i vulguin tenir nocions del funcionament de la composició culta, un dels recursos més productius de què disposa el català per formar neologismes. I, lògicament, La composició culta en català és una obra indicada per als estudiants que aspiren a treballar en un futur en aquests àmbits: alumnes de Filologia Catalana, de Traducció i Interpretació o d'Humanitats

 


Aquesta obra tracta, amb voluntat d'exhausitivitat, la composició culta en català. S'hi explica què són els formants cultes, com s'obtenen, de quina manera es combinen i quin comportament morfofonològic tenen (al·lomorfies, vocal d'enllaç, accentuació, reducció d'aplecs vocàlics, etc.).

Aquest és un treball de descripció lingüística, però com que els compostos cultes apareixen sobretot en terminologia tècnica i científica, l'obra també és útil per a l'estudi de la terminologia (el vocabulari especialitzat) i la neologia (les tendències en la creació de paraules noves). A més, tot i que es refereix a la llengua catalana, part del que s'hi exposa també és útil per a l'estudi de la composició culta en altres llengües romàniques.

 

L'autor:

Xavier Rull
(Falset, Priorat, 1972) és llicenciat en Filologia (Universitat Rovira i Virgili, 1995), màster en Lexicografia (Universitat Pompeu Fabra, 2000) i doctor en Filologia Catalana (Universitat Rovira i Virgili, 2007). Ha publicat els llibres La formació de mots. Qüestions de normativa (Vic: Eumo, 2004), Els estrangerismes del català. Com són i per què en tenim. Una visió social i lingüística (Tarragona: Universitat Rovira i Virgili, 2008) i el Diccionari del vi (Barcelona: Enciclopèdia Catalana, 1999). Actualment és professor associat de la Universitat Rovira i Virgili i de la Universitat de Lleida.

Format: 21x13 cm Pàgines: 212 Distribució: 15-09-09 Preu: 15 euros (IVA inclòs)

 

6) 

 

 

 
És natural i comprensible la vergonya o inseguretat (normalment totes dues) que sentim quan ens expressem per primer cop en una altra llengua. Ara bé, si per exemple es tracta d'un català que va a viure a Alemanya sabem que no li quedarà més remei que superar-ho, però resulta molt diferent quan es tracta d'un castellanoparlant que s'enfronta al petit gran repte de parlar català. I és diferent perquè sabem que l'altra persona sap castellà i a més és molt probable que aquella persona es passi al castellà, sabem que no és necessari fer el pas, sabem que ens podem entendre en castellà i estalviar-nos el mal tràngol de passar vergonya, i és clar, en aquestes circumstàncies és força més difícil fer el pas.

Ja fa algun temps llegint “Nosaltres els catalans” descobria com en Txiqui Beguiristain s'ho va fer per superar el tràngol de començar a parlar català. Cada dia després d'entrenar, m'entres tornava en cotxe cap a casa, posava una emissora de ràdio en català i anava repetint totes les frases... Em vaig sentir plenament identificat i és que la majoria de catalanoparlants d'adopció ho vam passar malament quan vam començar a parlar la llengua i com el Txiqui, vàrem buscar un àmbit segur on començar: amb la nostra parella, amb els nostres fills, parlant en solitari… Ara, per sort tenim noves eines com el voluntariat lingüístic o d'altres més recents com els grups xerrem, però cal recordar que tot això es limita a unes hores a la setmana, i la setmana té moltes hores.

