Entrevista a Joan
Solà publicada en el diari EL PUNT, diumenge 12 de juliol del
2009
Acaba de
rebre el 41è Premi d'Honor de les Lletres Catalanes per les seves obres
monumentals sobre la llengua catalana, com ara la «Gramàtica del català
contemporani» i les «Obres completes de Pompeu Fabra», a més de la seva tasca
divulgadora a través d'articles
Home curiós i d'interessos variats (ha anat a més d'un
concert de rock i ha integrat la comitiva de retorn del Dakar a l'Àfrica), Joan
Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940) s'ha dedicat amb cos i ànima a l'estudi de la
llengua, fet que s'ha traduït en una quarantena d'estudis sobre sintaxi,
història de la llengua, lèxic, puntuació, tipografia, bibliografia i altres
matèries de lingüística i sociolingüística. L'últim, Plantem cara. Defensa de
la llengua, defensa de la terra (
De
posat modest i pacient, Joan Solà no pot amagar la seva faceta de pedagog (a la
universitat se'l coneix pel seu tracte cordial amb els alumnes i per estar
sempre disponible). Les seves respostes són sospesades i minucioses. Guiades per
una amabilitat extrema.
–D'on neix el seu interès per la
llengua?
–«El
meu interès per la llengua va néixer de manera merament natural. Estudiava a
Lleida i tot funcionava en espanyol. Tenia un germà que em deia que l'escrivís
en català. No en sabia gens i ell
–I el seu interès específic per la
sintaxi?
–«Això és força fortuït i al mateix temps natural. Suposo que el
meu pensament era més inclinat a la reflexió sintàctica i estructural que no pas
a l'auditiva. Sense saber com, et vas informant més sobre una cosa que sobre
l'altra. El més natural és interessar-se pel lèxic, l'aspecte aparentment més
accessible a tothom, i la fonètica. En qualsevol matèria, però, arriba un moment
que has de fer un pas més. Amb una llengua, el català, el portuguès, l'italià,
ja no en tens prou perquè t'adones que les llengües són alguna cosa més que una
llengua concreta. Aleshores comences a obrir-te cap a la lingüística general i
t'engresques amb algun autor, com ara Coromines o Fabra. A la llarga, sense que
el lèxic deixés d'interessar-me, la sintaxi em cridava més l'atenció; és una
part de la lingüística molt rica i complexa perquè conté estructures poc
visibles.»
–Una visió del món?
–«Tradicionalment s'ha dit que una llengua és una manera de
transmetre el món, però personalment no diria ni que sí ni que no. Són maneres
de dir que una llengua és l'expressió personal més clara de tot el que veus. Més
aviat diria que la manera diferent de veure el món et ve de la realitat, del que
tens al davant, no de la llengua. Per exemple, si tens una vida agrícola el teu
pensament es forma a base d'imatges agrícoles, però si has nascut en una ciutat
de gratacels, no tens aquella vivència de plantes i animals i collites, i la
teva llengua expressa altres realitats.»
–Com ha evolucionat la seva visió de la
llengua?
–«Quan comences a estudiar la llengua, et centres en els aspectes
normatius, és a dir, en allò que et fa dubtar, i mires d'aclarir-ho. Després
vaig estudiar diferents corrents lingüístics, com ara l'estructuralisme i la
gramàtica generativa de Chomsky, que em va engrescar quan tenia vint anys perquè
estimulava la meva ment i em portava molt més enllà de l'estadi normatiu. En
qualsevol professió, el factor emoció és important. És a dir, emoció és una mena
d'interès per continuar vivint. Quan ja no tens interès per aquell menjar o per
aquella companya, per aquella feina, aleshores has perdut l'interès per
relacionar-te amb el món i comences a morir. Amb la lingüística passa el mateix;
quan descobreixes un paradigma nou que t'obliga a estudiar altres matèries et
desperta interessos que et porten a uns altres. Aleshores et passes treballant
en una cosa durant anys, tal com va passar amb la gramàtica generativa catalana,
que em va dur cinc anys de treball amb en Sebastià Bonet, i que no va ser gens
fàcil (vaig patir molt), i et situa en un altre món. D'una banda et sents molt
més humil i de l'altra ets capaç d'entendre moltes més coses i més aspectes.
