En poc temps el lingüista Joan Solà ha vist reconeguda la seva trajectòria professional: ha sigut investit doctor honoris causa per la Universitat de Lleida (discurs d'investidura en PDF), ha publicat 'Plantem cara' i ara, ha rebut el premi d'Honor de les Lletres Catalanes. 'Després de treballar molts anys a l'ombra, finalment la societat m'ho ha agraït', ha dit Solà. VilaWeb l'ha entrevistat arran de la publicació del llibre poc abans de ser premiat (vídeo).
Precisament, el jurat del premi d'Honor de les Lletres Catalanes ha
volgut remarcar la faceta de Solà com a articulista, que ara recull al llibre
'Plantem cara' (La Magrana): 'És una persona compromesa amb la realitat
lingüística i política del país amb una opinió atrevida'. La membra del jurat,
Laura Borràs també ha remarcat el gran amor de Solà, sense fissures, per la
llengua i ha destacat la seva faceta com a filòleg i com a professor. 'No només
ens ensenyava sintaxi sinó també a formar-nos críticament', ha dit Borràs. Joan
Solà, que s'ha mostrat molt gratificat de les paraules de la seva ex-alumna, ha
explicat que sovint a les nits dormia molt poc preparant les classes de
l'endemà'.
'La culpa sempre és de qui
governa'
En la conferència de premsa del premi, Joan Solà ha
dit que un poble ha d'aspirar a ser el màxim d'independent i ha tenir una
llengua rica. Solà ha afegit que el problema dels catalans és que els polítics
no ens creuen com a poble. 'El polític no arrisca més que allò que percep que
els seus ciutadans l'hi demanen, però la societat no demana res, ja que té prou
feina a sobreviure', ha dit el lingüista. 'La culpa sempre és de qui governa',
ha afegit.
-----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Article publicat en el diari AVUI, pàgina 2, dijous 11 de juny del 2009
http://paper.avui.cat/article/opinio/166621/insubordinacio.html
Sebastià Alzamora
Lúcid com sempre, el lingüista Joan Solà ha aprofitat l'avinentesa de rebre -amb tots els mereixements- el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes per denunciar la situació de subordinació que pateix la llengua catalana, directament vinculada amb una altra subordinació, aquesta de naturalesa política, en què viu Catalunya com a país.
Bé, cadascú és ben lliure de trobar-se a gust o a disgust amb la situació que exposa Solà, però el que no té retop és que la seva descripció és tan concisa com incontrovertible. Els defensors i apologetes de les virtuts del bilingüisme -el qual, curiosament, lloen però no practiquen- acostumen a passar per alt que aquest mai no es produeix en una comunitat de manera natural, sinó com a conseqüència d'una determinada acció política. I això tampoc no és cap opinió, sinó un fet objectivat i estudiat en mants manuals de sociolingüística, publicats tant aquí com a fora.
Així doncs, quan es dóna una situació de bilingüisme, la clau per gestionar-la es troba en el marc legal que la regula. Hi ha marcs legals que són modèlics en el seu igualitarisme, com succeeix a Suïssa, on els parlants de les quatre llengües oficials de la confederació (alemany, francès, italià i romanx) gaudeixen d'una igualtat de drets escrupolosament regulada i, no cal dir-ho, respectada per totes les forces polítiques. També podríem esmentar el cas de la francofonia quebequesa, i d'altres.
L'Estat espanyol, en canvi, imposa des de la seva Constitució el deure de conèixer la llengua espanyola, mentre que per al català, el gallec i el basc només preveu el dret d'usar-les. Això, en efecte, equival a consagrar la subordinació d'unes llengües (i dels seus parlants) respecte d'una altra. Se'm pot objectar que l'actual Estatut intenta compensar-ho establint l'obligació de conèixer les dues llengües oficials per desenvolupar determinades activitats a Catalunya: però l'Estatut, ja ho sabem, està recorregut davant del TC i és paper mullat per al govern d'Espanya, que l'incompleix reiteradament. Que la legalitat sigui vigent no vol dir que sigui justa. I, quan la legalitat no és justa, és quan els ciutadans tenen el dret, i potser el deure, de la insubordinació.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Article publicat en el diari La Vanguardia dijous 11 de juny del 2009
http://www.lavanguardia.es/cultura/noticias/20090608/53718929774/joan-sola-linguista-de-cabecera-sola-la-magrana-sagarra-dickens-puyal-avui.html
Joan
Solà, lingüista de capçalera
Magí Camps
¿S’escriu 'si us plau' i 'és clar', o caldria
convertir-los en una sola paraula: 'sisplau', 'esclar'?
A la vida, necessitem referents. I avui, pel que fa a la llengua catalana, Joan Solà s'ha convertit en lingüista de capçalera per a una munió de seguidors. Un cop per setmana, al diari ‘Avui’, Solà publica la columna ‘Parlem-ne’. Un dia ofereix una reflexió sociolingüística; un altre dia fa llum sobre l'ús d'una paraula, sobre nous i vells significats; constata el grau de vitalitat d'una construcció genuïna; denuncia el decandiment del català... I com a bon doctor, detecta la malaltia i intenta oferir remeis i teràpies. Però el doctor també sap que molts cops el problema està en el mateix malalt, que ja no es cuida, que de vegades sembla que no tingui ni esma de continuar vivint.
Dels centenars d'articles publicats en els últims onze anys, ara La Magrana n’edita una selecció: ‘Plantem cara. Defensa de la llengua, defensa de la terra’. És una ocasió immillorable per llegir i rellegir aquests textos, recopilats amb l'ajuda de Neus Nogué i Helena Gonzàlez.
¿Us estimeu més escriure ‘si us plau’ i ‘és clar’, o considereu que haurien de convertir-se en una sola paraula: ‘sisplau’, ‘esclar’, encara que el diccionari no les reculli? Llegiu els contundents arguments que ens regala Solà i traieu-ne les conclusions.