Aquets dies, a Manresa, Veu Pròpia ha començat un grup de conversa en català anomenat “XERREM” (un programa impulsat per la CAL). Com és natural els participants són no catalanoparlants, però sorprèn que els “xerpes” (que és com s'anomenen els dinamitzadors dels grups) siguin també nou vinguts, els quals ja han assolit el Nivell “C” de català. Déu n'hi do! gent nascuda fora del país ensenyant català als que ara arriben... Però el que vull destacar és el nivell de seguretat que experimenta aquest grup pel fet de saber que tots ells són nascuts en països diferents, i penso que tots els catalanoparlants ens hauríem d'esforçar per donar-los aquesta seguretat i així ajudar-los a superar la vergonya de fer els primers passos a parlar català. Per això, i com a catalanoparlant d'adopció que sóc, partint des de la meva pròpia experiència, voldria donar alguns petits consells de com actuar quan ens trobem davant una persona que comença a parlar català:
- No us passeu mai al castellà, és molt frustrant quan una persona no catalanoparlant intenta parlar la llengua i l'aborigen se la nega.
- No corregiu tot el que diem malament, una llengua no s'aprèn d'un dia per l'altre i tranquils, que escoltant-vos a vosaltres aprendrem quins són els nostres errors.
- No us desfeu en elogis, arribar a un lloc nou i aprendre la llengua és un fet normal i heu de comportar-vos de forma normal, que és contestar en català i no fer cap mena de comentari de si ho fem bé o malament, o de si ens haurien de penjar una medalla.
- No doneu les gràcies per que parlem en català, no som un messies que ha vingut de l'altra punta del món a salvar la llengua, aprenem el català pel nostre propi interès, som prou intel•ligents i amb prou cultura com per aprendre i gaudir de la llengua i cultura del país que hem triat per viure-hi.
- No cal que mentiu o us disculpeu quan no enteneu el que diem, sabem que comencem i que segurament no ho fem bé. Si us plau actueu amb naturalitat “no t'he entès del tot, m'ho pots repetir?” potser el primer cop no ens en sortirem i ens haurem de recolzar en el castellà o fer gestos... però sobretot, el que necessitem es una actitud racional per part del nostre interlocutor, actueu amb naturalitat que és el que ens donarà seguretat per continuar endavant amb el nostre petit gran repte de començar a parlar català.
- I sobretot, ESTIMEU-VOS LA VOSTRA LLENGUA, ESTIMEU-VOS EL CATALÀ.

Enia Luna
Veu Própia

 

7) 
 
Article d'opinió publicat en el DIARI DE BALEARS dilluns 21 de setembre del 2009
http://dbalears.cat/actualitat/Opini%C3%B3/el-gaudi-de-gaudi.html
 
El gaudi de Gaudí
 
Bartomeu Mestre i Sureda "Balutxo"

Els espanyols sempre han abominat d'Antoni Gaudí i han intentat divulgar, amb evident fracàs, que era un mal arquitecte. Saben bé què fan, perquè Gaudí és un geni i un símbol de catalanitat. L'entusiasme i l'admiració que genera als visitants cultes contrasta amb el rebuig dels espanyols en veure, impotents, les imponents quatre barres que evoca la Sagrada Família. Tanmateix, les obres descriuen els autors. Una peripècia documentada és la humiliació que va patir Gaudí, a 71 anys, quan es manifestà l'11 de setembre de 1924, en plena dictadura de Primo de Rivera. Els policies intentaren, inútilment, que parlàs en castellà. Va ser insultat i detingut. Ja a comissaria, en presència d'un conegut seu (el senyor Valls, l'home que ho relataria tot), els insults i les amenaces pujaren de to: "¡Si usted no fuese un viejo le rompería la cara, sinvergüenza, cochino!". Va ser acusat d'insults i multat, però Gaudí es va mantenir digne i lleial a la llengua.

80 anys més tard i sota un altre règim, l'estiu de 2004 vaig tenir constància de la doble vexació que va patir Antoni Mestre, un estudiant serè i veraç de 20 anys. A l'aeroport de Barcelona el tancaren a un quartet, on fou registrat, insultat i amenaçat per respondre en català una pregunta d'un guàrdia civil delinqüent (o quina cosa és qui incompleix la llei?) i malparlat ("Es que lo habláis por cojones!"). Després de 20 minuts, l'informaren que rebria una denúncia per insults i va embarcar. En arribar a Palma, quatre guàrdies l'esperaven per repetir la teràpia. El cas es va denunciar als delegats del govern del Principat i de les Balears, Joan Rangel i Ramon Socias. La mobilització ciutadana, amb interpel·lacions parlamentàries, va permetre conèixer un centenar de casos similars no denunciats per por de represàlies. Els fets obligaren ambdós virreis a un compromís públic. Vaig parlar amb Ramon Socias per fer-li avinent que coneixia la cultura militar i que allò que entenen bé és l'obediència. Li vaig recomanar que imposàs l'autoritat i dictàs ordres clares.

No hi va haver cap sanció (les filmadores dels aeroports es veu que no funcionen segons quan), ni cap reparació; només paraules eixorques! El compromís? Paper banyat! Tota la classe política catalana és autora o còmplice de l'etnocidi. Uns no assumeixen responsabilitats i els altres no les exigeixen i fan els ulls grossos. Aquesta desídia convida a apel·lar als tribunals internacionals. Els darrers cinc anys, els abusos amb violència s'han multiplicat i certifiquen que no vivim a un estat de dret, sinó a un típic estat colonial: ocupació del territori, espoliació i racisme! Mai un catalanoparlant serà agredit, ni insultat, ni amenaçat per parlar català a cap país del món... excepte a casa seva, allà on les lleis confereixen oficialitat a la llengua que reprimeixen els que han de fer-la respectar! Una segona evidència és que mai cap parlant de qualsevol llengua del món serà agredit, ni insultat, ni amenaçat per la policia espanyola... excepte els catalanoparlants. Som, doncs, davant d'actes racistes. Els cossos de seguretat se senten "superiors" a uns ciutadans a qui han de protegir i profanen, impunement, la legalitat. Què els ensenyen a les acadèmies, a banda de torturar? A reprimir els drets lingüístics? A esclafar els drets civils? A profanar la Declaració Universal dels Drets Humans? No els diuen que no han d'insultar? No els expliquen que l'abús d'autoritat és un delicte? No els fan saber que qui paga el seu sou som els catalanoparlants?
Front als abusos hi ha solució.

