Article publicat en el setmanari EL PUNT (edició del País Valencià) (del 7 al 13 de juny del 2009)

Una deshonrosa excepció

En som la deshonrosa excepció. La vergonya –per mèrits nostres– i els darrers de la cua. Parle de l'exigència del coneixement oral i escrit de la llengua pròpia d'aquest país per a accedir a l'administració pública. L'exigeixen Catalunya i les Illes per al català, el País Basc per a l'èuscar i Galícia per al gallec. I, sobretot, Espanya l'exigeix des de fa segles a tots els funcionaris i empleats públics. I, amb la Constitució de 1978, no sols a aquests sinó a tots els ciutadans sense excepció. No cal anar més enllà del tercer article per a llegir que “El castellà és la llengua espanyola oficial de l'Estat” i que “Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d'usar-la”.

I fixeu-vos-hi: no és sols que la llengua –la castellana, l'única que s'hi esmenta–, hi figura tot just al principi, amb els grans valors que ordenen l'estat (forma democràtica, monarquia i “indissoluble unitat de la nació espanyola”), sinó que fins i tot “el deure de conèixer-la” va per davant del “dret d'usar-la”, ben al contrari del que seria lògic. Perquè, en rigor, primer s'enuncien els drets i, després, els deures corresponents. Però ací la posició i la prelació no són casuals ni gratuïtes: és fonamental –un “deure fonamental”– exigir el requisit lingüístic castellà a tots i cadascun dels ciutadans.

Doncs bé, mentre que sí que hi ha un requisit lingüístic castellà i, a més, per a tot déu, després de 25 anys de la Llei d'ús i ensenyament del valencià, després d'una sentència favorable del Tribunal Constitucional, després que l'hagen implantat tots els altres territoris de parla catalana i també el País Basc i Galícia, al País Valencià encara no es demana cap acreditació del coneixement de la llengua pròpia en l'administració, amb l'excepció dels ensenyants no universitaris. El 2009, després de 30 anys de règim democràtic i de 25 anys d'oficialitat, una persona encara pot accedir a ser funcionari i, per tant, a haver d'atendre'ns oralment i per escrit sense saber ni un borrall de català.

I ací entrem en una altra de les vergonyes i fariseismes legals més cínics. La Llei d'ús i ensenyament del valencià estableix en l'article 10è que “Al territori de la Comunitat Valenciana, tots els ciutadans tenen el dret a adreçar-se i relacionar-se amb la Generalitat, amb els ens locals i altres de caràcter públic, en valencià” i, en l'11è, que tothom pot exigir a l'administració radicada al País Valencià la llengua oficial en què vol relacionar-s'hi i “l'administració actuant haurà de comunicar-los tot allò que els afecte en la llengua oficial que demanen”. La pregunta que salta a continuació delata una ironia sagnant: com podem exercir el nostre dret a relacionar-nos en valencià si l'empleat públic que ens atén pot perfectament ni atendre'ns ni tan sols entendre'ns en valencià i, a més, tampoc no té cap obligació legal de fer-ho?

Les xifres reals parlen clar d'aquesta poca vergonya: només un 1,2% de personal de la Generalitat Valenciana (dades del Diari Oficial de 13 de maig de 2008) han acreditat algun coneixement del valencià per a accedir a empleats públics. El problema és, en efecte, del govern de don Francisco Camps i dels seus predecessors, que, com a insignes fariseus, no tenen cap problema a exalçar la “valencianía” i l'“amor” i la defensa del valencià –però només de boqueta–, sense demostrar-ho com es demostren els amors i les defenses: amb els fets. Però també ho és del PSPV-PSOE que, al llarg de les seues tres legislatures de govern, no cregué convenient desplegar-ho en una norma legal. Com tampoc va actuar predicant amb l'exemple: no va voler bastir una administració de la Generalitat ni dels innombrables ajuntaments que governaven on la llengua pròpia s'hagués de conèixer en igualtat amb el castellà, per pur respecte als valencianoparlants i a la mateixa Llei d'ús.

Ara, però, tenim l'oportunitat històrica de canviar aquesta situació i d'introduir un mínim d'equitat amb el castellà i, sobretot, un mínim de respecte envers els ciutadans que volem exercir lingüísticament com a valencians, també davant les administracions. El Govern valencià està tramitant la reforma de la llei de la funció pública valenciana, on podria fixar-se aquest requisit lingüístic valencià, que ara només existeix per al castellà.

En la negociació tècnica d'aquesta llei, dos dels sindicats majoritaris, STAS-Intersindical Valenciana i Comissions Obreres del País Valencià– han presentat una esmena formal de demostració de la competència lingüística en valencià per a accedir a empleat públic. Avui dia això només es demana als ensenyants no universitaris, que són igualment funcionaris de la Generalitat. Per què només a aquests, si tots són funcionaris i tots han de servir el públic en la llengua oficial que aquest trie?

Els sindicats majoritaris, que són els representants dels treballadors sobre els qui recau el requisit, no han tingut cap problema a demanar-ho. Ara, en la negociació política, serà l'hora dels partits polítics. Aquests tenen la clau d'eliminar aquesta discriminació històrica i d'introduir aquesta garantia de qualitat en l'atenció, de competència professional i de respecte envers els administrats. A les Illes Balears, ho va implantar el govern del PP, amb Gabriel Cañellas, i a Galícia, el govern de l'ex-franquista Manuel Fraga Iribarne, ja fa 17 anys. Com que els partits valencianistes i d'esquerra s'hi han manifestat a favor, ara només cal esperar que don Francisco Camps i don Jorge Alarte no vulguen que Manuel Fraga els guanye en respecte democràtic.

Francesc Esteve