InfoMigjorn, revista virtual sobre llengua catalana [10.000 membres]
 
Podeu trobar tots els butlletins d'InfoMigjorn ací
Podeu donar d'alta en InfoMigjorn les adreces que considereu oportunes ací
 
Butlletí número 156 (dijous 25/06/2009) - Continguts triats i enviats per Eugeni S. Reig
 
1) Eugeni S. Reig - Les Històries Casolanes de Jordi Valor i Serra
 
2) Albert Jané - La dictadura dels ignorants
 
3) Albert Pla Nualart - No som gaire res
 
 
5) Juan Carlos Moreno Cabrera: "Más catalán y menos inglés"
 
6) Ressenya d'Ismael Pitarch del llibre Josep M. Puig Salellas, Doble oficialitat i llengua pròpia: dues llengües i un territori
 
7) DISCURS POLÍTIC I IDENTITATS (TRANS)NACIONALS
 
8) Sebastià Alzamora - Puigverd i Solà
 
 
========================================================================================
1)
 
 
Article publicat en el número 2 de Serafí, revista de lletres de la Xarxa de Biblioteques Municipals d'Alcoi, (desembre 2008 / gener 2009)

Les Històries Casolanes de Jordi Valor i Serra

 

Eugeni S. Reig

 

Enguany (1), el llibre Històries Casolanes de Jordi Valor i Serra, ha arribat a un miler de llars alcoianes. Aquesta obra ha sigut l'obsequi que, per gentilesa de la Xarxa de Biblioteques Municipals d'Alcoi i de la CAM, s'ha entregat a tots aquells que, el 3 d'abril –dia que a Alcoi s'ha celebrat la Festa del Llibre–, han adquirit un o més llibres en qualsevol de les llibreries de la nostra ciutat. L'edició que s'ha distribuït enguany és una versió corregida de l'obra original que es va publicar l'any 1950 i que està totalment exhaurida des de fa molt de temps. Com Vicent Cabanes i jo, que hem fet la correcció morfosintàctica i lèxica, expliquem en la breu introducció al llibre “la nostra edició no podia col·lidir amb la normativa vigent, havia de ser apta per a ser llegida per tothom i també perquè se'n fera ús com a llibre de lectura en escoles i instituts”. Un bon amic em va pregunta fa algun temps per quins motius no havíem fet una edició facsímil de la de 1950. La resposta que vaig donar en aquell moment al meu amic vull ara posar-la ací per escrit perquè vull que arribe a tots els alcoians, ja que considere que cap la possibilitat que altres persones es facen també la mateixa pregunta. Jordi Valor i Serra, que va ser el meu sogre i a qui vaig tindre l'honor i la satisfacció de tractar durant un bon grapat d'anys, va ser una persona molt coneguda a Alcoi, especialment entre 1960 i 1984, època en la qual va col·laborar assíduament en el periòdic Ciudad. Però actualment, vint-i-quatre anys després d'haver faltat, hi ha tota una generació de jóvens alcoians que no han llegit les seues obres ni els seus articles periodístics. Les seus obres estan exhaurides des de fa anys i molts jóven alcoians no han sentit parlar mai de Jordi Valor. Vàrem pensar que era molt convenient fer una edició de la seua obra Històries Casolanes, però adaptada a la normativa vigent, ja que no té sentit ensenyar als jóvens en escoles i instituts unes normes per a escriure la nostra llengua i, després, fer-los llegir una obra que, per haver estat escrita a mitjan segle xx, una època de mancances i de dificultats, no s'adapta exactament a eixes normes. Així doncs, vàrem revisar les Històries Casolanes de Jordi Valor i les vàrem adaptar la normativa lingüística que emana de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, que és l'únic ens que, a la Comunitat Valenciana, té capacitat per a elaborar una normativa per a la nostra llengua, tal com està especificat de manera molt clara en el nostre estatut d'autonomia, que és una llei orgànica de l'estat espanyol i, per consegüent, de compliment obligat. La normativa lingüística pertany al camp del dret. Les normes – com les lleis, els codis i els reglaments– únicament poden fer-les aquells que tenen capacitat legal per a fer-les. Una normativa lingüística no pot fer-la qualsevol, de la mateixa manera que un codi de circulació tampoc pot fer-lo qui vulga fer-lo. Vivim en un estat de dret i hem d'acatar les regles del joc, no hi ha altre remei.

 

Considere que fer l'edició corregida que hem fet era imprescindible per a assolir l'objectiu que ens havíem marcat: que les noves generacions d'alcoians conegueren Jordi Valor, el primer escriptor que, a Alcoi, en el segle xx, es va atrevir a escriure en valencià i en prosa. De tota manera, tampoc està malament del tot la idea del meu amic de fer una edició facsímil per a satisfacció dels estudiosos, dels col·leccionistes i dels nostàlgics. Me l'alce en un raconet del meu cervell i, si mai tinc ocasió, la posaré en pràctica.

 

(1) L'any 2008

 
 
============================================================================================================
 
 
2)

 

Article publicat en el número 67 de la revista Llengua Nacional

 

La dictadura dels ignorants

 

 Albert Jané

 

També en podríem dir la tirania dels necis, o el despotisme dels llecs, o la conxorxa dels enzes, sintagma, aquest darrer, que, si no ho recordem malament, és el títol de la traducció catalana d'una novel·la publicada fa cosa de dotze o quinze anys. El fet és que aquesta dictadura, cada cop més activa, exerceix la seva nefasta influència en diversos camps de la vida social i de la cultura, incloent-hi el de la correcció lingüística.

