InfoMigjorn, revista virtual sobre llengua catalana [10.000 membres]
 
Podeu trobar tots els butlletins d'InfoMigjorn en http://www.migjorn.cat/historic/index.php
Podeu donar d'alta adreces electròniques en InfoMigjorn en http://www.migjorn.cat/alta.php
 
Butlletí número 172 (dijous 23/07/2009) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) InfoMigjorn se'n va de vacances
 
2) Entrevista a Joan Solà
 
3) Bartomeu Mestre - Història d'un acrònim
 
4) Gabriel Bibiloni - Matxos i matxistes
 
5) Joan-Lluís Lluís - Procès d'evaporació del livonià
 
 
7) IV JORNADA FILOLÒGICA ORGANITZADA PER L'ASSOCIACIÓ D'AMICS DEL DR. ANTONI M. BADIA I MARGARIT
 
8) I PREMI A PROJECTES PER ESTENDRE L'ÚS DEL CATALÀ A TARRAGONA
 
9) Jaume Fàbrega - DE COLLONS
 
10) Francesc Vila - VICENT VILA  (Wila) CARTELLISTA REPUBLICÀ DE LA LLIBERTAT I PINTOR VALENCIÀ, RECLAMA UN LLOC ENTRE ELS SEUS
 
===================================================================================================================================================================================
 
1)
 
InfoMigjorn se'n va de vacances
 
Entre el 24 de juliol i el 6 de setembre no es distribuirà el butlletí InfoMigjorn.
El 7 de setembre, si no hi ha cap impediment, ens trobarem de nou.
Bon estiu a tothom.
 
===================================================================================================================================================================================
 
 
2)

 

Entrevista a Joan Solà publicada en el diari EL PUNT, diumenge 12 de juliol del 2009

http://www.elpunt.cat/noticia/article/5-cultura/19-cultura/59985-lmentre-el-poble-no-es-defineixi-clarament-la-nostra-llengua-patirar.html

 

 

«Mentre el poble no es defineixi clarament, la nostra llengua patirà»


Acaba de rebre el 41è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes per les seves obres monumentals sobre la llengua catalana, com ara la «Gramàtica del català contemporani» i les «Obres completes de Pompeu Fabra», a més de la seva tasca divulgadora a través d'articles


Una vida dedicada a la llengua

 

Home curiós i d'interessos variats (ha anat a més d'un concert de rock i ha integrat la comitiva de retorn del Dakar a l'Àfrica), Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940) s'ha dedicat amb cos i ànima a l'estudi de la llengua, fet que s'ha traduït en una quarantena d'estudis sobre sintaxi, història de la llengua, lèxic, puntuació, tipografia, bibliografia i altres matèries de lingüística i sociolingüística. L'últim, Plantem cara. Defensa de la llengua, defensa de la terra (La Magrana), recull els seus articles periodístics publicats al diari Avui, que tracten de diversos temes com ara lingüística, política, congressos i literatura. Després de dirigir la Gramàtica definitiva del català contemporani (2008) i l'edició de les Obres completes de Pompeu Fabra (l'últim dels nou volums està previst pel 2010), actualment prepara la redacció de la sintaxi de la nova gramàtica normativa de l'Institut d'Estudis Catalans.

 

De posat modest i pacient, Joan Solà no pot amagar la seva faceta de pedagog (a la universitat se'l coneix pel seu tracte cordial amb els alumnes i per estar sempre disponible). Les seves respostes són sospesades i minucioses. Guiades per una amabilitat extrema.

 

–D'on neix el seu interès per la llengua?

–«El meu interès per la llengua va néixer de manera merament natural. Estudiava a Lleida i tot funcionava en espanyol. Tenia un germà que em deia que l'escrivís en català. No en sabia gens i ell em corregia. A poc a poc m'hi vaig començar a engrescar. En aquella època ja m'agradava la gramàtica i amb l'ajut de mon germà vaig entrar en coneixença del català escrit. La vida m'ha dut per altres camins, vaig deixar el magisteri a Lleida per estudiar filosofia i lletres i vaig fer clàssiques, perquè en aquella època no hi havia català. Just l'any que acabava, el 1965, es va treure la primera càtedra de català, que la va guanyar Antoni Comas. El català va començar a obrir-se camí, i poc a poc es va crear un departament i després una llicenciatura. Aquest professor coneixia els meus interessos lingüístics i em va proposar ser ajudant de la seva càtedra, i d'aquesta manera va començar tot. Vaig fer la tesi doctoral i vaig treure una plaça, i em vaig anar consolidant. Després de les oposicions vaig quedar més adherit a assignatures de llengua que no pas de literatura, i vaig quedar-me a la secció de lingüística.»

 

–I el seu interès específic per la sintaxi?

–«Això és força fortuït i al mateix temps natural. Suposo que el meu pensament era més inclinat a la reflexió sintàctica i estructural que no pas a l'auditiva. Sense saber com, et vas informant més sobre una cosa que sobre l'altra. El més natural és interessar-se pel lèxic, l'aspecte aparentment més accessible a tothom, i la fonètica. En qualsevol matèria, però, arriba un moment que has de fer un pas més. Amb una llengua, el català, el portuguès, l'italià, ja no en tens prou perquè t'adones que les llengües són alguna cosa més que una llengua concreta. Aleshores comences a obrir-te cap a la lingüística general i t'engresques amb algun autor, com ara Coromines o Fabra. A la llarga, sense que el lèxic deixés d'interessar-me, la sintaxi em cridava més l'atenció; és una part de la lingüística molt rica i complexa perquè conté estructures poc visibles.»

 

–Una visió del món?

–«Tradicionalment s'ha dit que una llengua és una manera de transmetre el món, però personalment no diria ni que sí ni que no. Són maneres de dir que una llengua és l'expressió personal més clara de tot el que veus. Més aviat diria que la manera diferent de veure el món et ve de la realitat, del que tens al davant, no de la llengua. Per exemple, si tens una vida agrícola el teu pensament es forma a base d'imatges agrícoles, però si has nascut en una ciutat de gratacels, no tens aquella vivència de plantes i animals i collites, i la teva llengua expressa altres realitats.»