Aleshores t'adones de la diferència que hi ha entre una persona que s'ha quedat
fent de corrector i tu, que has llegit molta bibliografia. Sembla que aquell que
s'ha quedat corregint i tu sabeu el mateix, i no és veritat. Tu tens uns
coneixements que moltes vegades no són directament aplicables, però et
construeixen un món més ric i et converteixes en més prudent. No critiques tant
la gent, veus que la llengua és molt complicada. Però al mateix temps el
coneixement et provoca més neguit: d'una banda, no dónes l'abast, et veus
obligat a ser més realista; de l'altra, vas comprenent què són els estats
repressius, què són les persecucions lingüístiques, què vol dir una llengua per
a un poble, per què uns defensen la llengua, per què els altres l'ataquen...
Entretant, vas descobrint persones que són molt sòlides i t'adones que les coses
que escriuen et porten molt més lluny perquè són més intel·ligents i qualsevol
cosa que diuen té molta més fondària. Els personatges que m'han influït són
Fabra, Coromines i Chomsky. Aquest últim m'ha fet patir molt, perquè escriu molt
malament, en canvi Fabra és molt transparent i Coromines també: escriu una
llengua molt clara i alhora molt rica.»
–És el model que ha seguit en els
articles?
–«Fer articles de diari és una disciplina realment difícil, però
t'aporta moltes satisfaccions. No només he parlat dels aspectes normatius, sinó
de sociolingüística, política, sobre congressos i sobre llibres que m'han
agradat i això m'ha obligat a precisar una mica més, per exemple, sobre què és
l'estil, aquesta cosa tan misteriosa. També m'ha agradat practicar la llengua,
no pas només estudiar-la: forçar la llengua, o defensar alguna cosa que els
puristes no volen acceptar perquè em sembla que és bo per la
llengua.»
–És com donar prioritat a la vida abans que a la
llengua?
–«Exactament. Això és una cosa absolutament primària: primer és la
vida i després ve el reglament, primer és la producció que la gramàtica, la
novel·la que la norma... Això és tan evident que no es pot contradir. La norma
és simplement un instrument, una crossa.»
–Aquí entra l'acadèmia, que de vegades sembla que limiti l'ús de
la llengua...
–«L'acadèmia ha de treballar de la manera més rigorosa possible.
Per poder arribar a conclusions cal fer abans moltes anàlisis menudes i
consensuar molts detalls. Una acadèmia fa una feina sense la qual la societat
que fa servir la llengua aniria perduda. El problema és que la societat ha de
ser sana, perquè si no, no fa bon ús de l'acadèmia. Si la comunitat està
malalta, es preocupa molt més d'aspectes repressius i normatius que no pas de la
creació. Els creadors que treballen amb la llengua han de ser molt conscients
del que això representa. Afortunadament, en cada època hi ha hagut persones que
han tingut criteris propis i que han donat exemple de llengua molt rica, com ara
Carner o, en l'actualitat, molts traductors. L'acadèmia ha de fer una feina ben
feta, perquè si no la societat no pot treballar bé amb aquesta matèria. La gent
de seguida simplifica i pensa que els acadèmics només reprimeixen i el que fan
és fonamentar tant bé com poden la llengua estàndard, però en definitiva els
responsables són els usuaris, són els
parlants.»
–Ara que ocupa la vicepresidència de l'IEC, com veu les relacions
que manté aquesta entitat amb l'Acadèmia
Valenciana?
–«Aquest és un aspecte que preocupa tots els professionals de la
llengua, perquè hi ha implicats factors polítics. En principi, la diversitat
d'autoritats és difícil de compaginar amb l'ideal de la unitat de la llengua;
però la situació s'agreuja si darrere hi ha una voluntat explícita o implícita
d'afeblir la llengua. Hem d'explorar en quin terreny ens trobem i com s'ha
d'actuar en aquestes circumstàncies.»
–Sovint ha alertat de la situació precària de la llengua. On cal
buscar les solucions?
