"El Casalot" (3/3)
En l'exposició brevíssima (de llampec) dels altíssims mèrits de la
traducció d'El Casalot de Dickens he
qualificat Xavier Pàmies d'autoritat lingüística perquè ens dóna uns textos
simplement superbs pel que fa a la transmissió de l'original cap a un català
modern riquíssim i excepcionalment natural; perquè coneix les aportacions
lexicogràfiques i gramaticals dels millors autors i pren posició sobre les
qüestions no resoltes amb una responsabilitat que mereix el respecte de tothom;
perquè busca una paraula, una dita, una construcció allà on pot, amb paciència i
amb un nas de perdiguer que ens fan dir sí senyor; o perquè en tal o tal punt
reflecteix simplement un estat de llengua que avui no s'ha acabat de clarificar.
Avui em referiré a aspectes gramaticals, que seran útils als
professionals.
Pàmies reflecteix un estat de llengua no acabat de clarificar: en la
qüestió de règims verbals («El meu home [...] el pegarà»); en certs verbs que poden
aglutinar els pronoms en o hi (riure-se'n: «No us en rigueu de mi, si us plau!»;
entendre-hi: «Com que no hi entén
gaire en portes, [...] es posa a palpar»); en la qüestió del complement directe
preposicional, en què adopta la posició avui més consensuada (ús de a en coordinacions: «la guien a ella i
a tota la seva escorta»; i en
dislocacions: «als fills de la gent molt
pobra no se'ls puja, sinó que pugen com volen»), però li queda alguna
vacil.lació avui no superada («se'ls va ficar a tots a la butxaca», però «va
contribuir a fer-nos tots dos
orfes»); en la qüestió de preposició seguida de mot interrogatiu («pensa en la
taca que ha caigut sobre aquesta casa, i en on és, i en qui la porta»,
construcció un pèl dura); o anteposant al predicat un subjecte oracional («Sentir això li va fer molta
gràcia»).
Però pren posició ferma en altres qüestions (em limito a exposar-ho,
sense comentaris: jo aniria més lluny): usa amb flexió els quantificadors prou (prous maldecaps) i massa («n'hi ha moltes [...]; masses»); no fa concordar el participi
passat («tan tacada de tinta com l'havíem trobat»); no apostrofa el pronom en si va precedit de ens, us, els («no us en aneu»); usa si us plau només amb tractament de vós o amb plural, altrament sempre sisplau («Continuï, sisplau»); aglutina
encabat, com vam dir, però no deunidó ni esclar; construeix sempre d'aquí X temps sense a («d'aquí quatre minuts hi som»); rebutja
les combinacions pronominals la hi
(«li neteja la ferida i l'hi
eixuga»), li ho («passi a la
rebotiga, l'hi prego») i li'n («va anar a casa seva a donar-n'hi les gràcies»);
etc.
En la complexa i no totalment clarificada qüestió de duplicacions
pronominals Pàmies manifesta també l'estat vacil.lant general, però tendeix a
ser natural acceptant el pronom feble: «Vam dir-li a la senyora Budger que [...]», «el
senyor Jarndyce, a qui de cop se li
va endurir l'expressió», «com si a tot arreu esperés trobar-hi [...] la senyora Dedlock», «Aquí no
hi creix la zitzània», «A l'anunci hi deia que [...]», «però conserva tots
els dits, que els té tots plens
d'osques», «es va dedicar a fer-me la traveta servint-se del que jo només en sé dir males
arts».
Senyor Pàmies, perdoni la brevetat, que no és culpa meva. El felicito
cordialment per la seva altíssima competència, per la seva admirable
responsabilitat.
(He dedicat els articles al Departament de català de
Gabriel Bibiloni
Els topònims corresponents a nuclis de població formats amb diverses paraules en la majoria de casos, dues es poden escriure separant els seus elements o aglutinant-los en un sol mot. Aquesta és una casuística complexa, en la qual ara no podem entrar a fons. Diguem que en la pràctica que se segueix avui la presència o absència de l'article és un criteri orientador en els topònims formats per un nom i un adjectiu: Vilafranca, Torrevella, Serrabona, Castellnou, sense article, s'escriuen de manera soldada, d'acord també amb una tradició antiga, mentre que la Vila Joiosa, la Torre Major (Alcúdia), la Serra Alta (Anoia) o la Casa Blanca (Palma) s'escriuen separant els elements. Però la realitat no és tan senzilla ni tan coherent. A Mallorca abans escrivíem Palma Nova, i el decret de toponímia (1988) imposà Palmanova, però també Pòrtol Nou i Portals Nous, i no Portolnou i Portalsnous. Al Principat escriuen Cantonigròs que és com si ara ens pegàs per escriure Campastilla i Torredembarra, grafia que s'ajusta al criteri precedent però que desfigura el topònim (Torre d'en Barra).