 

–Com ha evolucionat la seva visió de la llengua?

–«Quan comences a estudiar la llengua, et centres en els aspectes normatius, és a dir, en allò que et fa dubtar, i mires d'aclarir-ho. Després vaig estudiar diferents corrents lingüístics, com ara l'estructuralisme i la gramàtica generativa de Chomsky, que em va engrescar quan tenia vint anys perquè estimulava la meva ment i em portava molt més enllà de l'estadi normatiu. En qualsevol professió, el factor emoció és important. És a dir, emoció és una mena d'interès per continuar vivint. Quan ja no tens interès per aquell menjar o per aquella companya, per aquella feina, aleshores has perdut l'interès per relacionar-te amb el món i comences a morir. Amb la lingüística passa el mateix; quan descobreixes un paradigma nou que t'obliga a estudiar altres matèries et desperta interessos que et porten a uns altres. Aleshores et passes treballant en una cosa durant anys, tal com va passar amb la gramàtica generativa catalana, que em va dur cinc anys de treball amb en Sebastià Bonet, i que no va ser gens fàcil (vaig patir molt), i et situa en un altre món. D'una banda et sents molt més humil i de l'altra ets capaç d'entendre moltes més coses i més aspectes. Aleshores t'adones de la diferència que hi ha entre una persona que s'ha quedat fent de corrector i tu, que has llegit molta bibliografia. Sembla que aquell que s'ha quedat corregint i tu sabeu el mateix, i no és veritat. Tu tens uns coneixements que moltes vegades no són directament aplicables, però et construeixen un món més ric i et converteixes en més prudent. No critiques tant la gent, veus que la llengua és molt complicada. Però al mateix temps el coneixement et provoca més neguit: d'una banda, no dónes l'abast, et veus obligat a ser més realista; de l'altra, vas comprenent què són els estats repressius, què són les persecucions lingüístiques, què vol dir una llengua per a un poble, per què uns defensen la llengua, per què els altres l'ataquen... Entretant, vas descobrint persones que són molt sòlides i t'adones que les coses que escriuen et porten molt més lluny perquè són més intel·ligents i qualsevol cosa que diuen té molta més fondària. Els personatges que m'han influït són Fabra, Coromines i Chomsky. Aquest últim m'ha fet patir molt, perquè escriu molt malament, en canvi Fabra és molt transparent i Coromines també: escriu una llengua molt clara i alhora molt rica.»

 

–És el model que ha seguit en els articles?

–«Fer articles de diari és una disciplina realment difícil, però t'aporta moltes satisfaccions. No només he parlat dels aspectes normatius, sinó de sociolingüística, política, sobre congressos i sobre llibres que m'han agradat i això m'ha obligat a precisar una mica més, per exemple, sobre què és l'estil, aquesta cosa tan misteriosa. També m'ha agradat practicar la llengua, no pas només estudiar-la: forçar la llengua, o defensar alguna cosa que els puristes no volen acceptar perquè em sembla que és bo per la llengua.»

 

–És com donar prioritat a la vida abans que a la llengua?

–«Exactament. Això és una cosa absolutament primària: primer és la vida i després ve el reglament, primer és la producció que la gramàtica, la novel·la que la norma... Això és tan evident que no es pot contradir. La norma és simplement un instrument, una crossa.»

 

–Aquí entra l'acadèmia, que de vegades sembla que limiti l'ús de la llengua...

–«L'acadèmia ha de treballar de la manera més rigorosa possible. Per poder arribar a conclusions cal fer abans moltes anàlisis menudes i consensuar molts detalls. Una acadèmia fa una feina sense la qual la societat que fa servir la llengua aniria perduda. El problema és que la societat ha de ser sana, perquè si no, no fa bon ús de l'acadèmia. Si la comunitat està malalta, es preocupa molt més d'aspectes repressius i normatius que no pas de la creació. Els creadors que treballen amb la llengua han de ser molt conscients del que això representa. Afortunadament, en cada època hi ha hagut persones que han tingut criteris propis i que han donat exemple de llengua molt rica, com ara Carner o, en l'actualitat, molts traductors. L'acadèmia ha de fer una feina ben feta, perquè si no la societat no pot treballar bé amb aquesta matèria. La gent de seguida simplifica i pensa que els acadèmics només reprimeixen i el que fan és fonamentar tant bé com poden la llengua estàndard, però en definitiva els responsables són els usuaris, són els parlants.»

 

–Ara que ocupa la vicepresidència de l'IEC, com veu les relacions que manté aquesta entitat amb l'Acadèmia Valenciana?

–«Aquest és un aspecte que preocupa tots els professionals de la llengua, perquè hi ha implicats factors polítics. En principi, la diversitat d'autoritats és difícil de compaginar amb l'ideal de la unitat de la llengua; però la situació s'agreuja si darrere hi ha una voluntat explícita o implícita d'afeblir la llengua. Hem d'explorar en quin terreny ens trobem i com s'ha d'actuar en aquestes circumstàncies.»

 

–Sovint ha alertat de la situació precària de la llengua. On cal buscar les solucions?

–«L'arrel del problema és de tipus polític. Mentre aquest poble no defineixi què vol ser com a poble i què vol que siguin els seus individus –i, per tant, què vol fer de la seva llengua– aquesta llengua patirà sempre. Definir de manera clara vol dir ser molt conscient que una llengua petita no pot sobreviure a les pressions econòmiques, polítiques i demogràfiques. En canvi, si aquesta llengua pertanyés a un país que políticament no tingués problemes de reconeixement de si mateix, com els països nòrdics, és molt probable que no haguéssim arribat a una situació en què la llengua està reculant d'una manera claríssima i alarmant. El problema afegit és que tota la classe política i dirigent intenta negar això i anar vivint i passant anys sense posar-hi el remei dràstic que és el de plantar cara a l'Estat i canviar les relacions amb ell, si és que es vol sobreviure com a poble. Salvar la llengua vol dir fer que aquesta llengua sigui, com a mínim, igual que l'altra, però la política actual no va per aquest camí, sinó pel camí de no voler saber què està passant i de posar-hi pedaços.»