Temps era temps, en certs ambients nostres, per exemple el de les sardanes, o el de l'excursionisme, era força habitual que entre companys es corregissin els barbarismes o les incorreccions gramaticals que sorgien en el transcurs de la conversa. A qui se li escapava de dir «Tenim que venir més d'hora» o «No se'n va donar compte», algú li feia saber que calia dir Hem de venir més d'hora i No se'n va adonar. Així mateix, formes com «el tiburó, «el màrmol», «l'enfermetat», «el calor», «la conta corrent», «una fulla de paper», «admitir», «incluir», «después» o «es precís que ho faci», molt usuals, entre moltes més, en el nostre llenguatge parlat, no deixaven de ser corregides pels qui en sabien més, que proposaven, encertadament, el tauró, el marbre, la malaltia, la calor, el compte corrent, un full de paper, admetre, incloure, després i cal que ho faci. I, de fet, va ser ben bé així com molts de nosaltres vam començar a millorar el nostre llenguatge i com es va iniciar la nostra preocupació per la correcció i la propietat en l'ús de la nostra llengua.

Aquest costum, naturalment, no era sempre ben vist per tothom, perquè corregir els altres ha estat molt sovint considerat una falta de cortesia: és un fet que no agrada a ningú que es posin en relleu els seus defectes i les seves mancances, de la mena que sigui. D'altra banda, no tothom ho sabia fer amb el tacte i la traça adequats, procurant no ferir la susceptibilitat dels interlocutors. I encara hi podríem afegir que no eren escasses les ocasions de correccions innecessàries o francament desencertades. Així, hi havia qui no vacil·lava a corregir els qui feien servir formes com faltar o firmar, proposant, com si fossin les úniques formes correctes, mancar i signar. Com a mostra d'esmena totalment desencertada hi ha un exemple clàssic: calia dir guixeta en lloc de taquilla!

Però els temps han canviat. La pràctica més o menys esporàdica de la correcció de certes formes considerades incorrectes del llenguatge oral subsisteix com un fet normal que no és pas exclusiu, ni de bon tros, en l'expressió de la nostra llengua. Però aquesta pràctica és àmpliament superada per la dels qui pretenen imposar unes determinades formes de llenguatge, les unes més incorrectes que les altres, però, en definitiva, tributàries d'una elocució mimètica i, molt especialment, de l'expressió habitual del castellà. I aquesta imposició és sovint tenaç i porfidiosa, contundent i fins i tot agressiva. Es tracta ben bé, doncs, de la dictadura dels ignorants. A vegades és qüestió d'ignorants que es creuen, de bona fe, que són savis. A vegades no fan sinó voler imposar, indegudament o innecessàriament, una forma de llenguatge en nom de la seva habitualitat. I no falten els qui adopten aquesta actitud impròpia en nom de la comprensió exacta, sense possibilitat d'error, del significat del missatge lingüístic.

Considerem, per exemple, els substantius sorbet i xampany, dues formes lèxiques contra les quals s'acarnissen, si no amb ferocitat, amb urc i insolència, aquests nous policies de l'idioma. Com és ben sabut, en lloc de sorbet ens volen fer dir xarrup (!) i en comptes de xampany pretenen imposar-nos tant sí com no el neologisme cava, posat en circulació per unes raons d'estratègia comercial que no podem pas discutir. Dir xarrup en lloc de sorbet és un disbarat com una casa de pagès, que fa sentir allò que en diem vergonya pels altres. Pel que fa a xampany, és una designació tradicional, avalada per un ús ja secular, que en el llenguatge comú no ha de ser mai objecte de correcció. Ara bé, la ignorància dels nous dictadors del llenguatge esdevé francament grotesca quan ens parlen de cava francès i de marc de cava (!). Que consti que no ens ho inventem: en més d'una ocasió hem demanat, en un restaurant, una copa de marc de Xampanya (és a dir, de la regió francesa de la Xampanya: podria ser de Borgonya, o d'Alsàcia), i el cambrer no ha vacil·lat a rectificar-nos: una copa de marc de cava. I hi podríem afegir que, si bé a l'ampolla constava clarament marc de Champagne, a la nota havien escrit marc de cava. No deixa de ser una altra mostra d'aquesta tirania dels ignorants la que consisteix a voler-nos imposar expressions com cafè sol o xocolata calenta.

És així, també, que hi ha qui ens vol imposar la norma de distribució del castellà entre les formes ave i pájaro, norma traslladada a la nostra llengua amb les formes au i ocell, subordinació ignominiosa que ja hem denunciat més d'un cop. Però n'hi ha que no en tenen prou de recórrer escrupolosament, amb una cura sol·lícita, a la forma au en tots els casos en què el castellà diu ave, i reservar la forma ocell per als casos en què en castellà es diu habitualment pájaro, sinó que ens volen imposar aquesta distinció a tots els qui sempre hem dit que les òlibes i els mussols són ocells de nit i que les àguiles i els esparvers són ocells de presa. En la seva ignorància dictatorial no vacil·len a corregir-nos i volen que en diguem aus nocturnes i aus de presa.