Hi ha un cas que és bastant clar: quan el primer element és un genèric, vist d'un punt de vista diacrònic, però no un genèric de la llengua actual. És el cas de Portopí, Portocolom, Portopetro i Capocorb, en què porto i capo són substantius d'un estadi lingüístic pre-català però de cap manera paraules catalanes autònomes, les quals serien port i cap. Per aquest motiu no hi ha cap dubte que aquests topònims s'han d'escriure de manera soldada, grafia que, a més, correspon a una tradició i a una pràctica que ja es poden constatar a l'època medieval.
Portocristo, dit abans i encara ara port de Manacor, és un topònim inventat en època recent (final del segle XIX), imitant els altres noms esmentats i en relació amb una llegenda sobre un santcrist pretesament arribat al lloc en el segle XIII amb una barca víctima d'un naufragi. La invenció va ser Porto Cristo, comprensible si tenim en compte que en el moment de ser creat el topònim predominava l'escriptura Porto Pi, Porto Petro, etc. Però Porto Cristo és una grafia tan desbaratada com ho serien Puig Punyent, Lluc Major o Bini Salem. La Universitat de les Illes Balears va dictaminar que la grafia correcta era Portocristo, i així es va establir en el decret de toponímia del Govern de les Illes Balears (decret 36/1988 de 14 d'abril). L'Ajuntament de Manacor, tot just després de la promulgació d'aquest decret, interposà recurs, que motivà la sentència del Tribunal Superior de Justícia de les Balears favorable al Govern i contrària a l'Ajuntament. Aquest posà un recurs d'apel·lació al Tribunal Suprem, el qual dictà sentència favorable a l'Ajuntament de Manacor i obligà el Govern a rectificar el decret.
La sentència del Tribunal Suprem és sorprenent, per dir-ho suaument i respectuosament. Reconeix que el Govern actuà d'acord amb les seves competències, que sol·licità l'assessorament preceptiu de la Universitat i que aquesta es manifestà en favor de Portocristo. Per què, doncs, es revoca la decisió del Govern? L'argument principal és que no es donà audiència a l'Ajuntament de Manacor, cosa que s'hauria d'haver fet, segons la sentència, que es basa en la interpretació de legislació diversa. Això ens deixa el dubte de si qualsevol mesura legislativa presa pel Govern espanyol o pel Govern de les Illes Balears, dins l'àmbit de la seva competència, que afecti un municipi és nul per sistema si aquest municipi no ha estat escoltat. I què passa si essent escoltat hi ha discrepància entre la voluntat del municipi i la voluntat de l'òrgan que té la competència legislativa?
El Govern establí la grafia reivindicada per l'Ajuntament de Manacor per decret 2/2004 de 16 de gener. Ara ens trobam que el nom oficial és Porto Cristo i el nom lingüísticament correcte és Portocristo. Òbviament, fora dels àmbits estrictament oficials, els particulars i els mitjans de comunicació privats, com el nostre diari, tenen la llibertat d'usar la forma lingüísticament correcta. D'altra banda, una cosa força clara és que qui fixa els topònims no són els tribunals. Per això els qui en tenen la competència han de poder emprendre les accions que calguin, d'acord amb la legislació, per a restablir les formes desitjables, en aquest cas Portocristo.
Divendres passat es va fer la festa
d'estiu del Voluntariat Lingüístic de Paraula (Centre de Serveis Lingüístics).
Durant el primer any de funcionament ha aconseguit que més de 800 persones hagin
participat en la formació de parelles lingüístiques. Els catalanoparlants que
s'adhereixen al projecte es comprometen a trobar-se periòdicament amb un
neoparlant de català perquè pugui fer pràctiques en un ambient amical i distès.