 

===================================================================================================================================================================================
 
3)
 
Article publicat en el DIARI DE BALEARS  dilluns 13 de juliol del 2009
 
Bartomeu Mestre i Sureda "Balutxo"
 
Enguany és el 75è aniversari d'una paraula que, en un tres i no-res, va ser d'ús comú: estraperlo. Malgrat derivar d'un gran escàndol, i malgrat la vinculació amb Mallorca, molta de gent ignora l'origen del mot, el qual sovint s'utilitza erròniament com a sinònim de contraban. Per més que hi ha similituds en l'efecte (frau a la hisenda pública), la nova paraula té entitat perfectament definida. Procedeix d'un episodi de corrupció política que va fer caure Alejandro Lerroux de la presidència del govern espanyol, esfondrant-se, amb ell, el Partit Radical. Cal recordar que Lerroux era un agent colonial que es desplaçà a Catalunya just encetat el s. XX. Ho explica Indalecio Prieto a les seves memòries, en les quals detalla com Segismundo Moret, ministre de Governació, envià Lerroux a Barcelona, patrocinat amb fons reservats espanyols, per atiar l'enfrontament ètnic, amb l'arma fàcil de sembrar el conflicte lingüístic amb els immigrants.

Amb demagògia populista, Lerroux va tenir suport fins que, amb indicis de corrupció, l'any 1914 l'electorat català li va girar l'esquena i es va haver de presentar a diputat per Còrdova. La tècnica de Lerroux encara avui és d'ús comú i l'hem patida a Mallorca (Andratx, Llucmajor, Sant Joan...), amb polítics excedents de la milícia que, gairebé sempre, desemboquen en casos de corrupció. Encara avui, Lerroux té imitadors que es dediquen a anar a gratar les puces als altres, com per exemple fa Rosa Díez quan ve a Mallorca i a Menorca, del bracet dels botiflers, a dir-nos quina ha de ser la nostra política lingüística.

El maig de 1934, la senyora Lowmann i el seu espòs, Daniel Strauss, un jueu alemany que s'havia nacionalitzat mexicà, s'associaren amb Jules Perel (Perel & Co), el qual, rodejat de polèmica, havia mantingut casinos a Holanda. Els tres socis patentaren una ruleta de la seva invenció amb el nom straperlo, acrònim d'Strauss, Perel i Lowmann (n'hi ha que parlen d'un Perlowitz o d'un Perlo, inexistent) i sol·licitaren permís a la Generalitat de Catalunya per instal·lar-la a l'hotel Terramar de Sitges. Lluís Companys s'hi va negar, d'acord a la tradició esquerrana contrària al joc que, com és sabut, va instaurar Carles III per la cobdícia borbònica de recaptar ingressos. L'oposició de la Generalitat va obligar a desviar el punt de mira dels estafadors cap a Mallorca, on Francisco Franco era el comandant militar que imitava la Guàrdia Civil a l'hora de fer els ulls grossos per facilitar el contraban del seu amic Joan March, més endavant patrocinador de la rebel·lió militar. Així varen establir el precedent de l'hotel Formentor (s'assegura que també s'instal·là una ruleta igual en el "Círculo Mallorquín") per poder apuntar cap a objectius més ambiciosos.

Per legalitzar el joc a nivell de tot l'estat (i imposar-lo a Catalunya i al País Basc, que no el volien), els estafadors varen subornar la família d'Alejandro Lerroux, el qual presidia el govern en coalició amb la CEDA de Gil-Robles, i varen poder instal·lar la ruleta en el Gran Casino de Sant Sebastià, però només va funcionar una sola nit, perquè es va demostrar que la ruleta era elèctrica i, controlada amb un botó, feia guanyar la banca sempre que volia. L'escàndol polític no es va destapar fins al setembre de 1935, quan Strauss va presentar al president de la República, Niceto Alcalá-Zamora, els comprovants d'ingressos a la família Lerroux i altres polítics (com Salazar Alonso, batle de Madrid), a més del pacte subscrit amb una clàusula que preveia, en cas de prohibir-se el joc, una indemnització que Lerroux no va pagar. El mes d'octubre, Strauss en va facilitar còpia a Manuel Azaña, cap de l'oposició, i una comissió d'investigació traslladà els fets al Tribunal Suprem que, a finals de 1935, per tapar-ho, va exculpar Lerroux i Salazar Alonso a canvi de les seves dimissions.

L'escàndol va ser majúscul i va posar punt i final al govern republicà de centredreta, conegut com el bienni negre. Les esquerres forçaren dissoldre les Corts i convocar eleccions que, celebrades el febrer de 1936, donaren la victòria, molt ajustada i efímera, al Front Popular. El nom de la ruleta va començar a ser usat com a sinònim de frau i de corrupció. Durant la guerra dels Tres Anys, s'aplicà a l'activitat del mercat negre. La popularitat del mot va generar el derivat "estraperlista" per designar el que es dedicava al comerç il·legal dels articles decretats per Franco subjectes a les "cartilles de racionament" (1936-1952), mitjançant el tràfic clandestí de mercaderies prohibides (oli, sucre, farina...). L'Enciclopèdia Espasa va incorporar la paraula l'any 1940. Al cap i a la fi, Espanya té un do especial per crear i exportar mots. El Diccionari Britànic, poc partidari de validar barbarismes, va incorporar una paraula que no tenia equivalent. Ara, per designar una insurrecció militar, els anglesos disposen de "pronunciamiento", una aportació gens d'estraperlo.

