El primer és que ha estat un gran novel·lista. Un molt bon novel·lista. I això s'ha de valorar molt perquè crec que una literatura no arriba a la seva plenitud fins que té una bona novel·lística. I un bon teatre. És l'opinió d'un no expert. Per tant exposada amb totes les reserves. Oi més perquè sé prou bé la importància en la nostra literatura d'en Verdaguer, d'en Maragall, d'en Fuster, de l'Espriu, d'en Pla... Cap d'ells novel·lista. Amb tot, crec que una literatura, per estar ben consolidada, ha de tenir un gruix considerable de capacitat de relat. De relat social i psicològic. I això sobretot ho dóna la novel·la. I, com dic, també el teatre. Porcel ens ho ha donat. Ja teníem uns grans novel·listes, com en Narcís Oller, en Sales, la Rodoreda, en Villalonga, però ell hi ha fet l'aportació més important. I més d'ara mateix, més actual.
El segon apunt que volia fer fa referència al que ahir escrivia el director d'aquest diari: "Baltasar Porcel és el premi Nobel que la literatura catalana no ha tingut mai". I afegeixo que és difícil que tingui mai.
És difícil perquè sempre toparem amb l'obstaculització espanyola.
Un escriptor català en llengua castellana podria aspirar-hi. Si fos molt bilingüe -bilingüe en la creació literària- potser també, segons com. Però en Porcel, com a pròpiament literat, era un escriptor en llengua catalana. Totalment català. I crec que hauria trobat moltes dificultats en la seva promoció. Les principals provinents d'Espanya mateix.
El tercer comentari és que la mort d'en Porcel coincideix amb un moment de bona i abundant novel·lística catalana. És molt bon senyal.
Finalment, com a català, vull donar les gràcies a en Porcel, no només com a literat, sinó pel paper que ha jugat d'estímul de la societat i de la cultura catalanes. I personalment per la seva amistat.
“El nostre punt de vista és sempre parcial, és a dir, incomplet i interessat”
Tobies Grimaltos (Castelló de la Ribera, 1958), professor titular de filosofia de la Universitat de València, publica l'assaig Idees i paraules. Una filosofia de la vida quotidiana (PUV), format per un conjunt d'articles. És autor dels assaigs El joc de pensar i Pren-te la vida amb filosofia.
Els vostres articles m'han fet pensar en Josep Maria espinàs. Per la manera de construir-los, per l'estil i pel to de la llengua, i perquè en la reflexió hi barregeu la bonhomia i el seny. I, a més, tots dos teniu molt d'interès a observar la vida quotidiana.
No l'he llegit., però això que dieu m'honora. Estic d'acord amb això que dieu de bonhomia i seny. La reflexió és normal perquè al cap i a la fi em dedique a la filosofia.
I la bonhomia deu ser
conseqüència del vostre tarannà, no?
Esperem que sí. És una cosa que m'han dit moltes voltes.
No es tracta de ser feliç per
obligació o vocació, sinó d'acceptar la vida amb una resignació més o menys
fusteriana, dieu, fet i fet.
Tot depèn de la manera d'agafar les coses. I, sobretot, de la percepció de les coses. Un exemple. Escoltar des de casa la cridòria d'uns xiquets pot irritar-te o complaure't.
Escriviu els vostres
articles per necessitat biològica o
perquè us en vau imposar l'obligació?
L'orígen és necessitat biològica i després t'ho vas imposant un poc. Quan ho fas de forma continuada t'ho passes bé. És com anar amb bicicleta. Si ho fas sovint és molt gratificant però si ho abandones un cop, et costa de tornar-hi. A la universitat em dedique a la teoria del coneixement, una cosa que no interessa a la majoria de les persones, per no dir a ningú. És una filosofia molt àrida, molt tècnica i molt exigent, i això fa que si tens alguna inclinació literària et sents frustrat per tants constrenyiments. I per això aquests, escrits com si xarrés amb el lector.
No hi ha una inflació de llibres que aconsellen de prendre't la vida amb filosofia, com el que heu escrit?
Sí. Ara, he de dir en defensa meua que el títol Pren-te la vida amb filosofia no és meu, me'l va imposar l'editor. És enganyívol, sembla un títol d'autoaujuda i no ho és en absolut. El meu era Diccionari filosòfic particular. Però l'editor em va dir que amb aquest títol no en vendríem cap. L'únic que vaig aconseguir és que posaren el subtítol Diccionari per a joves pensadors.