L'apuntà Gaudí l'any 1917 (aviat en farà cent anys!) a la revista de Vilanova. A preguntes de Guillem Forteza, estudiant mallorquí d'arquitectura a Barcelona i, anys després, polític, el mestre va denunciar que no només no érem respectats, sinó que érem maltractats. A més de descriure els catalans renegats, col·laboracionistes, venuts i repressors, personalitzats en Antonio Maura i Francisco Pi i Margall, Gaudí va definir la diferència entre la metròpoli i la colònia: "Els castellans atribueixen al fatalisme que s'enfonsi la hisenda pública o es perdin les colònies. Tenen un concepte equivocadíssim de l'administració. No cultiven la riquesa, no la fomenten, com els catalans, sinó que l'exploten, la dilapiden. Ells veuen com es disminueix el tresor públic, però no suprimeixen "las carrozas".

Tenir administració, per a ells, és tenir "la llave de la despensa" i repartir, entre ells i com els convingui, lo que en realitat no els pertany, perquè ho hem aportat uns altres! Als catalans la realitat mai ens enganya, sinó que ens instrueix. Els castellans no tenen aquesta percepció. Ells són respecte dels catalans com els cíclops respecte dels grecs: només tenen un ull. Els castellans no endevinen la situació. No veuen la imatge, sinó un fantasma de la imatge. Davant del problema de Catalunya, el veuen, però no volen veure la necessitat de resoldre'l. Ells amaguen la veritat, per no exercitar la justícia!". El titular d'aquella entrevista, "Catalunya és apta per a governar-se!", oferia la solució al problema: deixar de ser una colònia. Aquella constatació, tan senzilla i tan vigent avui, era tot un llegat ideològic. La independència de Catalunya era el gran somni i el gaudi de Gaudí.

8) 
 
 La revista L'Esquitx en format digital

A partir de l'Esquitx  37, no només trobareu l'edició en paper, sinó que també podreu accedir a la versió digital de la revista al  Quiosc.cat  i descarregar-vos-en el darrer exemplar al vostre ordinador.

http://www.esquitx.cat/esquitxdigital

La nostra intenció és aconseguir que l'Esquitx  es reconegui com una «marca» per al públic jove de les Balears (de la mateixa manera que tots associam el  Cavall Fort  amb Catalunya) i confiam que aquesta nova via d'edició ens servirà, en primer lloc, per arribar d'una forma més immediata als lectors i donar-los a conèixer la cultura i les tradicions que els són pròpies i, alhora, per aconseguir una difusió molt més gran, accessible des de qualsevol lloc en qualsevol moment, i fer arribar, així, la nostra particularitat a la resta de joves arreu dels països de parla catalana d'una manera més àgil i dinàmica. 

Les possibilitats d'aquesta nova aventura semblen infinites, només cal que entre tots la donem a conèixer. Us convidam, doncs, a gaudir de l'Esquitx digital!


ESQUITX
Apartat de correus 189
07320 Santa Maria del Camí
Mallorca - ILLES BALEARS
Tel.: 971 140 906
 
9) 
 
Inauguració de la seu d'Escola Valenciana i de la Cívica a Alacant
 
 
El pròxim divendres fem la inauguració de la seu d'Escola Valenciana i de la Cívica a Alacant. Aprofitarem per presentar algunes de les activitats que portarem endavant enguany (cinema, concerts de la Gira, Trobades, Voluntariat, Acosta't al territori, etc.) i per trobar-nos amb els amics i amigues que estimem i amb els quals compartim tantes coses.

Divendres 2 d'octubre, a les 20 h
C/ Perú, 16 Bloc 2 - Alacant
(carrer paral·lel a l'institut Badia de Baver,
on hi ha lloc per a aparcar)

Hi intervenen:
Tudi Torró, inspectora d'educació
Diego Gómez, president d'Escola Valenciana.

Quan acabe l'acte hi ha prevista una picadeta.
 
-----------------------------
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com