 

===================================================================================================================================================================================
 
4)
 
Article publicat a  l'Espira, suplement cultural del Diari de Balears, dissabte 11 de juliol del 2009
 
Amb bones paraules
 

Matxos i matxistes

Gabriel Bibiloni

Per a la immensa majoria dels parlants de català un matxo és un mul, un animal que per al nou jovent aviat serà tan fantàstic com un griu o un alicorn. Només a Mallorca es conserva ben viva la paraula mul, tot i que el malnom matxo, molt freqüent, ens aportaria informacions complementàries. El femení mula, d'altra banda, es troba intacte pertot. Matxo és un castellanisme comparable a burro (i burra), escampat pertot arreu llevat de Mallorca i Menorca, els únics llocs on respira la paraula ase. Els dos hispanismes van entrar en el segle XVI, com a conseqüència, diuen, del fet que els pagesos continentals anaven a comprar ases i muls al Pirineu aragonès. Diguem de passada que el fet que els jueus hagin recuperat l'hebreu i el català ordinari del continent no hagi recuperat les paraules ase i mul no diu gaire en favor del nostre procés de normalització lingüística.

Però, en realitat, no volia parlar avui d'animals irracionals, sinó dels altres. Aquí ens hem llançat de cap a fer servir la paraula masclisme, que és un calc simple de l'espanyol machismo. Si fem una repassada a les llengües europees, veurem que cap ni una no utilitza un mot fet per derivació a partir de la paraula equivalent a mascle. No l'utilitzen, perquè no el necessiten, perquè la paraula universal per a designar una ideologia o un comportament que estableix discriminacions entre homes i dones és sexisme. Res més lògic. Igual que la ideologia o el comportament que estableix discriminacions entre blancs i negres es diu racisme i no blanquisme. Una vegada més, doncs, els catalans no seguim les pràctiques universals europees sinó que ens constituïm en còpia lingüística dels nostres veïns de ponent.

Però la cosa té més suc. Perquè en totes les llengües europees, almenys les que tenim més a prop, hi ha la paraula machismo, agafada de l'espanyol com un manlleu directe i sense fer-ne cap calc. Directament machismo en anglès i italià, machisme en francès, etc. Fins i tot en polonès o en suec es diu machismo. En totes aquestes llengües hi ha també el manlleu macho —que no vol dir 'mascle'—, en relació al qual es defineix el machismo. El macho és l'home que fa exhibició ostentosa de la seva masculinitat, concebuda normalment com a superioritat respecte de la dona, i el machismo és aquesta exhibició. Com es pot entendre, machismo i sexisme tenen connexions, però són coses diferents. La confusió que s'ha produït en espanyol entre les dues paraules és la que condiciona les nostres concepcions i estructures semàntiques. Bé podríem reflexionar si no ens convé utilitzar els mots sexisme i matxisme, d'acord amb la semàntica de les llengües que ens envolten.

I per què les diverses llengües han agafat les paraules macho i machismo de l'espanyol? Això si que en té, de suc. Un dels grans diccionaris del francès, el Trésor de la langue française, defineix machisme com "ideologia heretada de la civilització ibèrica que predica la supremacia del mascle". No vull entrar a fer anàlisis antropològiques, perquè és molt complicat i no estic preparat per a fer-ho. Però m'agradaria que els lexicògrafs francesos distingissin almenys entre civilització ibèrica i civilització hispànica. Que és com dir que en coses com aquesta i algunes altres m'agradaria restar i que restàssim tots un poc enfora d'aquella (la segona) civilització.
 
===================================================================================================================================================================================
 
5)
 
Article publicat en el número 1950 de la revista Presència (pàgina 21)

 

A cremallengües

 

Procès d'evaporació del livonià

 

Joan-Lluís Lluís

 

El livonià serà molt probablement la propera llengua de la Unió Europea a desaparèixer. El nombre de parlants d'aquesta llengua de la costa de Letònia (més exactament de la punta septentrional de la península de Curlàndia) és avui bastant inferior al centenar i res no deixa preveure que aquest lent moviment d'agonia pugui ser invertit per algun miracle de Nostre Senyor, el qual ha demostrat ja a bastament que la supervivència de les llengües no l'interessa gens (podria ser que encara fos rancuniós per aquella història tan vella, i francament infantil, de Babel?). Livonia, fa uns segles, cobria un territori relativament important, corresponent aproximativament a les actuals Letònia i Estònia. Quan Jules Verne va escriure la novel·la Un drame en Livonie (un bastant mediocre intent d'entrar en el camp de la literatura policíaca), pensava en aquest conjunt. En cap moment Jules Verne no hi esmenta el livonià i, poc dotat per les llengües i amb un interès molt superficial per la lingüística, hi parla del letó com d'una llengua eslava, quan, de fet, és una llengua bàltica, com el lituà.

Al curs dels segles, unes desfetes militars successives contra pobles germànics tot primer i francament alemanys més tard van començar a rosegar el territori dels livonians. La pressió successiva dels letons i dels russos va fer minvar encara el territori pròpiament livonià. De fet, només dos períodes de la història recent van ser relativament favorables a un manteniment de la llengua, ambdós lligats a la independència de Letònia. De 1918 a 1940 es van crear associacions culturals livonianes i es va inventar la bandera de Livònia. La llengua va fer una entrada tímida a l'ensenyament i es van publicar alguns llibres en livonià. L'estalinització brutal del país va provocar un procés de substitució lingüístic bastant contundent, accelerat per deportacions que poden ser titllades de massives en proporció a la feble població autòctona. Avui, només una dotzena de pobles són considerats com a livonians. Això sí, amb una protecció legal. La Constitució de la Letònia novament independent reconeix l'existència de llengües regionals i s'ha fixat una mena de reserva que inclou una franja de pobles costaners. Actualment, doncs, sembla que quedin menys de cent persones que parlin livonià, en aquests pobles o a Riga, la capital letona, on existeix una petita comunitat livoniana en què la llengua s'havia mantingut de manera discreta durant una part del segle XX. I només una mitjana dotzena d'entre elles tindrien el livonià com a primera llengua. El livonià, llengua finoúgrica (com l'estonià o el finès) s'anomena randakel en livonià, la qual cosa significa, simplement, «llengua de la costa». Com si els mateixos livonians tinguessin una consciència antiga i bastant forta de la limitació geogràfica del seu parlar.