També opina el lingüista que la llengua dels escriptors no està prou estudiada: ¿voleu elaborar una tesi doctoral sobre la llengua de Sagarra i la seva ‘Vida privada’? Solà us dóna les pautes perquè poseu fil a l'agulla sense dilació. Un altre dels seus cavalls de batalla és la llengua col·loquial, aquest purgatori al qual els gramàtics envien aquelles construccions que no saben com analitzar. Per això celebra traduccions com la de ‘El casalot’ de Dickens, a cura de Xavier Pàmies, amb expressions tan genuïnes com "mal m'està el dir-ho"; així com la feina de Jesús Tusón, o de Puyal i el seu equip radiofònic. I encara una altra curiositat: de la paraula ‘rai’, amb totes les seves singularitats, en té per a cinc articles.
Solà es confessa
un apassionat dels diccionaris, amb els quals li fuig el temps fent cerques i
més cerques per sadollar la seva curiositat. Això mateix passa amb el seu
llibre, que ens porta d'un article a un altre sense defraudar la
curiositat.
NOTA.- Aquest article ha estat publicat en el diari La Vanguardia en castellà. Aquesta versió en català ha tingut l'amabilitat d'enviar-la l'autor directament a InfoMigjorn.
-------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Article publicat en el diari La Vanguardia dijous 11 de juny del 2009
http://www.lavanguardia.es/cultura/noticias/20090611/53720790963/mirando-el-telenoticies-lletres-catalanes-sola-normalitzacio-linguistica-ramon-pellicer-generalitat-.html
Podeu traduir la notícia amb www.internostrum.com
Pocas personas se merecen el Premi d'Honor de les Lletres Catalanes como Joan Solà
Quim Monzó
Pocas personas se
merecen el Premi como Joan Solà. Tuve el gusto de conocerlo hace unos años, para
preparar un acto que se celebró en la Universitat de Barcelona y en el que,
desde su saber y mi observación callejera, hablamos de la repugnante situación
de la lengua catalana. Antes, compartimos una paella en El Racó de l'Agüir y
quedé enamorado de su educación, de su inteligencia, de su naturalidad, de su
falta de afectación.
Anteayer, en el Telenotícies de las nueve,
desde el Palau de la Música, Ignasi Gaya explicaba al conductor del informativo,
Ramon Pellicer, que el Premi es "un guardó que, independentment de la seva
dotació econòmica, permetrà que el nom de Joan Solà es conegui més enllà de
l'àmbit acadèmic", y me pregunté si Gaya era consciente de que, poco antes, en
esa misma conexión, él mismo había hablado de las "profuses col·laboracions en
premsa" mediante las cuales Joan Solà ha rebasado el ámbito académico hasta
convertirse, en el Avui, en cita obligada para todos aquellos que
creemos que las lenguas son un regalo divino.
Ayer, en las entrevistas,
Joan Solà –antítesis de todo radicalismo– hablaba del odio secular hacia el
catalán, del uso y de la dignidad de la lengua, del fracaso de las políticas
lingüísticas de los diferentes gobiernos de la Generalitat. Todos esos a los que
ya les va bien que el catalán agonice dirán: "Ya están otra vez los catalanufos
con sus rollos...". La prueba de que el análisis pesimista del optimista Solà es
exacto es que, en ese mismo Telenotícies en el que anunciaban su Premi,
pasaron un reportaje sobre las pruebas de selectividad que se habían celebrado
por la mañana. Como cada año, nos explicaron que a los alumnos la prueba de
catalán les pareció dificilííííísima.
Tengo para mí que sólo les
parecerá aceptable el día en el que no exista. Fíjense, si no: de los tres
estudiantes que en ese Telenotícies entrevistaron a propósito de la
prueba, sólo uno contestó en catalán. Los otros dos hablaron en castellano,
quejándose de que les hubiesen puesto un poema de Yusep Carner.
"¡No
habíamos hecho ningún comentario literario así, en catalán...!", se quejó una de
las entrevistadas, sin inmutarse. He ahí, en una imagen y unas cuantas palabras,
el resumen de la tan cacareada política de Normalització Lingüística: gente a la
que aprueban de catalán sin que sean capaces de expresarse en ese idioma. ¿Me
darían a mí el Proficiency si no fuese capaz de expresarme en inglés? Vaya
mierda de Govern y de oposición, francamente.
Discurs de Jordi Porta, President d'Òmnium Cultural
Digníssimes autoritats, associats i associades a Òmnium Cultural, amics i
amigues de l’ACPV i de l’OCB, senyores i senyors,
Celebrem, com cada any, la concessió del Premi d’Honor de les Lletres
Catalanes a una persona que s’ha distingit especialment en el cultiu de la
llengua catalana i que ha esdevingut un exemple de fidelitat a la nostra
cultura. Moltes gràcies a tots els que ho han merescut en anys precedents i,
d’una manera especial, al guardonat d’aquest any. Són una referència
alliçonadora per a tots els ciutadans i ciutadanes d’aquest
país.
Aquest any, com sempre, la concessió del premi és motiu de recordatori
d’alguns fets culturals rellevants. Volem recordar els 150 anys de la
restauració dels jocs florals i els 90 anys del naixement de Joan Brossa. (Em
permetran, però, que, avui, tenint en compte la situació general del país, em
refereixi a altres elements del nostre context.)
No podem obviar el fet de les recents eleccions al Parlament Europeu. No
parlaré de l’abstenció, perquè és un tema que ja s’ha tractat abastament. Volem
recordar simplement que la història d’Europa és la història de la nostra cultura
bàsica; una cultura diversa en les seves expressions, però que té un substrat
comú, de vegades inconscient. Europa ha de continuar avançant en un projecte que
es puguin fer seu tots els ciutadans, tots els pobles de
És sabut que les fronteres dels estats europeus s’han establert, gairebé
sempre, després de guerres i violència. El segle xxi, en canvi, hauria d’implicar, com a
avenç democràtic europeu, la restitució a la voluntat ciutadana de la forma en
què cada poble decideix amb qui i amb quines condicions vol compartir els espais
polítics més amplis.