Ja sabem molt bé, i no ho deu ignorar cap dels nostres lectors, que l'expressió de les hores del dia no és idèntica en tots els territoris de llengua catalana. I, doncs, que tan legítimes són les fórmules un quart de set i dos quarts de set com les sis i quart i les sis i mitja. Per tant, en aquest camp no hi ha cap motiu d'esmena o correcció. Però és un fet que en una bona part del nostre domini lingüístic, incloent-hi la ciutat de Barcelona, sempre s'havia dit un quart de set, dos quarts de set, etc., i som molts els qui ho continuem dient així. Aquests, però, som objecte de rectificacions constants. Són unes rectificacions que sovint es disfressen d'intents de precisió, com si dient un quart de set no quedés prou clar si volem dir les sis i quart o les set i quart. Fa de mal dir, en cada cas, quina és la idea del corrector, però, sigui com sigui, no deixa de ser una manifestació més de la dictadura dels ignorants, la mateixa que indueix a rectificar-nos quan diem cinc quarts o set quarts, amb el propòsit decidit d'imposar-nos les expressions (una) hora i quart i (una) hora i tres quarts.

Certs noms, adjectius i verbs (mots amb una significació plena) que tenen un referent conegut, perquè són mots derivats o composts, s'usen actualment amb un sentit que no correspon exactament, o que no hi correspon gens, al del seu referent. El pas del temps ha comportat diverses variacions o alteracions (de substància, procedència, destinació, etc.) que no han afectat ni la forma ni el sentit del mot. És el cas de les teulades de pissarra (no de teules), les cuirasses metàl·liques (no de cuiro), les espardenyes de cànem (no d'espart), els armaris (no destinats precisament a guardar les armes), o de verbs com esparverar o alzinar amb un ús que, generalment, ja no recorda els noms primitius, esparver i alzina, de què són derivats. Un cas més significatiu, segurament, és el del verb marejar-se: hi ha encara molta gent que es mareja al mar, però els qui es maregen en altres circumstàncies ni hi pensen, en el mar. Ara bé, sense tenir en compte tot el que acabem de dir, són molts els qui cuiten a rectificar-nos quan ens senten dir frases com la coixinera d'anar a buscar el pa, la fusteria metàl·lica o aterrar a la Lluna, que consideren inadmissibles per la seva suposada contradicció inherent. Qui nega a peu i a cavall la bondat de la frase aterrar a la Lluna admet, en canvi, que els primers astronautes que hi van anar, ara fa ja quaranta anys, a la tornada van haver de passar una quarantena de vint-i-cinc dies.

Un altre cas molt específic que ens ha valgut més d'un cop una severa rectificació per part dels qui no vacil·len a dictar normes sense prou coneixement de causa és el de la designació dels quatre evangelis canònics. Seguint un ús tradicional, que, pel que fa a la preposició, ja ve de la Vulgata (Evangelium secundum Matthaeum), sempre n'hem dit Evangeli segons sant Mateu, ... segons sant Marc, etc. És la designació que trobem en la Bíblia de Montserrat i fins i tot en una traducció editada per la famosa Societat Bíblica Britànica i Estrangera (Barcelona 1932). Anàlogament, en els nostres repertoris normatius, llegim L'Evangeli segons sant Marc (DGLC i DIEC, segons) i L'Evangeli segons sant Lluc (DIEC, evangeli). Hi ha qui, segurament per esperit ecumènic, s'estima més dir, simplement, Evangeli segons Mateu, etc., com en la Bíblia Catalana. Traducció interconfessional (Barcelona 1993), o bé Evangeli de sant Mateu, com podem llegir també en el DIEC, que ens informa que els evangelis sinòptics són els evangelis de sant Mateu, de sant Marc i de sant Lluc (DIEC, evangeli). Els qui van més enllà, es decanten decididament per Evangeli de Mateu, etc., i un exemple del mateix DIEC (evangelista) diu així: Els quatre evangelistes: Joan, Mateu, Marc i Lluc. Però no formulem pas cap objecció a cap d'aquestes solucions. Simplement, ens limitem a mantenir una forma tradicional de la qual ens volen fer desistir sense cap raó vàlida.

També podríem dir alguna cosa dels exònims. Segons el DIEC, un exònim és un «topònim usat en una llengua determinada per a referir-se a un lloc situat fora de la seva àrea lingüística i que difereix de la denominació que aquest rep a l'àrea geogràfica on és situat». En la nostra llengua tenim un bon nombre d'exònims ben coneguts: Nàpols, Bolonya, Florència, Venècia, Milà, Zuric, Ginebra, Munic, Ratisbona, Coblença, Avinyó, Bellcaire, Bordeus, Angulema, Tolosa, Londres, Tàmesis, Roine, Rin, Alps, i molts i molts més. Però els qui no saben què és un exònim o, dit potser més pròpiament, els qui no saben que existeixen, amb la designació que sigui, quan ens senten que diem que vam anar de Bordeus a Angulema, no se saben estar de cridar-nos l'atenció. Segons ells, caldria que diguéssim que vam anar de Bordeaux a Angulème (pronunciat, és clar, «de Bordó a Angulem»). I no sabem si ens consideren uns aixafaterrossos, amb molta llana al clatell, o uns puristes (ells diuen «puritans») excessius, primmirats i desorbitats.