El livonià morirà durant el segle XXI, molt segurament. I una vegada més podríem pensar en els versos de la cançó de Gérard Manset (probablement el més gran cantant francès viu), Le langage oublié: «Qui sabria llegir encara aquesta llengua oblidada / la tinta de la qual sembla haver-se fos / i haver rosegat el centre del quadern / abandonat aquí un dia ja llunyà».


 
===================================================================================================================================================================================
 
6)
 
Publicat en la web d'ACPV dimarts 14 de juliol del 2009
 
 
Una representació de la Comissió Promotora de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió Sense Fronteres”, formada per Eliseu Climent, president d'Acció Cultural del País Valencià (ACPV), i els senyors Joan Rigol i Heribert Barrera, ambdós expresidents del Parlament de Catalunya, s'han reunit amb el Molt Honorable Senyor Ernest Benach, president del Palament català, per demanar l'adhesió d'aquesta institució a l'esmentada ILP.
 
La ILP ja compta amb el suport de nombroses institucions, partits polítics, sindicats, associacions, gent del món cultural, així com d'ajuntaments que comencen a aprovar mocions d'adhesió. Les adhesions a la campanya estan produint-se des de tots els punts dels Països Catalans.
 
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
 
Publicat en el diari digital directe.cat dimecres 15 de juliol del 2009

'Televisió sense Fronteres' demana el suport del Parlament a la ILP

Calen 500.000 signatures per impulsar una llei que permeti veure les televisions als territoris amb llengua comú

Una representació de la Comissió Promotora de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) 'Televisió sense fronteres' ha demanat aquest dimarts al president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, que la cambra s'adhereixi a la ILP perquè els territoris amb una llengua comuna puguin sintonitzar les televisions del mateix idioma. Ja ho van fer els expresidents Maragall i Pujol. Els impulsors necessiten recollir 500.000 signatures en nou mesos perquè la proposta sigui plantejada al Congrés de Diputats. 'Televisió sense fronteres' demana que cadenes com TV3 es puguin veure sense problemes al País Valencià o a les Illes Balears, que Euskal Telebista pugui ser sintonitzada en punts de Navarra, o Televisió de Galícia (TVG) al Bierzo o a l'oest d'Astúries.

Segons expliquen, troben una contradicció el fet que en l'era digital quan hi ha més facilitats tecnològiques que mai per sintonitzar multitud de canals de televisió hi hagi dificultats perquè aquests arribin en un territori amb la llengua en comú.

Entre les personalitats que donen suport a la ILP, hi ha els expresidents de la Generalitat, Jordi Pujol i Pasqual Maragall; els abats de Poblet i Montserrat, Josep Alegre i Josep Maria Soler, respectivament, l'expresident del Congrés espanyol Fèlix Pons, els artistes Antoni Tàpies, Andreu Alfaro i Xavier Mariscal, els escriptors Manuel Vicent i Pere Gimferrer i els presidents del Barça i l'Espanyol, Joan Laporta i Daniel Sánchez-Llibre, entre d'altres.

En la visita, hi ha pres part el president d'Acció Cultural del País Valencià (ACPV) i els expresidents del Parlament, Joan Rigol i Heribert Barrera, s'han reunit amb l'actual president de la cambra catalana, Ernest Benach, perquè el Parlament s'afegeixi a la ILP.
 
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

TV3 al País Valencià i a les Illes depèn de tu

Per la llibertat d'expressió, per la nostra llengua, per la pluralitat informativa, per la nostra dignitat, perquè ningú t'impose què pots veure i què no.

Sols has d'omplir el qüestionari que trobaràs més avall i enviar-lo juntament amb una fotocòpia del carnet d'identitat per les dues cares a:

Oficina de Coordinació de la ILP

Acció Cultural del País Valencià
Carrer de Sant Ferran, núm. 12
46001- València

O per correu electrònic a  fedataris@acpv.cat

www.acpv.cat


Més informació:

http://televisiosensefronteres.cat

Facebook: Televisió Sense Fronteres

---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Qüestionari que has d'omplir i enviar



Fedatario/a especial para la Proposición de Ley de Iniciativa Legislativa Popular deTelevisión Sin Fronteras

Fedatari/a especial per a la Proposició de Llei d'Iniciativa Legislativa Popular, de Televisió Sense Fronteres


DECLARACIÓN JURADA /
DECLARACIÓ JURADA


 

D/Dª. En/Na ______________________________________________________ con DNI número/amb DNI número ____________________, con domicilio en la calle/amb domicili en el
carrer
__________________________________, número/número__________, municipio de/municipi de ______________________, código postal/codi postal _________, provincia
de/
província de ________________.

 

DECLARA ser ciudadano/a español/a, estar en plena posesión de sus derechos civiles y políticos y carecer de antecedentes penales.

DECLARA ser ciutadà/na de l'estat espanyol, estar en plena possessió dels drets civils i polítics i no tenir antecedents penals.

 

ACEPTA el nombramiento como fedatario/a especial en todo el territorio nacional para la Proposición de Ley de Iniciativa Legislativa Popular mencionada en el encabezado.

ACCEPTA el nomenament com a fedatari/a especial en tot el territori de l'estat espanyol per a la Proposició de Llei d'Iniciativa Legislativa Popular esmentada a l'encapçalament.

 

JURA/PROMETE dar fe de la autenticidad de las firmas de los/las signatarios/as de la referida Proposición de Ley.

JURA/PROMET donar fe de l'autenticitat de les signatures dels i de les signants de l'esmentada Proposició de Llei.