–«L'arrel del problema és de tipus polític. Mentre aquest poble no defineixi què vol ser com a poble i què vol que siguin els seus individus –i, per tant, què vol fer de la seva llengua– aquesta llengua patirà sempre. Definir de manera clara vol dir ser molt conscient que una llengua petita no pot sobreviure a les pressions econòmiques, polítiques i demogràfiques. En canvi, si aquesta llengua pertanyés a un país que políticament no tingués problemes de reconeixement de si mateix, com els països nòrdics, és molt probable que no haguéssim arribat a una situació en què la llengua està reculant d'una manera claríssima i alarmant. El problema afegit és que tota la classe política i dirigent intenta negar això i anar vivint i passant anys sense posar-hi el remei dràstic que és el de plantar cara a l'Estat i canviar les relacions amb ell, si és que es vol sobreviure com a poble. Salvar la llengua vol dir fer que aquesta llengua sigui, com a mínim, igual que l'altra, però la política actual no va per aquest camí, sinó pel camí de no voler saber què està passant i de posar-hi pedaços.»
Gabriel Bibiloni
Per a la immensa majoria dels parlants de català un matxo és un mul, un animal que per al nou jovent aviat serà tan fantàstic com un griu o un alicorn. Només a Mallorca es conserva ben viva la paraula mul, tot i que el malnom matxo, molt freqüent, ens aportaria informacions complementàries. El femení mula, d'altra banda, es troba intacte pertot. Matxo és un castellanisme comparable a burro (i burra), escampat pertot arreu llevat de Mallorca i Menorca, els únics llocs on respira la paraula ase. Els dos hispanismes van entrar en el segle XVI, com a conseqüència, diuen, del fet que els pagesos continentals anaven a comprar ases i muls al Pirineu aragonès. Diguem de passada que el fet que els jueus hagin recuperat l'hebreu i el català ordinari del continent no hagi recuperat les paraules ase i mul no diu gaire en favor del nostre procés de normalització lingüística.
Però, en realitat, no volia parlar avui d'animals irracionals, sinó dels altres. Aquí ens hem llançat de cap a fer servir la paraula masclisme, que és un calc simple de l'espanyol machismo. Si fem una repassada a les llengües europees, veurem que cap ni una no utilitza un mot fet per derivació a partir de la paraula equivalent a mascle. No l'utilitzen, perquè no el necessiten, perquè la paraula universal per a designar una ideologia o un comportament que estableix discriminacions entre homes i dones és sexisme. Res més lògic. Igual que la ideologia o el comportament que estableix discriminacions entre blancs i negres es diu racisme i no blanquisme. Una vegada més, doncs, els catalans no seguim les pràctiques universals europees sinó que ens constituïm en còpia lingüística dels nostres veïns de ponent.
Però la cosa té més suc. Perquè en totes les llengües europees, almenys les que tenim més a prop, hi ha la paraula machismo, agafada de l'espanyol com un manlleu directe i sense fer-ne cap calc. Directament machismo en anglès i italià, machisme en francès, etc. Fins i tot en polonès o en suec es diu machismo. En totes aquestes llengües hi ha també el manlleu macho que no vol dir 'mascle', en relació al qual es defineix el machismo. El macho és l'home que fa exhibició ostentosa de la seva masculinitat, concebuda normalment com a superioritat respecte de la dona, i el machismo és aquesta exhibició. Com es pot entendre, machismo i sexisme tenen connexions, però són coses diferents. La confusió que s'ha produït en espanyol entre les dues paraules és la que condiciona les nostres concepcions i estructures semàntiques. Bé podríem reflexionar si no ens convé utilitzar els mots sexisme i matxisme, d'acord amb la semàntica de les llengües que ens envolten.
A cremallengües
Procès d'evaporació del
livonià
Joan-Lluís Lluís
El livonià serà molt
probablement la propera llengua de
Al curs dels segles, unes
desfetes militars successives contra pobles germànics tot primer i francament
alemanys més tard van començar a rosegar el territori dels livonians. La pressió
successiva dels letons i dels russos va fer minvar encara el territori
pròpiament livonià. De fet, només dos períodes de la història recent van ser
relativament favorables a un manteniment de la llengua, ambdós lligats a la
independència de Letònia. De
El livonià morirà durant el
segle XXI, molt segurament. I una vegada més podríem pensar en els versos de la
cançó de Gérard Manset (probablement el més gran cantant francès viu), Le
langage oublié: «Qui sabria llegir encara aquesta llengua oblidada / la
tinta de la qual sembla haver-se fos / i haver rosegat el centre del quadern /
abandonat aquí un dia ja llunyà».