Deixeu-m'ho dir. Idees i paraules és un títol
desafortunat, a banda de buit, absent d'idees. Contraposar les idees a les
paraules és una relliscada monumental. Hi ha idees sense
paraules?
No, no crec que es puga separar. Tampoc no és meu aquest títol. No tinc sort amb els títols. El meu era Vista parcial.
Aquest el trobo excel·lent.
Hi ha opinions per a tots els gustos. Una vista parcial és allò que només podem oferir de cada cosa, com dic al pròleg. Indica que el nostre punt de vista és parcial en els dos sentits de la paraula, és a dir, incomplet i interessat. I a més provisional. Que les coses només admeten una visió parcial i provisional.
Cada vegada us veig més fusterià.
Això m'honora encara més. Tant de bò m'hi assemblara una mica. Jo, de fet, sóc deixeble d'un que d'alguna manera és deixeble de Fuster, Josep Lluís Blasco.
Text a text, el llibre és
converteix en una autobiografia moral. De moralista ja us reconeixeu a la nota
final, dedicada a extreure els refranys o morals dels
articles.
Sí, hi ha una bona part d'autobiografia i molts texts ho són plenament, mentre que uns altres són de l'autobiografia que m'envolta. Observe les relacions humanes, els costums i el que em sembla bé o no. Ara, sense impartir doctrina.
El fil autobiogràfic cus el llibre. Indica un camí al lector. I evita que el llibre caigui en el simple recull d'articles.
Sí, és un camí. Al principi no n'era conscient.
És d'agrair que un llibre que reflexiona sobre la vida quotidiana al País Valencià no sigui neurastènic.
És cert. És bo no caure en la neurosi, perquè hi ha tensions i passions molt tancades. Reconec que és difícil de mantenir-t'hi distant. Fuster deia que és impossible de ser neutral, però que cal ser independent. Recorde un vers de Salvat-Papasseit, “un home lliure mai no pensa pel cap d'un altre, i això m'ha guiat.
Hèctor Bofill / Escriptor
El pacte fàustic que Baltasar Porcel semblava haver conclòs no li ha concedit la vida eterna però almenys, mentre la llengua i la comunitat cultural catalana subsisteixin, té assegurada la immortalitat literària. La seva narrativa sumptuosa, ubèrrima i desbordant, ocupa el centre del panteó de les últimes dècades del segle XX i la primera del XXI, amb l'especial refulgència de les seves novel·les, baula essencial en la tradició d'un gènere sovint esquiu al talent dels nostres escriptors.
AMB PORCEL, D'ALGUNA MANERA, també desapareix una atmosfera clàssica en la relació entre el creador i el món, un esperit fundacional que beu de la gran narrativa europea (des del Romanticisme francès passant pels grans autors russos i centreeuropeus) un bagatge que ell va saber propulsar cap a la modernitat amb el seu afany, paradoxalment, de retratar els elements més primitius i més viscerals de la naturalesa humana. Tot això refinat, d'una banda, amb una poderosa sensibilitat lírica a través dels seus retrats enlluernadors de la Mediterrània i, de l'altra, amb un virtuosisme incomparable per, des de la distància del geni, retratar personatges i situacions esperpèntiques que defineixen el nostre tarannà col·lectiu (habilitat especialment cultivada en les seves dues darreres magistrals novel·les publicades: Olympia a mitjanit i Cada castell i totes les ombres).
PERÒ LA DESAPARICIÓ DE PORCEL també evoca l'extinció d'una figura cada cop més escassa en les nostres lletres: la del gran literat reconegut pel públic encara que la seva obra no hagi estat llegida, la de l'intel·lectual que, malgrat el seu individualisme ferotge i el seu caràcter indomable, gaudia d'una considerable influència en l'opinió pública a través de la seva presència social, mediàtica i política. M'agradaria equivocar-me, però dubto que, en la consagració de la cultura de masses i de la societat espectacle que ha devastat tot Occident i, encara amb més força, les comunitats culturals petites com la nostra -aquest estovament mental i vital que Porcel tant detestava-, la figura del creador polèmic, respectat i escoltat torni a reproduir-se. Tenim novel·listes, tenim poetes, tenim assagistes que també deixaran una gran empremta en els avatars de la nostra història literària i, no obstant això, m'esgarrifa que la seva dimensió social quedi reduïda ja només a un grapat d'acòlits, a les reserves índies dels erudits.