 

En___________________ _________, a____ de _____________________ de 2.00_


 

Fdo.:/Signat:


Nota.- remita esta declaración jurada con una fotocopia legible del Carnet de Identidad (ambas caras) o Pasaporte a:
Nota.- remeta aquesta declaració jurada amb una fotocòpia llegible del Carnet d'Identitat (ambdues cares) o Passaport a:

 

Oficina de Coordinació de la ILP
Edifici Octubre, Centre de Cultura Contemporània
Carrer de Sant Ferran, núm. 12
46001 València

Información a aportar por los/las fedatarios/as para facilitar la coordinación de la campaña:

Informació a aportar pels fedataris i fedatàries per facilitar la coordinació de la campanya:


Telf mòvil/telf mòbil:_______________________ E-mail:______________________________________
Tefl fijo/
telf fix:___________________________Pliegos que desea recibir/plecs que desitja rebre:_____

Dirección donde quiere recibir el envío/Adreça on vol rebre l'enviament:

______________________________________________________________________
Si tiene cualquier duda, puede llamar al 96 315 77 99 o escribir a
fedataris@acpv.cat
Si té qualsevol dubte, pot telefonar al 96 315 77 99 o escriure a fedataris@acpv.cat

 

===================================================================================================================================================================================
7)

 

 

IV JORNADA FILOLÒGICA ORGANITZADA PER L'ASSOCIACIÓ D'AMICS DEL DR. ANTONI M. BADIA I MARGARIT 

23 d'octubre de 2009 

LA LINGÜÍSTICA ROMÀNICA AL SEGLE XXI 

PROGRAMA  

9,30   Recepció dels assistents 

      10 Inauguració de la Jornada 

10,30-11 

      Conferència: La llengua catalana, ja madura, dins la romanística, a càrrec del Dr. Antoni M. Badia i Margarit, professor emèrit de la Universitat de Barcelona i membre de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans 

      11-11,45 Conferència: La història de / -r / en català: Perspectiva romànica, a càrrec del Dr. Fernando Sánchez Miret, professor de la Universitat de  Salamanca :  
       

11,45-12,15 Pausa amb cafè 

      12,15-13,15 Taula rodona: La lingüística romànica al segle XXI, coordinada pel Dr. José Enrique Gargallo, professor de la Universitat de Barcelona. Hi intervindran la Dra. Mercedes Brea, professora de la Universitat de Santiago de Compostela, el Dr. Ramon Cerdà, professor de la Universitat de Barcelona, i el Dr. Xavier Lamuela, professor de la Universitat de Girona.  

      13,15-14 Discussió i conclusions 

INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS

C. del Carme, 47

Barcelona 08001

Sala Nicolau d'Olwer 

PREINSCRIPCIÓ: INSTITUT  D'ESTUDIS CATALANS (Sra. Carme Aguilar caguilar@iec.cat) fins al dia 22 d'octubre.

 
===================================================================================================================================================================================
 
8) 

 

I PREMI A PROJECTES PER ESTENDRE L'ÚS DEL CATALÀ A TARRAGONA

El Servei de Política Lingüística de l'Ajuntament de Tarragona va néixer l'any 2008 amb l'objectiu de promoure l'ús de la llengua catalana a la ciutat. Des de llavors ha impulsat iniciatives i ha facilitat recursos, ha organitzat activitats per donar a conèixer diferents aspectes de la llengua i ha col·laborat amb entitats i institucions que treballen per als mateixos objectius.

EXTRACTE DE LES BASES

El Servei de Política Lingüística de l'Ajuntament de Tarragona convoca el I Premi a Projectes per Estendre l'Ús del Català a Tarragona. La finalitat de la convocatòria és premiar el millor projecte orientat a augmentar l'ús de la llengua catalana a la ciutat de Tarragona i donar la possibilitat de tirar-lo endavant.

Quines característiques han de tenir els projectes?

1. S'han de presentar en llengua catalana.
2. Han de ser preferiblement inèdits, encara que també se n'accepten de ja aplicats.
3. Han de ser aplicables a la realitat sociolingüística de Tarragona.
4. Han de preveure actuacions de base que incideixin en l'ús real de la llengua. No s'accepten projectes que es limitin a campanyes publicitàries.
5. Han de constar, com a mínim, dels apartats següents:
5.1. Anàlisi de la realitat sociolingüística en què es basa el projecte
5.2. Objectius generals i específics
5.3. Actuacions encaminades a l'assoliment dels objectius
5.4. Metodologia
5.5. Temporalització
5.6. Recursos humans i materials
5.7. Pressupost
5.8. Indicadors d'avaluació

Qui s'hi pot presentar?

Qualsevol persona, entitat, empresa o col·lectiu. Les persones o col·lectius participants poden presentar més d'un projecte al premi. Els treballs poden presentar-se simultàniament a d'altres convocatòries, tot i que en cas de ser guanyadores en qualsevol altra convocatòria, n'hauran de donar compte immediatament a l'organització.

Premi

L'import del premi és de 3.000 euros (del qual caldrà deduir les retencions establertes a la Llei i Reglament de la renda de les persones físiques que regeixin per a l'any 2009). El jurat es reserva el dret d'atorgar-lo a un sol projecte o de repartir-lo entre un premi de 2.400 euros i un accèssit de 600 euros. També es reserva el dret de declarar el premi desert.

La persona o col·lectiu guanyador del premi o mereixedor d'un accèssit es compromet a cedir a l'Ajuntament els drets d'explotació de l'obra, per a la qual cosa haurà de signar un document corresponent com a condició d'eficàcia de l'acord del jurat.

El premi es lliurarà en el marc d'una activitat organitzada pel Servei de Política Lingüística de l'Ajuntament de Tarragona.

