"Hi han moltes raons"
Joan Solà
L'altre dia els
explicava que a les Canàries se sent pertot una construcció interessant: la
construcció en què el verb impersonal haber concorda amb el sintagma nominal de
l'oració: “Las primeras plantaciones que hubieron aquí fueron de plataneras”,
“Aquí habían lagartos quemedían entre 60 y
En català hem tingutmala
sort: les gramàtiques castellanes d'aquí reprimien aquesta concordança
titllant-la de catalanisme. I, vegeu quin cas, els nostres gramàtics van després
aplicar la repressió al català. Fins i tot Fabra va ensopegar en aquesta pedra,
sinó que ell era prou intel·ligent i al final de la vida va dir literalment que
«no hi ha cap raó prou forta» perquè aquestes construccions «no puguin ésser
admeses en la llengua escrita». No solament no hi ha cap raó en contra sinó que
n'hi ha a favor una d'inapel·lable: aquest és l'ús normal de dos grans
dialectes, el central i el valencià.
Però quan hem “après” (interioritzat i practicat) un determinat precepte, després se'ns fa molt difícil d'acceptar que es pot tractar d'un precepte poc rellevant o bé poc convenient o fins i tot equivocat. És natural: al capdavall el que “tenim” les persones és aquest pòsit que hem anat adquirint al llarg de la vida, de vegades amb grans esforços personals. Però, fillets, les coses i les persones són així: s'afinen, canvien, se substitueixen. Sobretot és molt important de veure que pot també canviar la sensibilitat de la gent. Això de petonejar-se a tort i a dret, per exemple, jo ho he vist “néixer”, no fa sinó quaranta anys: aleshores era una cosa estranya, fins perillosa i, a cau d'orella, pecaminosa i tot; i avui és la cosamés normal del món (ei, del nostre món). Però en el cas d'avui no crec que hagi canviat la sensibilitat: la gent normal dels dialectes central i valencià no tenen cap sensació de res quan diuen, dotzenes de vegades cada dia, Hi han/havien moltes dificultats. Som només nosaltres, els qui vivim de la gramàtica, que n'hem fet una qüestió moral d'això. Doncs, apa, que rectificar és de savis: salvem el que és ben nostre.
Article publicat en el diari AVUI, pàgina 25, diumenge 21 de juny del 2009
http://paper.avui.cat/article/dialeg/167570/llengues/enriqueixen.html
Vigdís Finnbogadóttir / Expresidenta d'Islàndia
Durant molts anys, ens han fet creure que en realitat els diners són la base sobre la qual es construeix la societat. Aquests diners són la sang que corre pel sistema circulatori que manté els òrgans en funcionament, sense la qual la nostra societat se n'aniria en orris.
NO CAL DIR QUE ELS diners són importants, però hi ha una altra cosa fins i tot més essencial, i es tracta d'aquest meravellós invent que ens permet conceptualitzar i descriure el món, expressar-nos davant dels altres i expressar els nostres pensaments en paraules. I que ens dóna -i això també és important- els mitjans per descriure altres mons, reals i imaginaris.
PARLO, ESCLAR, DEL llenguatge, el qual, sens dubte, és una part tan integral de la nostra existència humana que segons algunes persones és la característica principal que ens distingeix d'altres animals.
AMB EL LLENGUATGE, les societats humanes s'originen, persisteixen, desenvolupen les seves activitats, resolen els seus problemes i donen sentit a la seva coexistència. Això val tant per a les comunitats lingüístiques més petites, com la meva nació islandesa, com per a la nova societat global, que s'ha desenvolupat en les darreres dècades i que cada cop és un aspecte més tangible de les nostres vides.
ADOPTAR UNA SOLA llengua per a tota la humanitat, a més de ser innecessari, seria perjudicial, perquè la llengua és una part inseparable del bé més preuat per les persones: la seva identitat.
DURANT ELS PRIMERS anys de la nostra vida, a través de la nostra llengua materna, el nostre entorn i aquells que l'habiten adquireixen sentit en la nostra consciència. La llengua materna és el mitjà que utilitza la humanitat per donar sentit a la vida.
ÉS EL CANAL QUE ENS porta als nostres orígens i les nostres arrels, a la història passada de la nostra família i la nostra nació, que ha acabat donant a la llengua la seva forma actual. Privar els individus de la llengua materna comportaria negar-los l'accés a aspectes importants de la seva existència.
TAMBÉ SERIA PERJUDICIAL per a la resta perquè cadascuna de les desenes de milers de llengües que s'han creat, desenvolupat i evolucionat al llarg del viatge de la humanitat a través de la història ha sorgit de la interacció constant amb l'entorn. Cada llengua conté un arxiu únic del seu entorn; això és, literalment, coneixement en paraules, i no el podem perdre.