Malauradament es confirma el fet que el dret públic massa sovint ve a
legitimar situacions de fet que prèviament s’han aconseguit per la força. I és
la voluntat política de cada moment la que interpreta el dret al seu aire.
Pel que fa referència a la totalitat de la nostra àrea lingüística, hem
de recordar que enguany fa 350 anys del Tractat del Pirineus pel qual es va
partir Catalunya en dos estats, el francès i l’espanyol, i es va imposar a una
part i a l’altra la llengua única de l’Estat corresponent. També ha fet 30 anys
d’una Constitució espanyola que explícitament estableix que –cito literalment– “en
cap cas s’admetrà la federació de comunitats autònomes”. No cal dir que es
pensava en Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears quan es va redactar
aquest article. Encara avui tenim pendent la solució d’un espai comunicatiu
català que permeti la lliure circulació de les televisions en llengua catalana
per tot el territori, justament en una època en què les comunicacions es mouen
lliurement per l’espai global.
D’altra banda, com poden demanar el respecte a la llei –
Si recorrem aquests dies els municipis de Catalunya, podrem comprovar que
hi ha un afany de recordar-nos qui disposa de la capacitat de fer i desfer amb
els nostres recursos públics. L’Estrat Central no es distreu de recordar-nos, a
través de cartells a les entrades de les nostres viles, qui paga les obres
municipals i, per tant, de qui depenem, no fos cas que reclaméssim un sistema
fiscal que ens permetés visualitzar la capacitat d’administrar directament els
nostres propis recursos.
No prosseguiré amb el que podria semblar un nou memorial de greuges.
Demanem que hi treballin primordialment els nostres polítics i sabem que la
tasca no és fàcil.
Malgrat el que hem dit, el potencial cultural del nostre país continua
essent esperançador. Informes i estudis recents ressalten la importància, tant
des d’un punt de vista cultural com des d’una perspectiva purament econòmica, de
les nostres iniciatives associatives i empresarials en el terreny dels
audiovisuals, de les arts escèniques, de les arts visuals, del món editorial i
de la música. Una mostra de la vitalitat de la nostra cultura és el fet que
noves generacions de creadors –escriptors, artistes, científics– i també de
gestors i dinamitzadors culturals, s’incorporen a la producció cultural del país
i esdevenen, en definitiva, la garantia del futur de la nostra
cultura.
Si ens hem referit als aspectes institucionals, i al finançament que se’n
deriva, és perquè la nostra cultura, com totes, necessita d’unes condicions
polítiques favorables per al seu desenvolupament.
Nosaltres continuarem actuant en els tres àmbits que són propis de la
nostra definició en tant que entitat: llengua, cultura i país. Justament volem
esforçar-nos per posar els nostres més de 20.000 socis i sòcies al servei
d’aquesta capacitat que, des del món associatiu, mobilitza la ciutadania per
respondre als reptes que tenim en l’actualitat.
I de la mateixa manera que hi ha iniciativa cultural des de les entitats
de la societat civil, celebrem que hi hagi persones que individualment mereixen
el nostre reconeixement. Moltes gràcies, doncs, al guardonat d’avui, i a tots
vostès per acompanyar-nos aquesta nit.
Jordi Porta Ribalta
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Discurs de Laura Borràs
Castanyer
Construir un país és sempre una tasca difícil i quan, a més, s’ha de fer
des d’una situació d’anormalitat, de subordinació, de pressió cultural i
lingüística, llavors es converteix en una empresa quasi titànica. Els Premis
d’Honor de les Lletres Catalanes representen una baula simbòlica fonamental en
aquest camí de normalització cultural i de reconeixement a l’exemplaritat de la
tasca intel·lectual de persones que han “contribuït de manera notable i
continuada a la vida cultural dels Països Catalans”, com resen les bases del
premi. En aquest sentit, més de 40 anys de premi (la Junta d’Òmnium Cultural el
va instituir l’any 1969) constitueixen sens dubte tota una fita. La persona en
qui recau enguany el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes juga un rol
determinant en aquesta comesa que podria ser definida, en el seu cas, a partir
d’un programa ètic d’actuació que inclou l’honestedat, la constància,
l’exemplaritat i el valor, al costat de la ciència, el magisteri, la integritat
i la bonhomia com a cartes de presentació.
La feina diària del guardonat està directament
relacionada amb la convicció amb què treballa i amb la intensitat de la seva
dedicació. Una dedicació a la llengua. Al país. La matèria primera de la seva
producció són les paraules, és el català. En la seva dimensió més física, més
literal, si es vol, també en la més intangible. Amb tot, si el Premi d’Honor
sempre ha trobat en la seva imponent nòmina una inqüestionable lleialtat als qui
ens salven els mots i la memòria, avui novament aquest compromís esdevé
centralitat en el guardonat.
Llengua i literatura. Normativa i dissidència.
Compromís i mestratge. Escenaris tots en què s’ha desenvolupat com un tot
integrat. Perquè com el seu admirat Coromines, que, a parer seu, barreja la
ciència pura amb l'anècdota, fa temps que es va adonar que són les coses
mateixes que realment estan barrejades: la llengua, la cultura, les emigracions,
l'economia, la pàtria, la història, l'Estat, els pronoms febles, la geografia,
l'etimologia, els conflictes de parella, els divertits jocs de paraules, les
enveges, la fonètica, l'amor i l'odi” (frag. Discurs Honoris
Causa).
La llengua. Un tot. Una raó de ser, d’estudiar,
des de totes les perspectives. Perquè, com afirmava recentment, des dels seus
primers estudis el van colpir les colossals figures poètiques, però també el
lèxic potent, senyorívol i miraculosament rescatat de Verdaguer. I en una
reflexió que agrupa ètica i estètica és capaç d’afirmar que a Verdaguer, “al
seminari de Vic, no li va ensenyar ningú aquella llengua, aquella literatura,
aquella cultura que hi havia al darrere de la paraula: a ell només li ensenyaven
la llengua castellana, les llengües clàssiques i les figures retòriques lligades
a aquestes llengües. El miracle, doncs, se'l va haver de fer tot sol,
contracorrent i contragovern: contra un govern que l'havia eliminat, a ell i al
seu país, de la vida noble de les lletres i de la història. Exactament igual com
em va passar a mi i a tots els de la meva generació i de moltes altres
generacions, anteriors i posteriors. Verdaguer es basquejava per rescatar i
actualitzar la tradició catalana, alhora que estudiava pel seu compte la
llengua” (frag. Discurs Honoris Causa 2009).