En el camp pròpiament gramatical, el cas més usual de rectificacions inadequades que ara recordem és el de l'ús de la preposició de en els complements de nom o determinatius. Una reflexió superficial, no gens aprofundida, i, evidentment, un desconeixement total del que exposen els textos normatius, els indueix a creure, sens dubte de bona fe, que la preposició de, quan introdueix un nom que en determina un altre, indica solament, o bàsicament, relacions de propietat o pertinença, o la matèria de què és feta una cosa. I això els duu a rectificar-nos quan diem, per exemple, el partit del Govern o una cuina de gas, perquè addueixen, amb una seguretat indestructible, que el Govern no té partits o que una cuina de gas seria una cuina feta de gas, com una cuina de ferro (ignorant, per exemple, casos tan clars com un molí de vent i una màquina de vapor).

El terrible flagell del llenguatge políticament correcte i del llenguatge no sexista, amb els seus excessos grotescos, és una de les coaccions més híspides i més incisives, en definitiva, més temibles i agressives, contra tots els qui estimem la llengua, i que, quan ens en servim, procurem, amb les limitacions de cadascú, respectar-la, honorar-la i dignificar-la. Seria just afegir-hi els prejudicis dels qui veuen en la llengua un vehicle de transmissió ideològica, i que els emmena a privar-nos de dir les coses pel seu nom perquè això seria servir uns interessos inconfessables. Així, per exemple, anomenar americans els naturals dels Estats Units d'Amèrica del Nord voldria dir servir els propòsits imperialistes del senyor Bush (o qui sap si del senyor Obama i tot). Com que no hi ha pitjor ignorància que la ignorància voluntària i deliberada, en aquests casos no hi ha altre a fer, quan un no mana i disposa, que recórrer a raons de tàctica, d'estratègia i d'habilitat: els raonaments lògics i gramaticals no serveixen de res.

Són molts a afirmar que cadascú parla com vol, o com li dóna la gana. Admetem-ho. Ara bé, aquest tothom també ha d'incloure els qui estimen la llengua i la volen servir.

 
============================================================================================================
 
 
3)

Article publicat en el diari AVUI, pàgina 61, dilluns 15 de juny del 2009

No som gaire res

Albert Pla Nualart / Filòleg

Deia Josep Pla que el llenguado s'estava extingint i que, per dissimular-ho, als restaurants planxaven els peixos. En català també hi ha paraules que gairebé s'han extingit però que continuen apareixent als mitjans, als llibres i als films doblats, perquè uns professionals de la llengua planxen els textos.

Si una pandèmia selectiva ataqués l'exèrcit d'assessors i lingüistes del país, entre els danys col·laterals, veuríem com la roba que abans s'eixugava ara s'asseca, que els herois més atrevits ja no gosen ni es veuen amb cor de fer res i que quan els nens fan l'aniversari ningú els diu per molts anys, sinó un sec i expeditiu felicitats. I el pitjor seria que a ningú li faria res.

Entre aquests damnificats em vull fixar avui en el modest gaire: precís en el matís, però tan poca cosa que té les de perdre entre el sobrat massa i l'omnipresent molt. I així, quan el metge argentí del CAP ens diu amb català porteny "No mengi molt", ja no sabem si no menjar gaire i tenir sempre un budell buit o no menjar massa però treure el ventre de pena.

Quan una paraula es perd, no en perdem només els sons i el significat; també la seva relació amb tots els altres mots. El forat que deixa somou tot el sistema, de manera que, sense gaire, res, en català, ja no vol dir ben bé el mateix.

No és estrany, doncs, que els seus amics íntims mai, gens i res, que mai havien sigut gaire positius, ara comencin a no tenir-les totes. Res es podria sentir més fort, amb el cosí de Zumosol nada ajudant-lo a abusar de gens. Però sap que està perdent la seva part més positiva; "en sabeu res?", demana insistent.

Gens, ja prou intimidat per res, no gosa fer preguntes ni posar condicions; i mai viu en un profund desconcert des que un anunci de Suzuki, emès repetitivament per la ràdio nacional de Catalunya, animava els que tenen carnet de cotxe a comprar-se una 125 tot dient: "Si mai heu portat moto, us oferim un curset gratuït". Quan tot fa pensar que el curset faria més profit als que no n'haguessin portat mai.

Però els damnificats no s'acaben aquí. Ho acaba sent qualsevol text que no hagi llimat aquelles arestes que fan impossible traduir-lo al castellà sense perdre'n l'essència. "M'agradaria fer-me vell dins una ciutat amb uns soldats no gaire de debò", diu el poema de Carner de la prova de selectivitat. I el de la tercera fila xiuxiueja al veí: "Saps què vol dir gaire?".

 

============================================================================================================
 
4)
 
Màster en Assessorament Lingüístic, Gestió del Multilingüisme i Serveis Editorials

Postgrau en Assessorament Lingüístic i Serveis Editorials

Postgrau en Política Lingüística i Gestió del Multilingüisme

Curs 2009-10

Universitat de Barcelona
Departament de Filologia Catalana - Serveis Lingüístics

Informació:
http://www.ub.edu/filcat
 
==========================================================================================================
 
5)
 
Juan Carlos Moreno Cabrera: "Más catalán y menos inglés"
 

 
============================================================================================================
 
6)
 
Ressenya d'Ismael Pitarch del llibre Josep M. Puig Salellas, Doble oficialitat i llengua pròpia: dues llengües i un territori. Textos de
Josep M. Puig Salellas (edició a cura d'Ester Franquesa i Lluís Jou). Revista de Llengua i Dret, Núm. 51, Juny 2009, ISSN: 0212-505.
 