Com i quan s'han de presentar els projectes

Els projectes s'han de fer arribar a l'Oficina Municipal d'Atenció Ciutadana (OMAC) de l'Ajuntament de Tarragona (Rambla Nova, 59) en un sobre tancat amb la indicació següent: PREMI A PROJECTES PER ESTENDRE L'ÚS DEL CATALÀ A TARRAGONA. Hi ha de constar un pseudònim i, a més, un sobre tancat amb el pseudònim de la persona o entitat autora del projecte i les dades de contacte (nom i cognoms, NIF, adreça, telèfon i adreça electrònica). S'han de presentar en paper i en suport informàtic.

El termini per a la presentació dels treballs va de l'1 de setembre al 10 d'octubre de 2009. Horari d'estiu (fins al 27 de setembre): de dilluns a divendres de 9 a 14 h i dissabte de 10 a 13 h. Horari d'hivern (a partir del 28 de setembre): de dilluns a dijous de 9 a 19 h, divendres de 9 a 14 h i dissabte de 10 a 13 h.

Criteris de valoració

1. Originalitat del projecte.
2. Adequació a la realitat sociolingüística de Tarragona.
3. Capacitat per arribar a persones joves, a persones nouvingudes o a persones la llengua habitual de les quals no és el català.
4. Capacitat per afavorir la participació i la implicació ciutadana en les actituds responsables envers la llengua catalana i la diversitat lingüística en general.
5. Viabilitat econòmica del projecte.


Qui forma el jurat

La tinenta d'alcaldia de Cultura, Patrimoni Històric i Ensenyament.
Una persona representant de la Secretaria de Política Lingüística.
Una persona representant del Centre de Normalització Lingüística de Tarragona.
Una persona representant del Departament de Filologia Catalana de la URV.
La tècnica de normalització lingüística del Servei de Política Lingüística de l'Ajuntament de Tarragona, que actua com a secretària.

El veredicte del jurat serà inapel·lable i implicarà l'atorgament del premi a la persona o entitat guanyadora del concurs. El veredicte es publicarà al tauler d'anuncis de l'Ajuntament i als mitjans de difusió que es considerin oportuns. El jurat resoldrà totes les incidències i reclamacions que puguin presentar-se.

Recollida de projectes no premiats

Els projectes no premiats es podran recollir al Servei de Política Lingüística de l'Ajuntament de Tarragona (c/ Cavallers, 14) durant la primera quinzena de gener de 2010. Per a la devolució caldrà acreditar-se en la forma prevista legalment. Transcorregut l'esmentat període, el Servei de Política Lingüística decidirà què fer amb els treballs no recollits.

Acceptació de les bases

La participació en aquest concurs pressuposa l'acceptació d'aquestes bases. Els concursants es responsabilitzen totalment de la inexistència de drets de tercers en els treballs presentats.

Per a més informació

Servei de Política Lingüística
Casa Castellarnau
C/ Cavallers, 14
43003 Tarragona

Tel. 977 24 22 20
a/e politica_linguistica@tarragona.cat

 

===================================================================================================================================================================================
 
9) 

 

DE COLLONS

 Jaume Fàbrega

 

Heu menjat mai testicles? O sigui, en llenguatge col·loquial, collons –i no pas “de mico”, o “de frare” (nom d'una mena de prines) –. Potser sí, clarament, o potser també, sense saber-ho. De xai o corder, de bou o toro, i fins de gall. Les nostres àvies, per exemple, posaven aquests darrers a l'arròs a la cassola o als “platillos”. I els de xai eren cosa corrent, arrebossats i presentats sota el nom de turmes. Una paraula, misteriosa, per cert, de la qual no se n'ha torbat un origen plausible. Sense ànim de voler ser lingüista, fonèticament es relaciona amb trufa o tòfona: precisament, en espanyol de les turmes se'n diuen criadillas, que és un sinònim de testicles o collons, i els valencians n'han agafat el mot, transformant-lo, per anomenar les trumfes o trufes –o patates (creïlles)–. Amb tot, el mot era conegut a la València de principis del segle XV: Jaume Roig, prestigiós metge i autor del misogin i gastronòmic L´Espill, potser fent-se ressò del seu origen mataroní, escriu; “Ab amorsà/e berenàs/turmes, rasoles/e leteroles” (les raoles són com els actuals figatells de Gandia, de carn picada, i les lleteroles o lletades –que jo encara menjo– són una delicioses glàndules del xai). Ja que estem a l'Edat d' Or de la nostra cuina, no he de deixar d'esmentar el rei Joan II, que ordenava a la seva muller que li preparés “botons de moltó”, ja que aniria  a jaure amb ella i, per tant, en podem albirar l'ús afrodisíac.

 

El consum d'aquest adminicle dels mascles, a part de ser universal, a fi de no confessar la cosa, ha generat paraules (eufemismes) d'allò més variat, especialment en francès, no debades la llengua de la gastronomia: renyonets, al País Valencià, senyals a Mallorca; rognons blancs, animelles, frivolités, suites (de senglar), béatilles (també a la Catalunya Nord), choses a França, choesels (cosetes) a Brussel.les, parti a Itàlia, criadillas a Espanya... I molts més, és clar; no entréssim pas en les llengües de la Xina, on tant els collons com els vits –(sexe masculí) per exemple de tigre– són menjats amb delectació. Fins i tot els vaquers del Canadà donen un nom especial als collons de toro (ostres de la praderia) considerats un exquisit a Espanya i prohibits a França.