Una representació de la Comissió Promotora de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) 'Televisió sense fronteres' ha demanat aquest dimarts al president del Parlament de Catalunya, Ernest Benach, que la cambra s'adhereixi a la ILP perquè els territoris amb una llengua comuna puguin sintonitzar les televisions del mateix idioma. Ja ho van fer els expresidents Maragall i Pujol. Els impulsors necessiten recollir 500.000 signatures en nou mesos perquè la proposta sigui plantejada al Congrés de Diputats. 'Televisió sense fronteres' demana que cadenes com TV3 es puguin veure sense problemes al País Valencià o a les Illes Balears, que Euskal Telebista pugui ser sintonitzada en punts de Navarra, o Televisió de Galícia (TVG) al Bierzo o a l'oest d'Astúries.
TV3 al País Valencià i a les Illes depèn de tu
Per la llibertat
d'expressió, per la nostra llengua, per la pluralitat informativa, per la nostra
dignitat, perquè ningú t'impose què pots veure i què
no.
Sols has d'omplir el qüestionari
que trobaràs més avall i enviar-lo juntament amb una fotocòpia del carnet
d'identitat per les dues cares a:
Oficina de Coordinació de la ILP
Acció Cultural del
País Valencià
Carrer de Sant Ferran, núm. 12
46001-
València
O per correu electrònic a fedataris@acpv.cat
Més informació:
http://televisiosensefronteres.cat
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Qüestionari que has d'omplir i enviar
Fedatario/a especial para la
Proposición de Ley de Iniciativa Legislativa Popular deTelevisión Sin Fronteras
Fedatari/a especial per a la Proposició de Llei d'Iniciativa Legislativa Popular, de Televisió Sense Fronteres
DECLARACIÓN JURADA / DECLARACIÓ
JURADA
D/Dª. En/Na
______________________________________________________ con DNI
número/amb DNI número ____________________, con domicilio en
la calle/amb domicili en el
carrer __________________________________,
número/número__________, municipio
de/municipi de ______________________, código
postal/codi postal _________,
provincia
de/província de
________________.
DECLARA ser ciudadano/a español/a, estar en plena posesión de sus derechos civiles y políticos y carecer de antecedentes penales.
DECLARA ser ciutadà/na de l'estat espanyol, estar en plena possessió dels drets civils i polítics i no tenir antecedents penals.
ACEPTA el nombramiento como fedatario/a especial en todo el territorio nacional para la Proposición de Ley de Iniciativa Legislativa Popular mencionada en el encabezado.
ACCEPTA el nomenament com a fedatari/a especial en tot el territori de l'estat espanyol per a la Proposició de Llei d'Iniciativa Legislativa Popular esmentada a l'encapçalament.
JURA/PROMETE dar fe de la autenticidad de las firmas de los/las signatarios/as de la referida Proposición de Ley.
JURA/PROMET donar fe de l'autenticitat de les signatures dels i de les signants de l'esmentada Proposició de Llei.