 
Josep Maria Puig Salellas (edició a cura d'Ester Franquesa i Lluís Jou),
Doble oficialitat i llengua pròpia: dues llengües i un territori.
Textos de Josep M. Puig Salellas [pròleg de Juan-José López Burniol].
Madrid: Fundació Noguera/Marcial Pons, 2009, 446 pàg.
ISBN 978-84-976-8552-8
Ismael E. Pitarch*

Comencem pel final. Si el tema i l'autor us mereixen interès, guanyeu temps i aneu de seguida a la llibreria a comprar el llibre, encomaneu-lo per Internet o busqueu-lo en alguna biblioteca, i si no el tenen, feu-lo comprar; no us en penedireu gens. Si us agrada dialogar, no només amb l'esplèndid pomell d'autors, afició per la qual us felicito i de la qual gens no voldria apartar-vos amb aquests balbucejos, tant de bo que no us penediu del que ara enceteu amb una cinquena veu.

El llibre s'incorpora de ple dret i amb excel·lència —i és el primer que cal dir— a l'esplèndida tradició jurídica i doctrinal bastida per savis notaris que han contrapuntejat les seues labors professionals amb l'estudi, assossegat, prudent, rigorós i carregat de realitat, del dret de la terra i de les seues persones, en un àmbit nou com és el dret lingüístic. Perquè és prou sabut que l'article 3 de la Constitució espanyola del 1978 i el correlatiu 3 de l'Estatut d'autonomia de Catalunya del 1979, amb els homòlegs dels estatuts d'autonomia de les altres comunitats amb llengua pròpia, introdueixen una nova qüestió jurídica en el dret espanyol: la regulació de l'oficialitat de les llengües i la consagració del principi de respecte i protecció de les que no són la castellana, hiperprotegida constitucionalment i civilment.

La recuperació de l'ús públic i oficial del català fou prioritària en l'agenda dels partits i les organitzacions socials a la Catalunya de la Transició. Així, no és estrany que ben prompte es plantegés l'estudi d'aquesta qüestió. El 1980, poc després de l'entrada en vigor de l'Estatut, la Càtedra Duran i Bas i els col·legis de notaris i d'advocats de Catalunya organitzaren les Jornades sobre l'Estatut d'Autonomia de Catalunya, en les quals Josep M. Puig Salellas, llavors degà del Col·legi de Notaris, presentà una ponència sobre l'ús del català davant l'Administració, en la qual féu les primeres consideracions sobre la doble oficialitat i el dret dels ciutadans a usar a Catalunya qualsevol de les llengües oficials davant dels poders de l'Estat.

A partir d'aquell moment, Puig Salellas reflexionà incansablement sobre la coexistència de dues llengües oficials a Catalunya i el desequilibri entre la llengua catalana, amb un tractament explícitament prioritari a l'Estatut, i la castellana, que ocupa, de fet, una posició més forta, no només per raons històriques, demogràfiques o econòmiques, sinó també perquè és la llengua oficial de les institucions estatals. La seua reflexió al llarg del temps, paral·lela però sovint poc coincident amb els posicionaments del legislador català, del legislador estatal i, sobretot, del Tribunal Constitucional, quedà plasmada en una vintena d'articles publicats entre el 1980 i el 1999, bona part dels quals en la Revista de Llengua i Dret.

Doble oficialitat i llengua pròpia: dues llengües i un territori, coeditat per Marcial Pons i la Fundació Noguera, arreplega deu d'aquests treballs, en edició d'Ester Franquesa i Lluís Jou, i pretén oferir als estudiosos del dret i als qui es dediquen a la llengua i a la planificació lingüística un conjunt estructurat del pensament lingüístic de Puig Salellas, d'interès per als territoris de parla catalana, però també per a qualsevol país on en un mateix territori, com apunta el títol, coexisteixen dues llengües oficials. Ester Franquesa, lingüista de professió, directora del Centre de Terminologia Termcat del 1997 al 2002 i directora de l'Àrea de Llengua de l'Institut Ramon Llull des de la seua constitució fins al 2004, i Lluís Jou, notari i director general de Política Lingüística entre el 1996 i el 2003, han seleccionat els textos i els han ordenat: la part general arreplega els treballs de reflexió sobre la problemàtica jurídica de la doble oficialitat i els grans conceptes que la sustenten; la part especial, les aplicacions concretes de la regulació legal de l'ús de la llengua catalana en àmbits específics, com són l'ensenyament, el notariat i el món socioeconòmic. El volum s'enriqueix amb els textos íntegres de la Llei 7/1983, de 18 d'abril, de normalització lingüística, i la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, i també amb els fonaments jurídics de set de les sentències més rellevants del Tribunal Constitucional en aquesta matèria. Tota aquesta documentació ajuda a seguir i fonamentar les argumentacions dels treballs de Puig Salellas, en diàleg fecund, intens, recíproc i no sempre coincident.
 