Ell també. Sempre. De manera persistent, indòmita,
tenaç. I el que presenta un mèrit indiscutible és que essent la llengua un
escenari de voluntat de canvi, d’una banda, i d’immobilisme, de l’altra, de
queixa, de suggeriment, de polèmica perpètua, a ell mai no li ha fallat la
convicció. Mai no s’ha arrecerat en una posició neutra, no conflictiva. I això
que ha dubtat i que ens llega el benefici del dubte com a mètode
científic.
És un home de reflexió –les seves contribucions
ens han enfortit com a parlants, ens han il·lustrat com a filòlegs, han
establert càtedra com a lingüista o com a membre de l’Institut d’Estudis
Catalans, com a gramàtic-, però també és un home d’acció i ens ha educat com a
estudiants, ens ha ensenyat a pensar i a repensar-se críticament. A modificar
posicions, a reformular teories, a escoltar el batec de la llengua en el dia a
dia i a actuar en conseqüència. Compromès, decidit i valent el guardonat
d’enguany parla clar i català, aquesta llengua que tant estima i per a la qual
ha treballat incansablement. La seva clarividència respecte de la nostra
història li permet de tenir una voluntat política i cultural ambiciosa i una
diàfana voluntat de mantenir la llengua catalana. La defensa de la llengua des
de la construcció de la normativa és una qüestió capital, molt difícil, no
sempre agradable i entesa per tothom. Per això cal una voluntat especialment
clara i ferma. I els seus posicionaments directes, desacomplexats, realistes i
formulats des de la palestra d’una mirada que va de la part –els fets concrets i
les qüestions particulars- al tot –l’exigència descriptiva de la gramàtica, la
llengua com a sistema- estan lluny de qualsevol ombra de folklore o de
sentimentalisme i han estat sempre compromesos i lúcids.
El seu inconformisme, la seva dedicació
infatigable i la seva manera de predicar amb l’exemple l’han portat a sotmetre a
crítica o a reflexió qualsevol aspecte de la doctrina quan ho ha considerat
científicament oportú, contravenint qualsevol establishment, amb el rigor i la
lucidesa com a eines de treball. Ha viscut intensament la profunditat i el
misteri de la llengua. I ha oscil·lat sempre entre l’ús literari i l’ús
col·loquial, dialectal, de la nostra fixació gramatical capbussant-se sempre en
els perquès, cercant sempre la lògica de l’ús, amb una voluntat pedagògicament
explícita i científicament necessària. Tanmateix, als parlants anònims la seva
tasca els pot resultar invisible i, en canvi, la seva aportació com a lingüista,
com a científic de la llengua amb obres de referència i al capdavant d’equips de
col·laboradors altament qualificats, és determinant.
A més, és un professor magnífic i sincer que ha escrit:
“moltes vegades, quan els alumnes amb els
caminadors fàcils que m’he esforçat a proporcionar-los, ja practicaven d’esma
tal o tal punt de la sintaxi, jo encara no sabia ben bé on érem, què
s’esdevenia; m’assaltaven dubtes de tota mena, que encomanava als alumnes; i al
final de la sessió sovint ens trobàvem tots desconcertats. Sort que al llarg del
curs els fets s’anaven aclarint els uns amb els altres, i ens quedava la
satisfacció d’un enriquiment palpable, d’un enfortiment del criteri davant els
fenòmens lingüístics” (fins aquí la cita del pròleg dels Estudis de Sintaxi
Catalana de 1972).
I puc donar fe de l’espectacle fulgurant del seu
magisteri. De com és un professor que escolta els seus estudiants, els fa
participar, vol sentir-los, s’exposa, s’arrisca i es dóna per complet. Un
professor que –em permetran la referència col·loquial- ha fet sempre Bolonya,
abans de Bolonya. Perquè no només vol comunicar “sabers”, essent conscient que
la llengua és un ésser viu que evoluciona, muta, es transforma, es contamina...
Sinó que comparteix competències, concedeix pautes de comportament, pensa i
ajuda a pensar, en una paraula: ensenya. Un professor que no té por de
contradir-se, de fer saber que l’evolució i la modificació de les certeses és
només un senyal del pensament en acció, de la reflexió seriosa i responsable;
perquè sap que les certeses acostumen a ser sempre sinònim de l’abandonament de
l’interrogar-se perpetu al qual ell s’ha consagrat.
Però, alhora, té una dimensió pública que expressa
aquest compromís de forma explícita, amb articles a la premsa, contribuint a la
reflexió col·lectiva, àmplia, política, nacional. Són seves aquestes
paraules:
“Qui intenta destruir la llengua d'un poble és un
enemic d'aquest poble. Tots els governs espanyols han estat enemics nostres:
durant segles i sense treva han intentat destruir la nostra llengua de diverses
maneres, amb lleis, amb refinada repressió escolar, amb bombardejos, enverinant
incansablement el país amb tots els mitjans de comunicació” (“Avui”, 28 de
desembre de 2006).
O, en el mateix article, més avall:
“La nostra societat està profundament desorientada
perquè tots els nostres governs autonòmics han tractat aquest assumpte amb una
perillosa i ben perceptible actitud de subordinació del nostre
poble i de la
nostra llengua a una altra entitat política i a una altra llengua” (Avui, 28 de
desembre de 2006).