 

===================================================================================================================================================================================
 
10) 

 

VICENT VILA  (Wila) CARTELLISTA REPUBLICÀ DE LA LLIBERTAT I PINTOR VALENCIÀ, RECLAMA UN LLOC ENTRE ELS SEUS

 

Francesc Vila i Martín (*)

 

Vicent Vila Gimeno, “el tio Vicentet el pintor” per a la família de València, “Wila” en la seua obra, ens ha deixat amb més d'un segle a l'esquena en el seu pis del Carrer de Ferraz de Madrid. Cent-un anys, tota una trajectòria de compromís amb la vida, amb l'art i amb els seus. Vicent Vila va ser un artista reivindicatiu en la joventut i reservat en la maduresa. La seua obra cartellística és sense pal·liatius excel·lent i de referència obligada per a tots els historiadors de l'art i la cultura de l'Espanya Republicana. La Universitat de València trià el seu famós cartell “Soldado Instruyete” com a cartell de l'exposició “Art i Propaganda” en l'any 2003. La seua obra es troba disseminada per les universitats de València, Barcelona, la Fundació Pablo Iglesias, l'arxiu històric de Salamanca, etc. Ha sigut l'últim dels gran cartellistes de la generació de Josep Renau o Artur Ballester amb els quals mantingué llaços molt estrets. L'ajuntament de València va publicar cinc dels seus cartells en l'obra “Els cartells valencians en la Guerra Civil Espanyola” (1986) i també apareixen les seues obres en “imágenes de la Guerra civil Española” (Edhasa, 1986) i en “Artistas Valencianos” de Pérez Contell.

Wila, així signava els seus cartells i obra pictòrica, va ser un artista convençut de la vessant utilitària i propagandística de l'art. El seu missatge era instructiu, la revolució vindria de la mà de la lectura i de l'escriptura fóra d'on fóra al front o a la fàbrica, al sindicat o al camp. Sindicats, ministeris de la República, partits d'esquerres publicaren sense excepció la seua obra cartellística, un llegat impagable.

Avui és un dia de records i de glossa biogràfica, però també d'elogi familiar i de l'amor per la terra que el viu nàixer: València. Vicent Vila va ser el major de sis germans d'una família de llauradors de l'Horta de València. El seus records d'infantesa, la casa pairal, un casalot amb un gran corral en La Parreta –avui desapareguda dins l'Avinguda de Burjassot– de València. Allí viurien fins a la mort els seus dos germans fadrins Miquel i Empar i allí jugaríem tots en la naia, amb les gallines i haques a l'ombra d'una figuera descomunal. Els seus germans Salvador i Paco anirien a viure al camí de Paterna. Eren com molts valencians de l'època famílies humils que van veure amb esperança de canvi l'Espanya Republicana i també amb decepció i horror les conseqüències de la guerra. Vicent, va ser sens dubte, l'intel·lectual de la família des que estudià en l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles on obtingué el premi fi de carrera. La facilitat i inclinació extraordinàries pel dibuix des de petit el va dur sense adonar-se'n a la crònica d'una Espanya dividida. Vicent ho va tenir clar, no sols va fer els cartells per a donar moral al bàndol republicà sinó que va agafar pinzells i blocs com a úniques armes i va anar amb els milicians cap a les serres de Terol a defendre la República a colp de llapissera. El trencament del front el va obligar a tornar a València i a intentar salvar els seus cartells en un vell estudi de la plaça del Tossal de València mentre el caos i la repressió ho envaïa tot. Des de la Parreta, tota la família veia com els camions marxaven tots els dies carregats de gent cap a Paterna per davant de casa i com tornaven buits i en silenci.

Va ser el temps del silenci i d'incertesa, de penúria i de por. Vicent en un viatge a Barcelona, conegué la que seria la seua inseparable Julieta quan tractaven de fugir cap al Nord. El futur els portaria a instal·lar-se a Madrid d'on Julieta provenia. La no adscripció política de l'artista va fer burlar la repressió que no la por i la reserva a reviure els horrors de la guerra. Vicent s'adaptà als nous temps, a la dura costera de la postguerra, a buscar amb el seu art tirar avant una família. Per això es dedicà al cinema amb les productores Cifesa i S. Broston al temps que provava i tenia sort en els certàmens de cartellística. Il·lustrà com a decorador pel·lícules com 55 dies en Pequín o El Cid. Els seus cartells de Falles van ser guanyadors del 41 al 44, els de la Fira de Juliol de València en el 41 i 51 i en les corregudes de Bous de la Beneficència de Madrid en el 75 i 78. Va ser el temps quan l'artista va lliurar la seua decisiva batalla: criar quatre fills en Madrid sense perdre els lligams amb la València que sempre enyorava. Entrar en l'Escola d'Arts i Oficis en Madrid, va aconseguir estabilitzar les seues dos grans passions: la família i l'art. Aquareles, olis de paisatges i bodegons constituïren una gran diversitat de la seua obra, caracteritzada per una gama pictòrica més aviat matisada pels tons foscs. Quan venia a València, almenys una vegada a l'any, per Sant Miquel, al setembre, li agradava gaudir de la contemplació de les fruites que l'estiu madurava al Mediterrani: magranes i raïm eren sens dubte les preferides de la seua paleta. Va fer la peregrinació a Sant Miquel de Llíria mentre les forces el van deixar, per acomplir una promesa a la seua mare que el rebrà, sens dubte, a les portes del cel amb tota una nova gama de colors per a incorporar en el descans de l'eternitat.

Els familiars, especialment els de València, nebots, nebots-néts demanem a l'IVAM, a la Universitat de València, a l'Ajuntament, a les Associacions de la Memòria històrica, a les associacions i entitats culturals, al Consell Valencià de Cultura, a l'escola de Belles Arts de Sant Carles i també als partits polítics representats en les Corts Valencianes, que reconeguen la vida i l'obra d'aquest il·lustre valencià. Que es faça un esforç per arreplegar la seua obra cartellística, per fer-ne una antologia oficial autoritzada i crítica de la seua obra, per muntar una exposició reunint-la i si fa el cas fent difusió dels valors històrics i gràfics que ens ha deixat com a llegat. No volem i no creguem que Vicentet Vila no va ser profeta en la seua terra com estan dient els mitjans aquests dies; mai no li ha faltat l'admiració de la seua família valenciana que ara volem ampliar a tothom. També ens agradaria en un futur no massa llunyà veure un placa commemorativa on va nàixer o a algun carrer amb el seu nom que el reconegués com “Vicent Vila, cartellista de la llibertat”.

 

(*) professor de la Universitat de València i nebot-nét de Wila

 

===================================================================================================================================================================================
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
============================================================================================================