Ester Franquesa i Lluís Jou presenten, en dos textos introductoris, rigorosos, anotats i succints, els treballs publicats i la figura de l'autor. En el primer sintetitzen el procés de formació del que anomenen dret lingüístic català —donant per feta l'existència d'una branca específica de dret autonòmic català— i el protagonisme indubtable i públicament reconegut que hi ha tingut Puig Salellas. També revisen la seua evolució intel·lectual en aquest camp. En el segon, fan una ressenya biogràfica del notari Puig Salellas, subratllant algunes aportacions al pensament polític a l'entorn de les idees de l'autodeterminació i dels drets històrics, i també la seua participació en institucions acadèmiques i socials i la influència pregona que exercí i exerceix.

Cada un dels textos de Puig Salellas és encapçalat per un comentari introductori dels editors «per a contextualitzar-los i posar-los en relació entre ells», i per un resum amb referències al marc estatutari actual. Els comentaris ajuden a retrotraure'ns al moment històric de cada article i prefiguren un primer estudi, sintètic i prou complet, sobre l'aportació doctrinal de Puig Salellas a la regulació jurídica de les llengües oficials.

Els textos i els comentaris introductoris mostren clarament que Puig estructura el seu pensament per mitjà dels conceptes de llengua pròpia, doble oficialitat lingüística i normalització. Llengua pròpia és un concepte jurídic substantiu amb conseqüències normatives genèriques, que es projecten sobre les institucions pròpies i sobre el territori, i d'altres de derivades, que es projecten sobre la doble oficialitat lingüística per fer prevaler el català en supòsits de manca d'elecció i per fonamentar l'acció normalitzadora dels poders públics. La doble oficialitat s'estructura sota el principi de la simetria de l'oficialitat del català i el castellà, del qual deriven dues conseqüències transcendents: la primera, la lliure elecció de la llengua per part del ciutadà, a qui mai i enlloc no es poden exigir traduccions; la segona, la disponibilitat, que comporta que les administracions i els serveis públics han d'estar preparats per correspondre a l'elecció del ciutadà, tant en el que pertoca a l'atenció directa com pel que fa al procediment. Aquest darrer principi implica, en el pensament de Puig, el deure de conèixer les dues llengües oficials, que afecta tots els funcionaris, qualsevol que siga l'administració a la qual serveixen, i també totes les persones que presten serveis o fan labors d'atenció al públic; deure i dret que impliquen correlativament la necessitat d'acreditar el coneixement del català —el del castellà sempre es dóna per sabut— per accedir a la funció pública o a llocs de treball que comporten l'atenció al públic.

Finalment, la normalització comporta, segons Puig, que la Generalitat ha de garantir l'ús oficial del català i del castellà; l'ensenyament de les dues llengües sobre la base que el català, com a llengua pròpia, ha de ser la pedra angular del sistema educatiu; la creació de condicions per arribar a la igualtat plena de les dues llengües, amb la potestat del legislador català d'intervenir en les diverses esferes de la vida social, que pot establir segons criteris d'oportunitat, tal com ha fet en les dues lleis que, successivament, han regit la matèria els darrers vint-isis anys. Com puntualment pondera Juan-José López Burniol, president de la Fundació Noguera, en el pròleg, l'aportació doctrinal de Puig va aconseguir un èxit ple amb la Llei 1/1998, de 7 de gener, de política lingüística, fet al qual contribuí sens dubte Lluís Jou, bon coneixedor de Puig i de la seua doctrina, que va tindre un paper clau en l'elaboració de la Llei.
Puig presumia de mantenir sempre la seua independència política, cosa que li va permetre de criticar d'una manera constructiva, a vegades amb duresa, les mancances que, a parer seu, tenia la Llei 7/1983, de 18 d'abril, de normalització lingüística, i més encara, els fonaments i apriorismes ideològics de les sentències del Tribunal Constitucional. Puig era partidari de substituir la Llei del 1983 per una de nova que establís amb més precisió les bases del sistema.

També ho era d'emplaçar la regulació de la llengua de l'ensenyament en una llei catalana d'ensenyament i no en la de política lingüística, com es desprèn del treball «La llengua de l'ensenyament. Comentari a la Sentència del Tribunal Constitucional 337/1994, de 23 de desembre»; i també d'establir un sistema sancionador directe i explícit per a les infraccions a la normativa; tots, temes explicitats i ponderats succintament pels editors.

Algunes de les idees de Puig són discutides, tant des d'una òptica política com des d'una de jurídica. Així, hi ha autors que han negat eficàcia jurídica al concepte de llengua pròpia. Per a aquests, llengua pròpia és una declaració simbòlica, historicista, que no aporta protecció específica al català. Per la seua part, el Tribunal Constitucional, que n'ha admès el valor jurídic en algunes sentències, entre d'altres la STC 337/1994, de 23 de desembre, també ha anat elaborant el concepte, praeter constitutionem, de llengua comuna, que aplica al castellà i del qual deriva prerrogatives, que Puig Salellas criticava. Tampoc no han faltat veus de grups polítics que han volgut suprimir el concepte o aplicar-lo tant a la llengua catalana com a la castellana. Altres autors no admeten la correlació directa entre l'oficialitat de la llengua catalana i la disponibilitat lingüística dels funcionaris, i encara menys de les persones que, sotmeses a relacions de dret privat, presten serveis o atenen el públic.