Es pot dir més alt, però se’m fa difícil imaginar
poder sentir-ho dir més clar. No sempre tothom està preparat per assumir el fuet
de la seva consciència. Perquè és transgressor, innovador i exemplar. Però també
incòmode, arriscat, valent. I és que ho té claríssim, senyores i senyors. Crec
que no m’erro si dic que per ell la seva professió és un privilegi perquè és
perfectament conscient de la seva transcendència. L’exerceix amb modèstia, amb
generositat i també amb responsabilitat. És un gran mestre que en iniciar els
estudis de magisteri només se sabia posseïdor d’una llengua ferrenya. I,
tanmateix, es va deixar penetrar pel misteri insondable del doll poètic del Riba
traductor de l’Odissea fins al punt d’afirmar:
“Quan has llegit una obra com aquesta, el teu camí
ja es irreversible, el teu camí lingüístic i el teu pensament patriòtic i
polític: perquè aquesta realitat pren sediment en les teves entranyes per
sempre. Per sempre més t'adones del que és una llengua, del que és la teva
llengua, que secularment ha sigut un objecte prohibit i reprimit” (frag discurs
Honoris Causa).
Em sembla diàfan: pel guardonat d’enguany l’amor a
la llengua és una prioritat, sense sentimentalismes, amb coherència, per ciència
i per docència. Segurament com un influx més del seu admirat Pompeu Fabra,
reformador tècnic de la llengua (en les seves pròpies paraules) i ideòleg del
paper social i polític d’aquesta llengua: l’amor a la llengua és una qüestió de
dignitat. Per això ha afirmat:
“Després no ens demanin a la gent del carrer que
defensem la llengua, perquè no podem. Ha de ser el nostre govern que planti cara
d'una vegada. Han de ser les nostres entitats cíviques, acadèmiques, culturals
de tota mena que reaccionin amb contundència. No pas amb l'enèsima noteta de
premsa. No pas amb una altra taula rodona sobre les enquestes lingüístiques. No
pas queixant-se i pidolant com qui no gosa. Cal que diguem a la cara a qui
correspongui que no podem tolerar ni un minut més el sarcasme, la mentida, la
humiliació, l'afebliment del nostre poble. No podem esperar més. Plantem cara
(Avui, 28 de desembre de 2006).
Amb aquestes paraules ja queda desvelat el misteri
de la nit. Jo tampoc no puc esperar més per presentar el Premi d’Honor de les
Lletres Catalanes 2009, el professor, lingüista, vicepresident de l’Institut
d’Estudis Catalans, Doctor Honoris Causa per la Universitat de Lleida i
catedràtic de la Universitat de Barcelona, el Dr. Joan Solà i
Cortassa.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Discurs de Joan Solà
Benvolguts compatriotes, autoritats, amics
i familiars.
En molt pocs dies he sigut honorat amb dues
distincions de la màxima categoria: el doctorat honoris causa de
Per a un professor potser no hi ha cap
recompensa com la que m'acaba d'oferir
Aquest país nostre tan petit ha manifestat
al llarg dels segles una voluntat fèrria de mantenir la seva personalitat contra
un bon nombre d'adversitats. Sense cap predeterminació misteriosa, jo m'he
sentit sempre fill d'aquesta terra i hereu d'aquesta cultura, malgrat que tant
l'una com l'altra havien sigut esborrades brutalment del nostre horitzó
referencial l'any quaranta, quan jo vaig
néixer. Avui, recapitulant, rumio com s'ha pogut produir aquest fet, si
aleshores el meu país es trobava al límit de la seva capacitat de supervivència
com a poble. Es deu tractar, doncs, d'una altra manifestació de la llavoreta que
dèiem: d'una força oculta que ens transmetem de generació en
generació.
No hi ha hagut cap miracle ni cap
circumstància que no es puguin retrobar en la vida de la immensa majoria de
ciutadans: simplement, l'adhesió interna a uns fets elementals m'ha empès a
informar-me de la meva història i de la meva cultura, a estudiar-les cada cop
amb més interès, a dedicar-hi una multitud d'hores perquè els fils d'una xarxa
ja prou subtil no se m'esfilegarsessin. És a còpia d'anys i de paciència que he
pogut finalment gaudir d'una obra que globalment he de creure que és positiva i
que a més d'un compatriota meu li ha sigut útil per orientar-se al seu
torn.
Amb els anys, amb el retorn cíclic a
l'estudi de la llengua i de la societat, he arribat a comprendre de manera
íntima on hi ha el fonament últim de tot plegat: què vol dir el lligam
indissoluble entre la nostra llengua i la nostra societat que ja havien
descobert fa un segle Prat de
La qüestió és fàcil de verbalitzar: si
volem ser un poble normal ens cal aspirar a una situació global comparable a la
dels Estats reconeguts; amb una llengua referencial ben fixada, potent i
autònoma, i amb una literatura, una història, un poder civil i un espai
geogràfic visibles i diferenciats. Els tres darrers segles de la nostra història
ens ho mostren palesament i de múltiples maneres.
Diguem-ho d'una altra
manera: nosaltres hem d'aspirar a la igualtat amb els altres pobles que ens
envolten. La nostra vida en tots els sentits ¾econòmic, científic, lingüístic,
artístic, literari, tecnològic¾ no pot conformar-se a ser un
apèndix, un subordinat de cap altra. Simplement perquè això definiria una vida
raquítica i progressivament degradada. Ni podem, per tant, conformar-nos amb una
llengua eternament híbrida, vergonyant respecte de les seves veïnes, feble
socialment i pobra de capacitat expressiva. Els parlants d'una tal llengua
irremissiblement han de sentir-se angoixats i humiliats, i
tard o d'hora s'aniran desentenent de l'objecte que els
provoca malestar.
Avui vivim moments de forta desorientació
col.lectiva. El mal encaix que durant segles hem mantingut amb l'Estat ha
repercutit negativament en la possibilitat de mantenir la nostra personalitat
enmig dels grans trasbalsos produïts des de fa una seixantena d'anys: en la
demografia, en l'equilibri econòmic de l'Estat, en els mitjans de comunicació i
en la tecnologia. El nostre petit país no ha disposat de la força política
necessària per garantir la dita personalitat. Ben al contrari, ha viscut
políticament sotmès i amb una llengua inacceptada per les altres comunitats de
l'Estat i, a més a més, embastardida en una proporció extremament perillosa per
ser acceptada per les noves generacions nostres. A mi em sembla que, ras i curt,
no hem sabut o pogut aspirar a l'ideal que deia de màxima sobirania política,
econòmica i cultural.