En___________________ _________, a____ de _____________________ de 2.00_
Fdo.:/Signat:
Nota.- remita esta declaración jurada con una fotocopia legible
del Carnet de Identidad (ambas caras) o Pasaporte
a:
Nota.- remeta aquesta declaració jurada amb una fotocòpia llegible
del Carnet d'Identitat (ambdues cares) o Passaport
a:
Oficina de Coordinació de la ILP
Edifici Octubre, Centre de
Cultura Contemporània
Carrer de Sant Ferran, núm. 12
46001
València
Información a aportar por los/las fedatarios/as para facilitar la coordinación de la campaña:
Informació a aportar pels fedataris i fedatàries per facilitar la coordinació de la campanya:
Telf mòvil/telf
mòbil:_______________________
E-mail:______________________________________
Tefl
fijo/telf fix:___________________________Pliegos que desea
recibir/plecs que desitja rebre:_____
Dirección donde quiere recibir el envío/Adreça on vol rebre l'enviament:
______________________________________________________________________
Si
tiene cualquier duda, puede llamar al 96 315 77 99 o escribir a
fedataris@acpv.cat
Si té qualsevol dubte, pot telefonar al 96 315 77 99 o
escriure a fedataris@acpv.cat
IV JORNADA FILOLÒGICA
ORGANITZADA PER L'ASSOCIACIÓ D'AMICS DEL DR. ANTONI M. BADIA I
MARGARIT
23 d'octubre de 2009
LA LINGÜÍSTICA ROMÀNICA AL SEGLE
XXI
PROGRAMA
9,30 Recepció dels
assistents
10 Inauguració de la
Jornada
10,30-11
Conferència: La llengua catalana, ja
madura, dins la romanística, a càrrec del Dr. Antoni M. Badia i
Margarit, professor emèrit de la Universitat de Barcelona i membre de la
Secció Filològica de l'Institut d'Estudis
Catalans
11-11,45 Conferència: La història de / -r / en
català: Perspectiva romànica, a càrrec del Dr. Fernando Sánchez
Miret, professor de la Universitat de Salamanca :
11,45-12,15 Pausa amb
cafè
12,15-13,15 Taula rodona: La
lingüística romànica al segle XXI, coordinada pel Dr. José Enrique
Gargallo, professor de la Universitat de Barcelona. Hi intervindran la Dra.
Mercedes Brea, professora de la Universitat de Santiago de Compostela, el
Dr. Ramon Cerdà, professor de la Universitat de Barcelona, i el Dr. Xavier
Lamuela, professor de la Universitat de Girona.
13,15-14 Discussió i
conclusions
INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS
C. del Carme, 47
Barcelona 08001
Sala Nicolau d'Olwer
PREINSCRIPCIÓ:
INSTITUT D'ESTUDIS CATALANS (Sra. Carme Aguilar caguilar@iec.cat) fins al dia 22 d'octubre.
I PREMI A PROJECTES PER ESTENDRE L'ÚS DEL CATALÀ A
TARRAGONA
El Servei de Política Lingüística de
l'Ajuntament de Tarragona va néixer l'any 2008 amb l'objectiu de promoure l'ús
de la llengua catalana a la ciutat. Des de llavors ha impulsat iniciatives i ha
facilitat recursos, ha organitzat activitats per donar a conèixer diferents
aspectes de la llengua i ha col·laborat amb entitats i institucions que
treballen per als mateixos objectius.
EXTRACTE DE LES BASES
El
Servei de Política Lingüística de l'Ajuntament de Tarragona convoca el I Premi a
Projectes per Estendre l'Ús del Català a Tarragona. La finalitat de la
convocatòria és premiar el millor projecte orientat a augmentar l'ús de la
llengua catalana a la ciutat de Tarragona i donar la possibilitat de tirar-lo
endavant.
Quines característiques han de tenir els projectes?
1.
S'han de presentar en llengua catalana.
2. Han de ser preferiblement inèdits,
encara que també se n'accepten de ja aplicats.
3. Han de ser aplicables a la
realitat sociolingüística de Tarragona.
4. Han de preveure actuacions de base
que incideixin en l'ús real de la llengua. No s'accepten projectes que es
limitin a campanyes publicitàries.
5. Han de constar, com a mínim, dels
apartats següents:
5.1. Anàlisi de la realitat sociolingüística en què es
basa el projecte
5.2. Objectius generals i específics
5.3. Actuacions
encaminades a l'assoliment dels objectius
5.4. Metodologia
5.5.
Temporalització
5.6. Recursos humans i materials
5.7. Pressupost
5.8.
Indicadors d'avaluació
Qui s'hi pot presentar?
Qualsevol persona,
entitat, empresa o col·lectiu. Les persones o col·lectius participants poden
presentar més d'un projecte al premi. Els treballs poden presentar-se
simultàniament a d'altres convocatòries, tot i que en cas de ser guanyadores en
qualsevol altra convocatòria, n'hauran de donar compte immediatament a
l'organització.
Premi
L'import del premi és de 3.000 euros (del
qual caldrà deduir les retencions establertes a la Llei i Reglament de la renda
de les persones físiques que regeixin per a l'any 2009). El jurat es reserva el
dret d'atorgar-lo a un sol projecte o de repartir-lo entre un premi de 2.400
euros i un accèssit de 600 euros. També es reserva el dret de declarar el premi
desert.