Encara és menys pacífica la possibilitat d'exigir l'acreditació del coneixement del català per accedir a la funció pública, que el Tribunal Constitucional va admetre, només per a funcionaris de la Generalitat de Catalunya, en la Sentència 46/1991, de 28 de febrer, els fonaments jurídics de la qual troba el lector en els annexos. Ara per ara no s'ha admès, però, la necessitat que l'acreditin els funcionaris de l'Estat. Pel que fa a les disposicions en aquest sentit de l'Estatut del 2006, amb relació als notaris, registradors, jutges, magistrats i fiscals, tots sabem que han estat qüestionades davant del Tribunal Constitucional.

Les paraules són claus i mares de la realitat, i en el llenguatge tècnic, la terminologia —Ester Franquesa subtilment la postil·la d'espill del món— no és només un codi de casta, sinó també i sobretot un instrument auxiliar per al pensament crític i clarificador. Des d'aquests paràmetres, cal destacar l'aportació, elaboració i defensa que Puig fa del terme doble oficialitat, aparentment sinònim del de cooficialitat, construït pel Tribunal Constitucional, però, en realitat, contraposat a aquest. A ningú no se li escapa la càrrega ideològica que hi ha darrere dels dos termes.

El pensament i la reflexió jurídica singular de Puig amb relació a la llengua és fonamental per a la interpretació de les normes jurídiques catalanes que regulen l'ús de les llengües oficials. Més encara, els articles 6, 32 a 36, 143 i 149 de l'Estatut del 2006, dotats ací de major rang jurídic, provenen directament de la Llei del 1998, alhora inspirada en bona part en els treballs que constitueixen el nucli dur d'aquest llibre. Tots els escrits de Puig Salellas trasllueixen, però, la preocupació de separar els raonaments jurídics dels plantejaments polítics, preocupació també compartida pels editors.

Acabem pel principi: Josep Maria Puig Salellas «va escriure més que va parlar, i va fer més que va escriure», com encertadament sintetitza López Burniol en el pròleg; «persona intel·ligent i amb criteri propi [...], un jurista compromès amb [...] el país i les institucions», com destaquen els editors. Siga'ns permès d'anotar marginalment que Puig Salellas, jurista i per damunt de tot cives, coneixedor com pocs de la realitat, bé podria haver aixecat acta notarial que «diversos són els homes i diverses les parles, i han convingut molts noms
a un sol amor». Puig Salellas, una persona que ha enriquit humanament i intel·lectualment els que el coneguérem. Doble oficialitat i llengua pròpia: dues llengües i un territori. Textos de Josep M Puig Salellas, una obra que cal llegir i repensar, i amb la qual cal continuar dialogant, des de la complexa realitat present.

Els editors ens ajuden, i molt, a fer-ho, amb honestedat i rigor.
 
* Ismael E. Pitarch, lletrat del Parlament de Catalunya i professor de la Universitat Pompeu Fabra.
 
============================================================================================================
 
7)
 
DISCURS POLÍTIC I IDENTITATS (TRANS)NACIONALS
Universitat Politècnica de València
1 de juliol de 2009

Lloc: Sala d'Actes de la Facultat d'ADE (Edifici 7J)
Inscripció:
http://www.cfp.upv.es/cfp-posei2-web/inicio/buscador_cursos.jsp


MATÍ

8:30 Lliurament de documentació

9:00h Obertura:

Juan Julià, rector de la Universitat Politècnica de València
Rafael Blasco, conseller d'Immigració i Ciutadania de laGeneralitat Valenciana

9:30h “La construcció del subjecte transnacional a través del discurs polític”,
Margarida Bassols (Universitat Autònoma de Barcelona)

10:30 “Un fenómeno a la vez transcultural y específico: el discurso populista”,
Patrick Charaudeau (Universitat París XIII)

11:30 PAUSA/CAFÈ

12:00h “Eufemisme i discurs polític”, Vicent Salvador (Universitat Jaume I)

13:00h “Discursos efímers instrueixen sobre comunicació institucional”, Xavier Laborda (Universitat de Barcelona)


VESPRADA

16:00h “El debate político. Una aproximación crítico-constructiva”, Antonio M. Bañón (Universitat d'Almeria)

17:00 “Discurso, poder y élites simbólicas”, Teun Van Dijk (Universitat Pompeu Fabra)

18:00 PAUSA/CAFÈ

18:30 Taula Rodona: “Política, llenguatge i immigració”. Hi participaran tres polítics valencians:

Carmen Alborch, portaveu del PSPV-PSOE a l'Ajuntament de València;
Josep M. Felip, Director General d'Immigració i Ciutadania de la Generalitat Valenciana, del PP;
Amadeu Sanchis, coordinador d'EUPV a València.


Moderador: Josep Lluís Gómez Mompart (Departament de Teoria dels Llenguatges i Ciències de la Comunicació, Universitat de València).

20:00h Cloenda: Joan Peiró, vicerector de Cultura de la UPV


Organitza: Àrea de Filologia Catalana de la UPV
Participen: Àrea de Promoció i Normalització Lingüística de la UPV
Vicerectorat de Cultura de la UPV
Vicerectorat d'Investigació de la UPV
Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana
Departament de Lingüística Aplicada de la UPV
 
============================================================================================================
 
8)
 

Article publicat en el diari AVUI, pàgina 2, dimecres 17 de juny del 2009

http://paper.avui.cat/article/opinio/167187/puigverd/sola.html

 
Sebastià Alzamora

Fa un parell de dies, l'escriptor Antoni Puigverd publicava a La Vanguardia un article titulat Elogio crítico de Joan Solà, en què qualificava el recent Premi d'Honor de "gramàtic portentós i lingüista formidable" (és una sort que Puigverd ens ho digui; si no, encara ens hauria passat per alt), però li retreia "uns plantejaments sociolingüístics més emocionals que intel·lectuals" i "una visió herderiana, romàntica, de la llengua". Puigverd també aprofitava per colar que la societat catalana es troba "molt lluny de donar suport a una solució sobirana" i proposava "el principi d'una realitat catalana en irreversible mescla identitària, política i cultural".