NO ENS ENGANYEM: SENSE PORCEL hi haurà una bona part de sectors que ja no podran citar cap escriptor viu en llengua catalana, almenys algú que la seva fama es correspongui al gruix d'una obra ambiciosa i digna de pervivència (descarto efímers èxits de vendes i escriptors que, com diria Borges d'ell mateix, només tenen un parell o tres de contes bons). Insisteixo, si això succeeix (i massa coses apunten que així serà) no serà pas per manca de qualitat dels creadors sinó per la putrefacció dels mecanismes de transmissió i de recepció (començant per aquest ensenyament que no acaba de sortir del pou i en el qual, per exemple, dubto que alguna vegada s'hi hagi programat per als cursos de batxillerat la lectura d'obres com Cavalls cap a la fosca).
UN ALTRE ASPECTE QUE TAMBÉ sembla esmorteir-se amb la retirada del gegant és el de la presència de figures que sàpiguen conjugar, com Porcel ho va fer, la literatura, la política i la vida. En un país de cervells escarransits, trufats de complexos i de bilis uraniana sembla difícil que es pugui tornar a permetre l'arrogància d'homenots que parlen, escriuen i actuen sense embuts, de grans egòlatres, forces neopaganes de la naturalesa que obren de bat a bat les nostres estances resclosides de moral d'escolanet per insuflar una saba nova. L'absència de personatges d'aquesta envergadura i la facilitat amb què des de tots els fronts s'escombra qualsevol que s'aventuri a seguir el rastre d'alguna mena de voluntat de poder com la que Porcel expressava potser ajuda a explicar per què, com a poble, som incapaços de saltar la paret, cofois en la imposició de l'ordre, la seguretat, els límits i la mort en vida.
ÉS DE CELEBRAR QUE HAGI EXISTIT algú amb la capacitat de gaudir i d'actuar del mestre. Algú a qui se li va permetre tot en un context obscur, unes circumstàncies -com apuntava Jordi Sánchez la setmana passada en aquestes pàgines- en què trenta-cinc anys després de la mort del dictador encara anem amb cautela d'expressar les nostres preferència polítiques i en què no queda bé barrejar ideologia amb estètica. Un dels aspectes que més em fascinaven de Porcel era que trinxés olímpicament totes aquestes estupideses, que en la seva carrera s'arrecerés en la política quan li va anar bé sense deixar mai d'etzibar amb tota llibertat les seves opinions desconcertants i que, a més, tingués el cinisme de refregar per la cara en les seves obres tots els vicis d'aquells que li havien donat feina.
VET AQUÍ LA DIMENSIÓ MENYS celebrada de l'obra de Porcel i la que jo personalment més valoro: la d'escriptor polític que, pel malestar que generava, ha estat la més silenciada (ja ho vaig destacar: les obres de Porcel en les quals repassa els poders fàctics barcelonins com a Cada castell i totes les ombres o Lola i els peixos morts han estat les que han provocat un silenci més inquiet per part de la crítica i dels comentaristes). Bé, el cas és que a Porcel se li toleraven aquestes excentricitats perquè era un tità però em fa por que la societat catalana hagi entrat en els nivells suficients d'estancament i d'immundícia com per castrar el proper que intenti aixecar el vol.
ENTRE ALGUNS OPINADORS QUE aquests dies han dedicat escrits a parlar de Porcel ha estat destacat que, de vegades, aquesta relació entre la política i la literatura, i l'aproximació de l'escriptor a concretes posicions de caire conservador amb exercici de càrrec inclòs, ha estat el que ha allunyat molts potencials lectors de la seva obra. Em sembla que qui rebutja acostar-se a unes novel·les descomunals com les que representen l'univers porcelià per pujolista o per monàrquic és que no té la mínima capacitat per enfrontar-se a un text literari i que no mereix cap consideració en el debat cultural. Més val que plegui. I això, permeti'm el lector, ho dic amb tota la fatxenderia d'algú que (tret d'una certa admiració compartida per l'acràcia) políticament es troba situat als antípodes de Porcel.
EN QUALSEVOL CAS, LA MILLOR manera de superar aquests prejudicis consisteix a deixar que el temps flueixi i encoratjar nous lectors a endinsar-se en alguna d'aquestes joies de la literatura catalana contemporània que Porcel va regalar-nos.