La persona o col·lectiu guanyador del premi o mereixedor d'un
accèssit es compromet a cedir a l'Ajuntament els drets d'explotació de l'obra,
per a la qual cosa haurà de signar un document corresponent com a condició
d'eficàcia de l'acord del jurat.
El premi es lliurarà en el marc d'una
activitat organitzada pel Servei de Política Lingüística de l'Ajuntament de
Tarragona.
Com i quan s'han de presentar els projectes
Els
projectes s'han de fer arribar a l'Oficina Municipal d'Atenció Ciutadana (OMAC)
de l'Ajuntament de Tarragona (Rambla Nova, 59) en un sobre tancat amb la
indicació següent: PREMI A PROJECTES PER ESTENDRE L'ÚS DEL CATALÀ A TARRAGONA.
Hi ha de constar un pseudònim i, a més, un sobre tancat amb el pseudònim de la
persona o entitat autora del projecte i les dades de contacte (nom i cognoms,
NIF, adreça, telèfon i adreça electrònica). S'han de presentar en paper i en
suport informàtic.
El termini per a la presentació dels treballs va de
l'1 de setembre al 10 d'octubre de 2009. Horari d'estiu (fins al 27 de
setembre): de dilluns a divendres de 9 a 14 h i dissabte de 10 a 13 h. Horari
d'hivern (a partir del 28 de setembre): de dilluns a dijous de 9 a 19 h,
divendres de 9 a 14 h i dissabte de 10 a 13 h.
Criteris de
valoració
1. Originalitat del projecte.
2. Adequació a la realitat
sociolingüística de Tarragona.
3. Capacitat per arribar a persones joves, a
persones nouvingudes o a persones la llengua habitual de les quals no és el
català.
4. Capacitat per afavorir la participació i la implicació ciutadana
en les actituds responsables envers la llengua catalana i la diversitat
lingüística en general.
5. Viabilitat econòmica del projecte.
Qui
forma el jurat
La tinenta d'alcaldia de Cultura, Patrimoni Històric i
Ensenyament.
Una persona representant de la Secretaria de Política
Lingüística.
Una persona representant del Centre de Normalització Lingüística
de Tarragona.
Una persona representant del Departament de Filologia Catalana
de la URV.
La tècnica de normalització lingüística del Servei de Política
Lingüística de l'Ajuntament de Tarragona, que actua com a secretària.
El
veredicte del jurat serà inapel·lable i implicarà l'atorgament del premi a la
persona o entitat guanyadora del concurs. El veredicte es publicarà al tauler
d'anuncis de l'Ajuntament i als mitjans de difusió que es considerin oportuns.
El jurat resoldrà totes les incidències i reclamacions que puguin
presentar-se.
Recollida de projectes no premiats
Els projectes no
premiats es podran recollir al Servei de Política Lingüística de l'Ajuntament de
Tarragona (c/ Cavallers, 14) durant la primera quinzena de gener de 2010. Per a
la devolució caldrà acreditar-se en la forma prevista legalment. Transcorregut
l'esmentat període, el Servei de Política Lingüística decidirà què fer amb els
treballs no recollits.
Acceptació de les bases
La participació en
aquest concurs pressuposa l'acceptació d'aquestes bases. Els concursants es
responsabilitzen totalment de la inexistència de drets de tercers en els
treballs presentats.
Per a més informació
Servei de Política
Lingüística
Casa Castellarnau
C/ Cavallers, 14
43003
Tarragona
Tel. 977 24 22 20
a/e politica_linguistica@tarragona.cat
DE
COLLONS
Heu menjat mai testicles? O sigui, en llenguatge col·loquial, collons –i no pas “de mico”, o “de frare” (nom d'una mena de prines) –. Potser sí, clarament, o potser també, sense saber-ho. De xai o corder, de bou o toro, i fins de gall. Les nostres àvies, per exemple, posaven aquests darrers a l'arròs a la cassola o als “platillos”. I els de xai eren cosa corrent, arrebossats i presentats sota el nom de turmes. Una paraula, misteriosa, per cert, de la qual no se n'ha torbat un origen plausible. Sense ànim de voler ser lingüista, fonèticament es relaciona amb trufa o tòfona: precisament, en espanyol de les turmes se'n diuen criadillas, que és un sinònim de testicles o collons, i els valencians n'han agafat el mot, transformant-lo, per anomenar les trumfes o trufes –o patates (creïlles)–. Amb tot, el mot era conegut a la València de principis del segle XV: Jaume Roig, prestigiós metge i autor del misogin i gastronòmic L´Espill, potser fent-se ressò del seu origen mataroní, escriu; “Ab amorsà/e berenàs/turmes, rasoles/e leteroles” (les raoles són com els actuals figatells de Gandia, de carn picada, i les lleteroles o lletades –que jo encara menjo– són una delicioses glàndules del xai). Ja que estem a l'Edat d' Or de la nostra cuina, no he de deixar d'esmentar el rei Joan II, que ordenava a la seva muller que li preparés “botons de moltó”, ja que aniria a jaure amb ella i, per tant, en podem albirar l'ús afrodisíac.