Passem per alt la fal·laç equivalència entre el romàntic i el somiatruites, una de les llufes habituals amb què el nacionalisme espanyol intenta desqualificar altres projectes de construcció nacional que no siguin el seu. Ignoro si Herder, com aventura Puigverd, ha tingut cap pes en el pensament de Joan Solà, però jo diria que es troba molt més a prop de la moderna sociolingüística, que és la disciplina que es dedica a estudiar fenòmens com el conflicte lingüístic i les llengües en contacte: conceptes gens romàntics que Solà ha aplicat amb gran profit a la realitat catalana. On resulta que la conclusió no és diferent que en qualsevol comunitat on es parlen dues o més llengües: que la pervivència d'aquestes depèn directament del marc legal que les regula. I el marc legal és definit pels governs, i això vol dir política. En el nostre cas, com que el marc legal vigent és hostil a la llengua catalana (suposo que Puigverd coneix la Constitució espanyola), en cal un altre que no ho sigui: i això requereix una decisió política que pot passar, per exemple, per aquesta solució sobirana que l'escriptor veu tan llunyana.

Mal resumit, això és el que ve a dir el doctor Solà, i no em sembla una anàlisi gens emocional, sinó d'un pragmatisme cru. La irreversible mescla identitària i cultural ja la tenim amb nosaltres, i benvinguda sigui: però com tots els països del món, el normal és voler disposar dels mecanismes polítics per gestionar-la. Renunciar-hi per deixar-ho en mans d'altri sí que seria de somiatruites.

============================================================================================================
 
9)

Publicat en el diari digital VILAWEB dimarts 23 de juny del 2009

http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3600365

TVC continuarà emetent TV3Cat a les Illes i no TV3

Els governs català i balear acorden l'emissió dels canals 3/24 i 33 a les Illes

El conseller català de Cultura i Mitjans de Comunicació, Joan Manuel Tresserras i el conseller de Presidència balear, Albert Moragues, van acordar ahir de garantir l'emissió dels canals 3/24 i 33 a les Illes una volta hi entri en funcionament la TDT. Ara, en relació amb les emissions de TV3, substituïdes per les de TV3Cat arran del conveni de reciprocitat entre aquests dos governs, no varen acordar res, i per tant no hi ha novetat.

En la reunió d'ahir també va ser-hi present Tomeu Martí, vice-president de l'Obra Cultural Balear, qui va lamentar que ahir no hi hagués cap acord per tornar a emetre TV3 a les Illes. D'una altra banda, però, Martí va voler destacar, en declaracions a VilaWeb, que la reunió havia estat útil, car significava un pas endavant i un canvi de tendència. Així, va valorar de manera positiva el compromís dels dos governs de treballar per les televisions en català i d'emetre dos canals més de TVC a les Illes. 'Hem vist un interès dels dos governs per treballar en productes conjunts i per fer tot el possible per poder tenir tanta televisió en català com sigui possible', va dir Martí.

Drets d'emissió per criteris lingüístics

Un dels acords a què van arribar ahir els dos govern és la voluntat de col·laborar per adquirir productes audiovisuals 'per drets lingüístics, i no per territoris'. Aquesta seria una manera de resoldre la situació actual, en què no es poden emetre determinats continguts perquè una cadena només té els drets d'emissió a la seva comunitat. És el que ha passat amb TV3. En aquest sentit, el conseller Tresserras va insistir que aquesta situació (substituir les emissions de TV3 per les de TV3Cat) era un pas endavant i no enrere, ja que ara les emissions de les dues corporacions es troben dins la legalitat. El conseller català va explicar que sempre havien entès que l'apagada analògica era 'una oportunitat per a, finalment, tenir un marc legal estable i sòlid' que permetés els intercanvis.

Per la seva banda, Albert Moragues va explicar que la reunió havia estat convocada pels 'inconvenients' que podia suposar l'apagada analògica, davant la possibilitat que determinats productes televisius molt arrelats a les Illes es deixessin de veure: 'és una qüestió sentimental que transcendeix allò legal', va dir, en referència la desaparició de les emissions de TV3.

Els canals 3/24 i 33, aviat a les Illes per TDT

El conseller Tresserras va explicar que no hi hauria gaires problemes per començar a emetre el canal 3/24 a les Illes, però que les emissions del canal 33 encara havien de concretar-se, ja que part de la programació és aliena i, per tant, entren en joc els drets adquirits.

Per la seva banda, Moragues va informar que s'havia obert la porta a que, en un futur, el canal 3/24 pogués contenir més informació d'actualitat de les Illes. Durant la reunió també van parlar de completar la programació amb continguts compartits entre les corporacions dels dos governs.

============================================================================================================
 
 
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic http://drac.com
 
============================================================================================================