Aquesta activitat, que té el suport de diverses institucions, a més de facilitar
l'aprenentatge del català també és eficaç per reduir la incomunicació i les
barreres entre la població autòctona i la d'origen immigrant. És una prova de
l'esforç que determinades persones i organitzacions fan per contrarestar els
efectes nocius de la situació d'anormalitat lingüística que vivim.
En
una societat normal, des d'aquest punt de vista, els nouvinguts que aprenen la
llengua pròpia del territori no tenen dificultats per a practicar-la, sinó que
més aviat l'entorn els hi obliga. En el nostre cas, sovint, els és difícil a
causa de la situació de minorització i el comportament induït dels ciutadans que
abandonen l'ús del català davant qualsevol estímul. Així, el voluntariat esdevé
antídot contra la anormalitat. Per això és molt positiva aquesta iniciativa i
altres que tenen objectius semblants (les colònies lingüístiques organitzades
per l'Ajuntament de Palma, els cursos d'acollida, etc) i, també, el comportament
d'aquests ciutadans que no canvien de llengua innecessàriament i usen el català
en interpel·lar desconeguts o en parlar amb persones que no són catalanoparlants
però l'entenen.
És una manera d'ajudar-los a aprendre'n, de
facilitar-los l'acollida. Un capvespre d'aquests, mentre esperava el meu torn a
la peixateria d'una gran superfície, prop meu hi havia el que vaig suposar que
era una família; hi havia un home, una dona, una nina de devers set anys i un
nin que en devia tenir dos. Per l'aspecte i per la llengua que parlaven entre
ells, vaig entendre que devien procedir del nord d'Àfrica. La nina es va separar
dels pares i es va acostar cap allà on jo era per veure de prop unes llagostes
que es movien damunt el taulell. No vaig poder resistir la temptació de dir-li
qualque cosa per satisfer el vici de l'anàlisi sociolingüística del dia: "¡Vés
viva, que et mossegaran!". I ella, sorpresa, em va dir "¿O mosseguen?", es va
acostar a son pare i després de parlar amb ell en àrab (o en amazig, no ho puc
assegurar) va tornar i em va dir "No, m'ha dit que no mosseguen". És probable
que l'anècdota no hagués estat la mateixa si, en comptes de tenir un model
d'escola que evita que les llengües separin els alumnes, n'hi hagués un en què
les llengües els segregassin, ja fos per la tria dels pares o per un altre
motiu.
També va anar així, l'anècdota, perquè molts de docents han
tengut clara la funció de l'escola en el procés de normalització, han fet
pedagogia sobre aquest tema i han pressionat els governs de torn perquè
consolidassin aquest model. I també perquè els governs del PP anteriors al 2003
en aquest tema tenien una voluntat més de satisfer tothom que no, com ara, de
seguiment de l'ala més antimallorquina del partit. De fet, amb governs del PP es
va anar implantant la immersió lingüística i es va aprovar l'anomenat Decret de
Mínims. Ara, però, l'assumpció pel PP d'una política lingüística amb els
mateixos objectius que l'extrema dreta espanyola és tan intensa que un pot
pensar que ja han tocat fons; si no fos perquè alguns dels seus membres
continuen cavant amb desfici. Ah, quan me'n vaig anar de la peixateria les
llagostes encara es movien damunt el taulell.
Els socialistes han presentat avui a les Corts d'Aragó la seva proposta de Llei d'Ús, Protecció i Promoció de les llengües, on preveuen el reconeixement del català, però no que sigui una llengua cooficial. S'hi defineix l'espanyol com l'única llengua oficial, i el català i l'aragonès, com una opció voluntària dels municipis on la utilització hagi estat 'històricament predominant'. Els socialistes negociaran ara el text amb els altres grups.
De moment, no compten
pas amb el suport dels seus socis de govern, el Partido
Aragonés (PAR), que va refusar aquest projecte de llei.
Aquest serà un procés previ a la tramitació oficial de les Corts que no
començaria fins a finals de setembre. Si els socialistes aconsegueixen el suport
necessari, és previst que a final d'any la llei s'aprovi i que entri en vigor el
2010. Si fos així, el català només seria d'ús voluntari en els municipis de la
Franja de Ponent. Els habitants de la Franja podran dirigir-se a l'administració
en català, ja sigui de forma oral o escrita, però la tramitació i la resposta es
faran en espanyol. Les publicacions en aquests territoris també seràn
bilingües i pel que fa a la toponímia o a la nomenclatura dels carrers la
proposta planteja que es guiïn pels usos tradicionals del territori.