Però l'observació diària de la terra i de
la gent em fa sentir també una forta esperança. Aquest poble té un teixit social
prou robust, una tradició prou rica en tots els sentits per continuar alimentant
aquella voluntat que deia de mantenir la seva personalitat. Una voluntat
certament de vegades somorta o cansada de lluitar en unes circumstàncies
políticament adverses. Ens cal, doncs, recuperar o refer l'autoestima
col.lectiva. Una autoestima que ens estimularà a recuperar o refer tots els
components de la nostra personalitat històrica o tots els components que avui
necessitem per ser un poble progressiu i optimista. Cap d'aquests components no
pot aguantar-se per si sol en un cos debilitat: ni l'economia, ni la creació
literària ni la llengua.
Deixin-me fer un vot, des d'aquesta tribuna solemne, perquè la nostra comunitat aspiri d'una vegada a aquest grau de dignitat imprescindible, que implica un tracte d'igual a igual amb l'Estat, d'una banda, i amb les llengües del nostre entorn, de l'altra.
=================================================================================================================================================
Acabat de tornar de Roma amb el Barça, Joan Solà (Bell-lloc d'Urgell, 1940) ha estat elegit vicepresident de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC). Dos èxits seguits per a un lingüista podrien ser un excés. Però ho porta bé. Ara, a més, publica Plantem cara (La Magrana), una tria dels seus articles dels últims onze anys al suplement Cultura de l'AVUI. Amb la seva part de la Gramàtica de l'IEC enllestida i a punt de completar un nou volum de l'Obra Completa de Pompeu Fabra, Solà és un home feliç i combatiu. Ni pessimista ni optimista, sinó diàfan.
¿El problema del català és gran o gros?
Si només fos aquest, el problema, entre tots i amb bona voluntat l'arribaríem a solucionar. També hi ha el problema del capsa i caixa. Teníem clar que fins a la capsa de sabates era una capsa, i a partir d'aquí ja no hi havia res més fins a la caixa de l'aixovar... Fa uns anys, al departament de filologia catalana de la Universitat havíem de fer un trasllat i no sabíem si allò que ens havien portat per empaquetar eren capses o caixes. [Riu.] Perquè en definitiva no té solució. Hi ha gent que es pensa que les coses són d'una determinada manera. I no. No hi ha veritats absolutes, en general. Home, hi ha el quart manament, el "No mataràs".
En defensa pròpia sí.
Sí, i a la mili et deien "Primero dispara i después pregunta".
Un problema com el de la llengua pot ser gran i pot ser gros. En canvi, el futur de la llengua només pot ser gran. Tenim un avantatge.
El que tenim, si anem al nucli de la definició, és que gran vol dir que té cabuda interna, i gros, volum extern. Els problemes de qualsevol mena tenen un nucli central fàcil de definir, però després es van escampant i la cosa es complica.
Quin és el nucli central del problema del català?
És un problema claríssim que Prat de la Riba i Fabra ja van detectar. El van assumir com a polítics. Fabra fins i tot el tenia més clar que Prat. Tenia clar que no estava jugant a una llengua folklòrica, igual com va fer Pujol al crear TV3: no fer una televisió antropològica. La llengua no era dels diumenges a la tarda, de poesia jocfloralesca... No. Es tractava de fer una llengua com les altres: autònoma, ben construïda. Segona idea que tenien: aquesta llengua i el poble que la parla són la mateixa cosa. No es poden separar. Per tant, políticament només pots aspirar a tenir una personalitat política pròpia, has de ser sobirà. Digue-li com vulguis: autonomia, independència, confederació, federació. Però a tu no t'ha de manar ningú. Si no, sempre faràs coses subordinat, acceptaràs mentalment, encara que ho neguis de paraula -com fan els polítics- que ets una part subordinada d'Espanya. Igualment amb la llengua: no pots acceptar que la teva sigui menys que l'altra i que els altres tinguin més drets que tu. No ho pots acceptar perquè això és la mort. Pot ser una mort lenta o dramàtica o sobtada, però és la mort.
Si algú mirés el país exclusivament a través de la llengua, com el veuria?
Veuria que als bars, als rètols del carrer, als correus electrònics de qui sigui (del president de la Cambra de Comerç o del rector de no sé quina universitat), a tot arreu, pràcticament no hi ha ningú que utilitzi aquesta llengua amb naturalitat i correcció. Tothom té una quantitat infinita de dubtes de lèxic, de pronunciació, de fraseologia, d'argot. Si una persona s'ho mirés fredament des de fora, veuria això: un poble estrany, que viu amb un patiment constant. També jo a vegades m'equivoco, també a mi m'influeix la pressió del castellà. La gent em pregunta coses i jo els haig de dir: "És que no en sé més". En canvi, Coromines sí que ho sabia tot, era una bèstia... Sembla que tothom, tothom del ram, defensem el català i l'utilitzem, però si analitzes la qualitat lingüística és una llengua absolutament barrejada. Els joves, que ja no tenen aquest sentiment de pàtria tan arrelat o el de puresa que tinc jo perquè sóc professional, que es desentenen d'aspectes afegits i es miren només la llengua com a vehicle, arribarà un moment que diran que amb l'altra llengua ho poden dir tot amb menys problemes i més seguretat. I sense patir tant.
Por, inseguretat. Però s'ha superat la normativitis.
Sí, sí. Perquè tu no pots mantenir un poble deu, vint, trenta anys, amb una llengua que dius que és la seva, i que ha de ser hegemònica, però li poses uns límits tan estrictes com feien Artells, Bardagí o Ruaix, que morirà sense moure's ni un mil·límetre. Però això ja ha passat i jo he contribuït a carregar-m'ho. Havia fet molt de mal. Conec persones que van arribar a avorrir la llengua.