El consum d'aquest
adminicle dels mascles, a part de ser universal, a fi de no confessar la cosa,
ha generat paraules (eufemismes) d'allò més variat, especialment en francès, no
debades la llengua de la gastronomia: renyonets, al País Valencià, senyals a
Mallorca; rognons blancs, animelles, frivolités, suites (de senglar), béatilles
(també a la Catalunya Nord), choses a França, choesels (cosetes) a Brussel.les,
parti a Itàlia, criadillas a Espanya... I molts més, és clar; no entréssim pas
en les llengües de la Xina, on tant els collons com els vits –(sexe masculí) per
exemple de tigre– són menjats amb delectació. Fins i tot els vaquers del Canadà
donen un nom especial als collons de toro (ostres de la praderia) considerats un
exquisit a Espanya i prohibits a França.
VICENT VILA (Wila) CARTELLISTA REPUBLICÀ DE LA LLIBERTAT I PINTOR VALENCIÀ, RECLAMA UN LLOC ENTRE ELS SEUS
Francesc Vila i Martín
(*)
Vicent Vila Gimeno, “el tio Vicentet el pintor” per a la família de
València, “Wila” en la seua obra, ens ha deixat amb més d'un segle a l'esquena
en el seu pis del Carrer de Ferraz de Madrid. Cent-un anys, tota una trajectòria
de compromís amb la vida, amb l'art i amb els seus. Vicent Vila va ser un
artista reivindicatiu en la joventut i reservat en la maduresa. La seua obra
cartellística és sense pal·liatius excel·lent i de referència obligada per a
tots els historiadors de l'art i la cultura de l'Espanya Republicana. La
Universitat de València trià el seu famós cartell “Soldado Instruyete” com a
cartell de l'exposició “Art i Propaganda” en l'any 2003. La seua obra es troba
disseminada per les universitats de València, Barcelona, la Fundació Pablo
Iglesias, l'arxiu històric de Salamanca, etc. Ha sigut l'últim dels gran
cartellistes de la generació de Josep Renau o Artur Ballester amb els quals
mantingué llaços molt estrets. L'ajuntament de València va publicar cinc dels
seus cartells en l'obra “Els cartells valencians en la Guerra Civil Espanyola”
(1986) i també apareixen les seues obres en “imágenes de la Guerra civil
Española” (Edhasa, 1986) i en “Artistas Valencianos” de Pérez
Contell.
Wila, així signava els seus cartells i obra pictòrica, va ser un artista
convençut de la vessant utilitària i propagandística de l'art. El seu missatge
era instructiu, la revolució vindria de la mà de la lectura i de l'escriptura
fóra d'on fóra al front o a la fàbrica, al sindicat o al camp. Sindicats,
ministeris de la República, partits d'esquerres publicaren sense excepció la
seua obra cartellística, un llegat impagable.
Avui és un dia de records i de glossa biogràfica, però també d'elogi
familiar i de l'amor per la terra que el viu nàixer: València. Vicent Vila va
ser el major de sis germans d'una família de llauradors de l'Horta de València.
El seus records d'infantesa, la casa pairal, un casalot amb un gran corral en La
Parreta –avui desapareguda dins l'Avinguda de Burjassot– de València. Allí
viurien fins a la mort els seus dos germans fadrins Miquel i Empar i allí
jugaríem tots en la naia, amb les gallines i haques a l'ombra d'una figuera
descomunal. Els seus germans Salvador i Paco anirien a viure al camí de Paterna.