La norma preveu que es delimitin zones d'ús de cada llengua mitjançant
un estudi lingüístic que elaboraria el Consell Superior de les Llengues d'Aragó.
Primerament, s'ha optat per tres opcions de delimitació: territoris de parla
catalana, territoris de parla aragonesa i altres on el castellà sigui l'únic
idioma.
El Consell Superior de les Llengues d'Aragó, és un òrgan
consultiu -de nova creació- que s'ha d'encarregar de vetllar pel correcte ús de
les llengües i de la política lingüística. Estarà integrat per quinze membres de
l'àmbit lingüístic, jurídic, educatiu i literari a proposta de la universitat,
de les Corts, i del govern d'Aragó. A més, aquest òrgan determinarà l'autoritat
lingüística de les llengües d'Aragó per elaborar les regles adequades dels seus
usos, proposar línies d'actuació al govern o assessorament lingüístic entre
d'altres.
Publicat en el diari El Punt dissabte 4 de juliol del 2009
Liberalisme
lingüístic?
Els defensors no obeeixen a criteris científics sinó a uns clars interessos polítics
En tribunes econòmiques de caire capitalista, els estira-i-arronsa entre els defensors del liberalisme a ultrança i els partidaris aferrissats de l'intervencionisme estatal ha estat des de sempre una font de discussions inacabables. Darrerament, i després d'una època en què la balança es decantava cap a la banda del neoliberalisme, les recents convulsions financeres han fet que se'n torni a obrir el debat, evidenciant la necessitat d'establir determinats marcs regulatoris.
La base de tot plegat rau en la confiança que es dipositi en el mercat: per als neoliberals, el mercat s'autoregula i és capaç de trobar sempre una situació d'equilibri eficient, és a dir, de punt on el benefici econòmic global sigui màxim; per contra, els intervencionistes consideren que el mercat, sense cap mena de regulació, és una font de discriminacions i, en conseqüència, d'ineficiències, de manera que cal intervenir-lo per tal que assoleixi uns equilibris que siguin realment òptims.
Aquesta dicotomia liberalisme-intervencionisme no és però, no cal dir-ho, un patrimoni exclusiu de l'economia. Entre els camps en què també s'aplica, hi trobem la sociolingüística.
D'una banda, els teòrics del liberalisme lingüístic consideren que el fet que unes llengües s'utilitzin més que d'altres és fruit de la capacitat natural que tenen aquestes llengües per adaptar-se a un entorn globalitzat i sotmès a un canvi constant (darwinisme lingüístic). Des d'aquest punt de vista, la desaparició de llengües és un fet natural, de manera que denuncien tot tipus de regulació en matèria lingüística ja que la interpreten com un atemptat contra els drets individuals dels parlants.
En un posicionament diametralment oposat, els defensors de les polítiques lingüístiques critiquen aquests postulats darwinistes bo i demostrant que, al llarg de la història, les llengües que han caigut en desús no ho han fet de manera “natural”, ans han estat substituïdes per unes altres, les quals, paradoxalment, havien estat prèviament introduïdes en el territori en qüestió per la via política. Els intervencionistes –o normalitzadors- consideren, doncs, que aquells que demanen la despolitització de la llengua i la no intervenció de les administracions públiques passen per alt el fet que totes les llengües són on són per motius polítics.
Cal afegir que, generalment, les tesis darwinistes són promogudes des de les estructures de poder vinculades a les llengües majoritàries, mentre que les polítiques de normalització lingüística són reclamades des de les societats amb llengües en situació de minoració o, dit d'una altra manera, en risc de desaparició.
Tanmateix, el més curiós del cas és que, de vegades, aquells que critiquen sense pietat l'intervencionisme lingüístic en un determinat territori, n'esdevenen, alhora, uns grans defensors en d'altres indrets. És el cas dels posicionaments espanyolistes, els quals demanen per a l'espanyol a Puerto Rico (en fort retrocés per la pressió de l'anglès) allò que neguen per al català als Països Catalans (on, curiosament, és l'espanyol la llengua dominant); o el del jacobinisme francès, que considera absolutament necessari normalitzar la llengua francesa al Quebec i que, per contra, es nega a reconèixer cap dret al català a Catalunya Nord (o a l'occità, èuscar, bretó, neerlandès, cors o alemany alsacià...).