Què els diria als eurodiputats catalans que avui surtin elegits?
Doncs que pots tenir la llengua a Europa, fins i tot la pots tenir entronitzada al Vaticà o a la lluna segona de Neptú, però si no la tens arreglada al país... Si políticament has de guanyar una batalla, ho has de fer primer a l'Estat. Políticament no pots acceptar que ets un subordinat. Si no, ja no podràs fer res. La teva idea ha de ser molt alta. I això en tot, siguis eurodiputat o catedràtic. Si no tens una idea forta, que t'ajudi i t'estimuli, malament. No pots tenir un objectiu petit, perquè després ja vénen els problemes, les malalties... Demanaria als eurodiputats que sobretot no rebaixin les seves aspiracions de país i de llengua, però tot junt.
Parlant de polítics, l'article que dóna títol al llibre era una crítica al conseller Ernest Maragall per la tercera hora de castellà. ¿Li va arribar a respondre?
No. Tampoc no em coneix de res. Una persona molt pròxima al govern em va dir que ens muntaria un dinar, però no.
En un article del 2002, centrat en el món universitari, escrivia: "La llengua es troba jurídicament atrapada en una teranyina que acabarà ofegant-la irremissiblement".
És en el rerefons de moltes coses. La teranyina seria el sostre polític o lingüístic que algú, més explícitament que implícitament, ha muntat. Els sociolingüistes ho tenen molt clar: una llengua només se salva si és útil i necessària. Si sense la llengua tens dificultats, llavors anem bé. Els immigrants que es matriculen a cursos de català són, en certes conurbacions, el 3%. I al cap de 15 dies s'han reduït a l'1%. Perquè ja s'han olorat que allò és una estafa. Si el país està debilitat ja fa segles, doncs això la gent ho capta.
Uns anys abans, el 1998, deia: "Som un país ocupat i subordinat políticament, econòmicament, culturalment, ideològicament, lingüísticament".
Sí. Això resumeix els vint-i-cinc anys que porto fent articles. Fa molts segles que anem arrossegant aquesta penúria política, lingüística i cultural. Hi ha moments que hem tingut grans figures: pintors, arquitectes. I això ens ha anat salvant l'autoestima, però...
...però ara tenim grans escriptors, a més de grans cuiners, pintors...
Sí, tenim grans escriptors, alguns dels quals, com Monzó, diuen que això és una gran aparença i que d'aquí uns anys no en quedarà res. Realment vindrà un moment que, o políticament fem un canvi, o no podrem aguantar més amb aquesta ambigüitat d'anys.
La llengua no pot aguantar sola.
No, esclar. Has d'organitzar-te políticament per salvar el català, però primer t'ho has de creure de debò. Si comences que ja no t'ho creus, no hi ha res a fer. I no t'ho creus perquè políticament no n'estàs segur. És un peix que es mossega la cua. És la teranyina.
I als joves què els diria?
Que defensar la llengua és tan digne com qualsevol altra causa. L'altre dia sortia un dibuix d'un nen petit i un gos. El gos estava protegit perquè no sé de quina raça és. I el nen demanava: "I jo?". [Riu.] Doncs és el mateix. "I el català?". N'hi ha que ens retreuen que sempre ens queixem. No és que sempre ens estiguem queixant de la llengua, és que ens queixarem sempre, per sistema, fins que no obtinguem el que volem, fins que no ens deixin d'emprenyar.
----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Joan Solà: 'Aquí no hi ha pau lingüística'
http://www.vilaweb.tv/?video=5707
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Joan
F. Mira hi escriu des del principi, a l'última pàgina,
'El temps que corre'. Doncs bé, explica al número 1.302 (que commemora el
vint-i-cinquè aniversari) que la revista es manté, gràcies, 'sobretot, a la
constància del seu editor, una persona obstinada'. També valora la tasca de tota
la gent que ha passat pel setmanari durant aquests anys: 'Tots hi han treballat
per alguna raó més que guanyar-se honestament un sou: tots sabien que ací calia
posar un suplement de fe i de confiança, un suplement de servei a un país.' I
conclou que, 'si El Temps ix al carrer cada setmana, deu ser perquè fa un paper
que cap altra publicació no ha sabut fer'.
Aquest paper és el de donar
informació general en català d'allò que passa al món, però, sobretot, d'allò que
passa a les terres de parla catalana. En aquest sentit, Josep Gifreu, que
va
teoritzar (vídeo) fa vint anys, per primera vegada,
sobre la importància d'un marc de comunicació nacional, es demana si ha
d'existir un periodisme català. En l'article 'El
Temps i el periodisme nacional', Gifreu assegura que 'el
bon periodisme, el gran, continua essent nacional.' Segons que diu, 'es poden
comptar amb els dits d’una mà els actuals mitjans que pretenen una mirada i una
cobertura globals sobre l’espai del català: entre els quals, i en primer lloc,
El Temps. Ara bé, caldria valorar també en aquest sentit les diverses
experiències de periodisme imprès, audiovisual i digital que han incorporat amb
més o menys coherència i continuïtat la perspectiva nacional catalana, més enllà
de la purament regionalista espanyola.'
La primeria
Amb
el lema 'Depèn de tu', Eliseu Climent i companyia van presentar, a principi dels
vuitanta, el projecte del setmanari per pobles i ciutats per tal d'aconseguir
subscriptors, indispensables per a tirar endavant la revista. Una volta
aconseguides les aportacions econòmiques que van permetre d'engegar les
màquines, una petita redacció instal·lada a València es va fer càrrec de donar
forma a El Temps que, anys més tard, va obrir delegació a Barcelona i a Palma, i
corresponsalies a tot el país. Les màquines d'escriure, els faxos i les
llibretes van donar pas als ordinadors i a internet, i amb els anys també va
anar canviant la imatge gràfica de la capçalera, que actualment té el vermell de
color corporatiu.