Eren com molts valencians de l'època famílies humils que van veure amb esperança
de canvi l'Espanya Republicana i també amb decepció i horror les conseqüències
de la guerra. Vicent, va ser sens dubte, l'intel·lectual de la família des que
estudià en l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles on obtingué el premi fi de
carrera. La facilitat i inclinació extraordinàries pel dibuix des de petit el va
dur sense adonar-se'n a la crònica d'una Espanya dividida. Vicent ho va tenir
clar, no sols va fer els cartells per a donar moral al bàndol republicà sinó que
va agafar pinzells i blocs com a úniques armes i va anar amb els milicians cap a
les serres de Terol a defendre la República a colp de llapissera. El trencament
del front el va obligar a tornar a València i a intentar salvar els seus
cartells en un vell estudi de la plaça del Tossal de València mentre el caos i
la repressió ho envaïa tot. Des de la Parreta, tota la família veia com els
camions marxaven tots els dies carregats de gent cap a Paterna per davant de
casa i com tornaven buits i en silenci.
Va ser el temps del silenci i d'incertesa, de penúria i de por. Vicent en
un viatge a Barcelona, conegué la que seria la seua inseparable Julieta quan
tractaven de fugir cap al Nord. El futur els portaria a instal·lar-se a Madrid
d'on Julieta provenia. La no adscripció política de l'artista va fer burlar la
repressió que no la por i la reserva a reviure els horrors de la guerra. Vicent
s'adaptà als nous temps, a la dura costera de la postguerra, a buscar amb el seu
art tirar avant una família. Per això es dedicà al cinema amb les productores
Cifesa i S. Broston al temps que provava i tenia sort en els certàmens de
cartellística. Il·lustrà com a decorador pel·lícules com 55 dies en Pequín o El Cid. Els seus cartells de Falles van
ser guanyadors del 41 al 44, els de la Fira de Juliol de València en el 41 i 51
i en les corregudes de Bous de la Beneficència de Madrid en el 75 i 78. Va ser
el temps quan l'artista va lliurar la seua decisiva batalla: criar quatre fills
en Madrid sense perdre els lligams amb la València que sempre enyorava. Entrar
en l'Escola d'Arts i Oficis en Madrid, va aconseguir estabilitzar les seues dos
grans passions: la família i l'art. Aquareles, olis de paisatges i bodegons
constituïren una gran diversitat de la seua obra, caracteritzada per una gama
pictòrica més aviat matisada pels tons foscs. Quan venia a València, almenys una
vegada a l'any, per Sant Miquel, al setembre, li agradava gaudir de la
contemplació de les fruites que l'estiu madurava al Mediterrani: magranes i raïm
eren sens dubte les preferides de la seua paleta. Va fer la peregrinació a Sant
Miquel de Llíria mentre les forces el van deixar, per acomplir una promesa a la
seua mare que el rebrà, sens dubte, a les portes del cel amb tota una nova gama
de colors per a incorporar en el descans de
l'eternitat.
Els familiars, especialment els de València, nebots, nebots-néts demanem
a l'IVAM, a la Universitat de València, a l'Ajuntament, a les Associacions de la
Memòria històrica, a les associacions i entitats culturals, al Consell Valencià
de Cultura, a l'escola de Belles Arts de Sant Carles i també als partits
polítics representats en les Corts Valencianes, que reconeguen la vida i l'obra
d'aquest il·lustre valencià. Que es faça un esforç per arreplegar la seua obra
cartellística, per fer-ne una antologia oficial autoritzada i crítica de la seua
obra, per muntar una exposició reunint-la i si fa el cas fent difusió dels
valors històrics i gràfics que ens ha deixat com a llegat. No volem i no creguem
que Vicentet Vila no va ser profeta en la seua terra com estan dient els mitjans
aquests dies; mai no li ha faltat l'admiració de la seua família valenciana que
ara volem ampliar a tothom. També ens agradaria en un futur no massa llunyà
veure un placa commemorativa on va nàixer o a algun carrer amb el seu nom que el
reconegués com “Vicent Vila, cartellista
de la llibertat”.
(*) professor de la Universitat de València i nebot-nét de Wila