En conclusió, aquesta doble moral dels defensors del liberalisme lingüístic permet entreveure que l'adopció de postures més liberals o menys en aquest àmbit no és deguda a uns criteris científics objectivament defensables, sinó a uns interessos polítics difícilment ocultables. I és que el liberalisme lingüístic, malgrat presentar-se com a despolititzador, està, precisament, al servei dels poders polítics i econòmics, mentre que l'intervencionisme simplement pretén (amb més encert o menys) normalitzar les llengües que es troben en una situació de minoració en el territori on són pròpies i garantir, així sí, els drets dels seus parlants.
David
Vila i Ros
Economista i
dinamitzador lingüístic
Article publicat al diari AVUI, pàgina 53, dilluns 6 de juliol del 2009
http://paper.avui.cat/comunicacio/detail.php?id=169103
Albert Pla Nualart / Filòleg
El bilingüisme a què sembla abocat al país -la millor estratègia perquè la llengua petita acabi sent prescindible i, per tant, fent nosa- fa evidents, més que mai, les misèries de la traducció: des dels rètols públics fins a un dels grans diaris catalans (que potser demà seran dos). Dir el mateix en el mateix espai obliga a fer entrar amb calçador una de les llengües (endevineu quina) i acaba sent una màquina d'erosionar-ne la genuïnitat.
Cap traductor pot evitar que, poc o molt, la llengua original arrossegui la final. I la versió catalana d'El Periódico n'és una prova més, malgrat el seu excel·lent equip de lingüistes.
De vegades, però, la consciència d'aquesta perillosa atracció porta a caure en l'altre extrem; i és que, en català, tot és sospitós de castellanisme fins que no es demostri el contrari, i fer-ho no és sempre fàcil.
Fa uns mesos, Manel Manchón publicava a El Periódico el confidencial Cómo tragarse un sapo, la mena de títol que fa exclamar al lingüista "Ja la ballem!" seguit d'un indefectible "Com ho podem dir en català?".
Després d'una recerca exhaustiva i infructuosa del maleït sapo per tots els diccionaris, l'angoixat lingüista devia arribar a la conclusió que si el convertia en gripau s'esquinçarien vestidures i va decidir posar-hi Com entomar un marró. És un calc del castellà, sí, però enrotllat i juvenil; i com que, a més, va de bracet amb el catalaníssim entomar, qui s'atreveix a dir res?
L'arrel del mal aquí és l'obsessió pel castellà, aquesta mena d'orelleres bilingüistes que ens hi tenen amorrats. Perquè si obrim finestres a l'aire fresc del poliglotisme, veiem que aquest sapo que tanta aprensió ens fa té germans a totes les grans llengües de cultura: to swallow a toad, en anglès; ingoiare un rospo, en italià; avaler un crapaud, en francès. I si gratem una mica més, descobrim que la suggerent expressió té l'origen al segle XVIII en una frase del moralista Nicolas Chamfort: "Il faudrait avaler un crapaud tous les matins pour ne rien trouver de dégoûtant dans la journée quand on doit la passer dans le monde".
Tota l'Europa culta ho pot dir menys els desgraciats catalans, que, com que no ho troben als diccionaris, creuen que és un castellanisme.
De misèries així només en sortirem si un dia, alliberats de la presó bilingüista, deixem de confondre el castellà amb l'aire que respirem i el veiem, només, com una llengua del nostre entorn. No sé si aquest dia arribarà mai, però sí que, mentrestant, continuarem menjant marrons.
Plataforma per
93 321 18
03
Premi
Nacional de Cultura 2008
A
|
Fitxa d'Observació
idiomes megafonia dels vols | |
|
Aeroport
d'Origen: |
Aeroport de
destinació: |
|
Companyia
aèria: |
Data del
vol: |
|
Idiomes emprats en la
megafonia gravada dels avions | |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Idiomes emprats en la
megafonia pel pilot d'avió i/o hostessa | |
|
|
|
|
|
|
|
|
|
|
Observacions: | |