Entre els columnistes que van escriure en el primer
número d'El Temps, aparegut el 26 de maig de 1984, hi havia Joan Fuster i Ramon
Barnils. A tots dos els dedica (segona imatge) el dibuixant Salvador Llosà la
seva secció gràfica, la Gatonera, que obre cada setmana
la publicació.
Eliseu Climent va ser l'impulsor del setmanari i
actualment continua capitanejant-lo. Per aquest motiu, Martí Domínguez li ha
dedicat l'article 'El temible pterodàctil de sant Climent', publicat
a la seva columna. Domínguez explica la història de sant Climent, deixeble de
sant Pere que va trobar-se amb una població de Metz atemorida per la presència
d'un drac. Sant Climent va comprometre's a eliminar la bèstia amb la condició
que els habitants de la ciutat deixessin els cultes pagans i es convertissin al
cristianisme: 'els habitants de Metz es convertiren ipso facto, i sant Climent,
amb l’ajuda de la seua llarga estola, que va actuar de llaç providencial, va
capturar la bèstia. Tot seguit, la va conduir fins al riu Seille, on la va
ofegar. Per aquest motiu de vegades sant Climent es representa amb aquest
estrambòtic atribut: un drac derrotat –el temible Graouilly–, que evoca la
victòria del magisteri clementista sobre la barbàrie i la superstició, el gran
triomf de la fe sobre les forces ocultes del mal. Ah, amics!: convindreu que
aquest triomf clementista és, si més no, un motiu d’esperança! I més en els
temps foscos que corren. Sant Climent contra el graouilly i la superstició...
Llarga vida a sant Climent! I, és clar, als seus
seguidors.'
Llengua, gènere i sexe (V). Els simpàtics i la simpatia
Gabriel Bibiloni
Una altra recomanació per al llenguatge "no sexista", totalment "desrecomanable", és la substitució del "masculí" genèric per una paraula formada amb un sufix col·lectiu o per una paraula abstracta que en rigor té un altre significat. Un exemple del primer cas seria el professorat en lloc de els professors, i un exemple del segon cas —típic i emblemàtic— seria la ciutadania en comptes de els ciutadans.
El tema del sufix –at amb valor col·lectiu (professorat, alumnat, etc.) ja el vaig tractar en un article passat (24-1-2009), on defensava que generalment aquestes paraules són castellanismes llampants, motiu suficient per a rebutjar-les. Ara parlaré de l'altre recurs.
L'ús d'una paraula en comptes d'una altra, quan els dos mots designen realitats contigües, es diu metonímia. Per exemple, referir-se a un escriptor dient una ploma brillant (si ara creàssim la metonímia potser hauríem de dir un processador de textos brillant, però sembla que no queda gaire poètic). La metonímia és un recurs literari associat a la creativitat dels parlants o escrivents i que serveix per a acomplir les funcions lúdica i artística (emotiva) de la llengua. O, pel cap baix, per a evitar repeticions i donar varietat a l'ús de la llengua. Els parlants saben, tanmateix, que un escriptor no és una ploma i que la metonímia està bé en determinats contextos i amb determinades finalitats. Amb tot, la metonímia ha estat històricament un factor de canvi lingüístic i de transformació del significat d'algunes paraules, cosa que no exclou que pugui ser també un factor de distorsió del sistema lingüístic i focus d'ambigüitats i, per tant, d'empobriment.
Un tipus particular de metonímia, el que ara ens interessa, és la substitució d'una paraula que designa un conjunt de persones per una altra que designa una qualitat abstracta posseïda per aquestes persones. Algunes d'aquestes metonímies han arribat a fixar el nou significat d'alguns mots, recollit en els diccionaris. És el cas de noblesa o joventut, que en primer terme signifiquen una qualitat abstracta i, de més a més, el conjunt dels nobles o el conjunt dels joves. Ara bé, promoure indiscriminadament aquest tipus de metonímia en nom del llenguatge "no sexista" —cosa que implica el rebuig dels mots regulars— és un abús de llenguatge que no porta més que inconvenients. Els manuals de llenguatge "no sexista" en curs proposen l'ús sistemàtic d'aquest recurs, que deixa de ser una figura literària per a esdevenir una substitució lèxica. No sols recomanen les metonímies que ja estan en circulació —sovint per motius aliens a la qüestió del gènere—, com la substitució de els ciutadans per la ciutadania, els oients per l'audiència, els propietaris per la propietat, etc., sinó que en proposen moltes més, com el canvi de els nens per la infància, els adolescents per l'adolescència, el Col·legi d'Advocats per el Col·legi de l'Advocacia, i n'hi ha que arriben a demanar que es digui la biologia en comptes de els biòlegs, la delegació en comptes de els delegats, la consergeria en lloc de els conserges i la tutoria en lloc de els tutors. Tot un programa perquè la llengua esdevingui un instrument per a qualsevol cosa menys per a entendre'ns. Presa aquesta via, no se sap fins a on es pot arribar: potser a confondre els rics amb la riquesa, els catòlics amb el catolicisme i els simpàtics amb la simpatia.
Davant aquest malmenament i empobriment de la llengua, la cosa més assenyada és reivindicar la precisió terminològica, cosa sempre saludable i necessària. Els simpàtics són els simpàtics —de qualsevol sexe, és clar— i la simpatia és la simpatia.
==================================================================================================================================================================================
·
EL DALTABAIX PATIT per l’oposició valenciana en les
Europees no es tradueix en una radical reconducció de les estratègies amb vista
a les autonòmiques i reafirmen l’imparable hegemonia del PP
valencià.
·
Aquesta setmana, a més de la secció “El lector escriu”,
trobem els espais de: Pau Ribera, Vicent Luna i Sirera, Marc Adell i Cueva,
Albert Ferrer i Orts,
AQUESTA SETMANA A PRESÈNCIA:
§
Dossier:
Els
primers europeus.
§
Reportatge: Sant
Miquel de Cuixà a Nova York.
§
Entrevista: Daniel
Martínez.
§
Societat:
Incontinència femenina.