QUE HI HAGI TANTES LLENGÜES i que cadascuna hagi trobat el seu camí per donar sentit al món és, de fet, un gran avantatge. Aquest impuls creador constant de la llengua ha donat lloc a la diversitat lingüística.
PERÒ QUÈ ES POT FER PER reconciliar la necessitat de poder-nos comunicar lliurement en un món globalitzat i la demanda de preservar tant les característiques exclusives com les comunes presents en cada llengua?
HAURÍEM DE FOMENTAR que totes les comunitats lingüístiques utilitzin la seva llengua materna i alhora potenciar el coneixement general de llengües, de manera que el màxim nombre de persones puguin parlar una o més llengües estrangeres.
AIXÍ COM LA DIVERSITAT de llengües és testimoni de la seva fortalesa, ser capaç de parlar més d'una llengua enriqueix els individus que tenen aquesta capacitat.
FA QUE TINGUIN UN PEU en cada món, perquè adquirir una altra llengua els introdueix a una altra manera de pensar, a experiències diferents i a una altra visió de la realitat.
JA FA UN CERT TEMPS que veiem que la humanitat dóna cada cop més èmfasi als valors materials i, sobretot, financers, els quals posa per davant de les altres consideracions.
ESPEREM QUE EN LA NOVA ERA que s'albira puguem reconèixer altres valors més importants. La llengua hi ha de tenir un lloc preeminent.
CHICKEN-SIT, POLLATRE
ASSEGUT
Jaume Fàbrega
A Catalunya tenim
tendència, per un mal entès sentit de país, aliat a un poc sa localisme, equivocar-nos de
causa. Com aquells que exigeixen l'etiquetatge en català, el català a Europa,
etc., ignorant que la solució és
fàcil: si el català fos oficial al Regne d'Espanya, s'acabarien els problemes,
les falses lluites i falsos enemics. l l'extenuant combat per a coses òbvies i
drets elementals. No s'ha d'inventar res: a manca d'una independència imprescindible, la oficialitat estatal
de les llengües del territori és la solució òptima de Suïssa, Bèlgica,
Luxemburg, el Canadà, l'Índia, etc. Dit això, com més llengües tinguem a
l'abast, les puguem entendre i parlar, millor: si el català és primer, no sobra
cap llengua. El problema és que al seu territori, el català no és primer:
continua estant minoritzat i fins i tot perseguit per Espanya, pels populars i
pels socialistes, per terra, mar i
aire. Això afecta a la indústria: els empresaris catalans, ben raonablement, no
etiqueten en català, ja que com se sap els seus productes podrien tenir
dificultats a l'Espanya catalanofòbica i dels boicots. Per tant, si algun
fabricant utilitza aquesta llengua, es “at their own risk”: pel seu propi risc.
Una nova empresa empordanesa, Keraam, de Serra de Daró ha promogut un
interessant producte basat en la tradició i en la innovació: una mena de cassola
de terrissa que pot sostenir un pollastre de forma vertical a fi de fer-lo a
l'ast, però recuperant el gust tradicional de les cassoles de les nostres àvies.
La seva campanya de promoció és moderna i impecable: utilitzen l'anglès per al
títol general del producte (Chicken sit) i el català, l'espanyol (per aquest
ordre; això és important), el gallec i el basc: com si fóssim en un país
civilitzat com Suïssa. Doncs bé sempre
hi ha algun catalanet fonamentalista i de flors i violes que queda
“espaordit” (“Diari de Girona”, cartes al director,19.6.09) per l'ús de
l'anglès: doncs què vol, que es faci servir el nom de la marca en espanyol, com
ho fan la majoria de fabricants catalans? L'anglès, per a nosaltres –i també per
a espanyols, bascos i gallecs– és neutre i ens projecta
arreu.
Precisament sempre he
lamentat que les instàncies oficials – diputacions, ajuntaments, la Generalitat,
o entitats privades, no utilitzin sistemàticament l'anglès al costat de
l'espanyol, sempre precedits pel català. Ens agradi o no, o el seu ús ja ens
hagi agafat tard, l'anglès –i no pas el castellà– és la llengua del món, a la
Xina o a Egipte, a Grècia o a Bèlgica. Ja sabem, és clar, que això no agrada als
espanyols, ni als catalanets suposadament catalanistes però espanyolistes
ocults.
Cal tornar a insistir-hi: el català és l'única llengua europea parlada per milions de persones que no és oficial i encara és perseguida legalment; els catalanoparlants sofreixen una enorme discriminació que podríem qualificar de racista sota la Constitució espanyola, que no reconeix la llengua catalana ni Catalunya. L'Espanya dels socialistes, en el fons (“Espanya plural = “los hombres y las tierras de España) té el mateix projecte que Franco o Felip V. Només canvien les formes i un “tarannà” de somriures babaus, però mentiders.