L´Acadèmia posa al dia a Osoro sobre el missal en valencià
Lliura un informe del seu treball a l´arquebisbe en la primera reunió oficial
L´Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) va mantindre ahir la primera reunió institucional amb l´arquebisbe de València, Carlos Osoro, des de la seua presa de possessió el passat 18 d´abril. Tant l´entitat normativa com l´eclesiàstica van destacar el caràcter protocolari de la trobada, dins dels contactes que el prelat està celebrant amb diverses institucions. Precissament, l´acte d´ahir arriba després de les reunions que Osoro ja ha tingut amb organitzacions contràries a les postures lingüístiques de l´AVL, com la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana (RACV), Lo Rat Penat, el Grup d´Acció Valencianista (GAV) o el col·lectiu Fullana. Totes elles ja han passat pel despatx de l´arquebisbe, fet que havia generat algunes inquietuds entre els acadèmics.
Malgrat el caràcter institucional de la trobada, la presidenta de l´AVL, Ascensió Figueres, va lliurar al nou arquebisbe una memòria amb totes les iniciatives de l´entitat i li va recordar que també ha preparat una versió valenciana del missal, que ja va ser remesa als bisbes de les diòcesis valencianes l´any 2002, els quals van decidir bloquejar la seua tramitació amb l´argument que encara no hi havia pau lingüística. Segons fonts de l´Acadèmia, Osoro va mostrar ahir interés sobre si aquest document està actualitzat i inclou les últimes modificacions del missal romà, aspecte que els representants de l´AVL li confirmaren. Tanmateix, en la trobada no es va aprofundir en les circumstàncies de la litúrgia en valencià, van precisar.
Recentment,
l´arquebisbe va manifestar que la decissió sobre aquesta qüestió és de tots els
bisbes de la C. Valenciana. La idea de l´AVL és convocar noves reunions amb tots
ells. Els membres de l´Acadèmia eixiren ahir «esperançats» i van destacar el
caràcter «obert i conciliador» d´Osoro.
L'ALCALDESSA
DE MONTSERRAT ORDENÀ NO COL·LOCAR UN TENDAL PER A UNA ACTIVITAT DE L'ASSOCIACIÓ
BROT DE CULTURA
Laura Sanjuan Campos, Alcaldessa de Montserrat, ordenà
al Regidor de Cultura, Julio Martínez Alarcón, que no se'ns col·locara un tendal
a la Plaça de la Constitució per a la celebració dels Jocs Populars, tal com
havíem demanat per registre d'entrada.
De la mateixa manera, també se'ns va denegar l'any
passat. Però, per quines raons? Segons ens va comunicar el Regidor de Cultura,
l'Ajuntament no estava disposat a pagar als operaris municipals les hores extra
que suposa treballar durant el cap de setmana. Això no obstant, sí que s'ha
col·locat el tendal per a nombrosos actes durant el cap de setmana i
l'Ajuntament s'ha ocupat dels costos sense cap tipus
d'entrebanc.
Durant tot aquest matí, tant els membres de Brot com els
xiquets i les xiquetes que hi han acudit hem hagut de suportar la intensa calor,
tot per la irresponsabilitat d'un Ajuntament que no s'ha dignat a preocupar-se
dels assistents. Així, ha demostrat la seua ineficàcia, una vegada
més.
Des de l'associació, no entem la negació per part de
l'Ajuntament. La nostra entitat està legalment constituïda, inscrita al Registre
d'Associacions de València i al Registre Municipal de Montserrat; i per tant amb
el dret a tindre una col·laboració eficaç i un suport institucional de les
autoritats. Tot i això, no és la primera vegada que patim entrebancs (són ja
incomptables): censuren els nostres escrits, no responen a les sol·licituds,
prohibeixen actes, no donen cap suport institucional, no hem rebut subvenció en
els dos anys de vida, se'ns menysprea públicament, se'ns margina, se'ns
discrimina, se'ns jutja, se'ns persegueix
políticament...
Per això, Brot de Cultura vol manifestar el seu malestar amb
l'Ajuntament de Montserrat i, en especial, amb l'Alcaldessa i el Regidor de
Cultura. Aquesta ja ha sigut la gota que ha fet vessar el got, per la qual cosa
la nostra entitat es plantejarà denunciar l'Ajuntament per no tractar-nos com
obliga la Llei 1/2002, de 22 de març, reguladora del Dret d'Associació i amb el
respecte que mereixem. Igual que l'Ajuntament ens exigeix durament uns tràmits
per tal d'operar com a entitat, nosaltres els exigim que se'ns tracte com a una
entitat més (amb la subvenció, el suport institucional, l'ajuda, el respecte...)
Demanem, simplement, que complisquen amb la seua obligació, ni més ni
menys.