per Joan Tudela
(Publicat al diari Avui el 4 de maig del 1987)
Els últims cartells de la Crida ens incitaven a dues coses: parlar i escriure en català i fer valer els nostres drets lingüístics a comissaria. Home! Potser els de la Crida passen mitja vida a comissaria, però la gent, més que res, veu la tele. Vull dir que per al futur del català són més importants els mitjans de comunicació i el sistema educatiu. I ara mateix hi ha un bon motiu de protesta, que és l'amenaça castellanitzadora de les teles privades. Suspesos en sociolingüística.
Una de les últimes accions cridaires ha estat contra la Diputació de Barcelona, el dia que inaugurava nova seu, perquè la consideren administració espanyola. Sisplau! Encara que ara hagi d'encongir-se o a la llarga desaparèixer, forma part de la nostra administració local, que és tan catalana com la Generalitat. I no és pas una institució odiosa al catalanisme. Ja fa anys que, sota la presidència d'Antoni Dalmau, fa una política lingüística i cultural catalanista (la col·lecció Clàssics del nacionalisme català n'és un exemple). Prat de la Riba, que n'era president, s'hi va basar per constituir la Mancomunitat. Tarradellas, que també en va ser president, va fer-la servir perquè la Generalitat provisional fos alguna cosa més que un símbol. Suspesos en història de Catalunya del segle XX.
En espectacularitat, però, no hi ha qui els guanyi, els de la Crida. El ràpel de Sant Jordi a la façana de El Corte Inglés va ser d'allò més vistós. Matrícula d'honor en escenografia.
I és que els de la Crida són més amics de l'acció que de la reflexió.
El catalanisme lingüístic sempre ha estat plural. Rellegeixo ara aquest article no pas com un antagonisme, sinó com un debat intern del catalanisme lingüístic. La Crida i jo volíem el mateix: la plenitud de la llengua catalana, que continua sent la nostra gran assignatura pendent.
Conferència «De la conquesta al bateig. Els musulmans al regne de València».
Dijous 30 d'abril, a les 20 h, té lloc al Centre de Congressos d'Elx l'última conferència del cicle Moriscos del sud valencià: memòria d'un poble oblidat, organitzat per l'Institut d'Estudis Comarcals del Baix Vinalopó i l'Institut Municipal de Cultura d'Elx. La xarrada estarà a càrrec de Josep Torró i Abad (Universitat de València) i du per títol «De la conquesta al bateig. Els musulmans al regne de València». Esperem la vostra assistència.
Recordeu que fins al 30 d'agost podeu visitar l'exposició Moriscos del sud valencià: memòria d'un poble oblidat, organitzada també per l'Institut d'Estudis Comarcals del Baix Vinalopó i l'Institut Municipal de Cultura d'Elx, al Museu d'Arqueologia i d'Història d'Elx.
botellón
He sentit a Tavernes de la Valldigna el terme «poalà» (< poalada) per definir el botellón. Ja que no tenim una alternativa fixada, almenys la solució de Tavernes és un localisme autòcton aprofitable.
[...] I pel que fa al mot espanyol botellón 'fenomen social en què el jovent consumeix alcohol al carrer', el fet que aparegui als mitjans de comunicació espanyols fa que calgui trobar-ne una traducció. El Canal 9 empra botellot, i el lingüista Joan Abril proposa botellada.
Altres han proposat també botilada, ampollot, ampollada...
Pel que sembla, Joan Abril va modificar posteriorment la seua opinió i va considerar millor l'opció entrompada (veg. Vilaweb, 12.04.2007 [?]):
[...] Al diari electrònic de Vilaweb del dijous 23 de març hi llegíem el següent: «L'Associació de Veïns del Raval de Barcelona ha fet avui al vespre una ‘ocupació pacífica' de la Rambla del Raval en protesta pels aldarulls de l'entrompada de divendres i per reclamar millores al barri». Crec que és una manera elegant i genuïnament catalana d'expressar aquesta manifestació juvenil de consumir alcohol amb colla al carrer, en principi com a protesta pels preus abusius imposats des de les sales de festa. [...] Per tant, l'entrompada recull fidelment aquesta idea, i ho fa d'una manera genuïna, senzilla i directa.
[...] si no poguéssim prescindir per res del món d'un derivat de botella, seria més raonable de dir-ne botellada (paraula que s'ajusta millor al sentit de «desplegament o escampadissa de botelles» i que ens en recorda d'altres com castanyada, calçotada o mocadorada). O ens sucam el cervell, vejam si surt alguna cosa original.
En canvi, Ésadir preferix no adaptar-ho al català (28.05.2007 dl.):
No ho traduïm quan es tracta del terme d'argot que defineix una manifestació social de caràcter juvenil consistent a reunir-se en espais públics i oberts (carrers, parcs, etc.) amb la finalitat de consumir de manera generalitzada begudes alcohòliques a un preu assequible, barrejades en ampolles grosses.
La Comunitat de Madrid fa una llei contra el «botellón»
Convocatòria d'un «macrobotellón» a diverses ciutats
Botellón, botellada, botelo, telo, botelleo, botellona, echar unos litros, mandarse una botella o pulirse una botella es conocido como la costumbre establecida desde finales del siglo xx, sobre todo entre los jóvenes, de consumir, principalmente bebidas alcohólicas, refrescos, snacks, tabaco e incluso, en algunos casos drogas ilegales, tanto duras como blandas, agrupándose en plena vía pública. Se desconoce la etimología exacta del término. Esta actividad se realiza, entre otros, en lugares públicos como parques o zonas abiertas de la vía pública. En algunas ciudades, donde el botellón se ha centralizado en algún punto en concreto, se llegan a reunir miles de personas cada fin de semana, pasando estos lugares a ser comúnmente llamados botellódromos por los medios de comunicación.
Jo no sé a quina realitat m'he d'enfrontar, segons diuen els referits claustrals, però una realitat ben palpable és que la immensa majoria de valencians i valencianes, dissortadament, no té gens assumida, i en conseqüència, majoritàriament, rebutja una de les denominacions d'esta llengua, i això és un bon problema per a la normalització lingüística, tal com la conceben sensibilitats com la dels claustrals mencionats, i que necesssita solucions. Un clau es clava per la punta i no per la cabota, perquè si no ho fem així destrossem el clau i el barandat, i el quadre o el que siga es queda per penjar. Però l'article dels claustrals no ha entrat en el fons de la qüestió, que no hauria de ser la coherència d'este o aquell professor, sinó vore si les denominacions «valencià/llengua valenciana» han de figurar com a onomàstica prevalent de la llengua pròpia en unes institucions valencianes, i si els noms «català/llengua catalana» són un valor per a la normalització lingüística, en el conjunt de la societat valenciana, o no. Sense qüestionar, per a res, la unitat de la llengua. En el meu replicat article intentava argumentar una resposta a això, com sí que la dóna, i ben complida, el dels professors de la UV A. Saragossà, C. Calvo, G. M. Hernández, O. Luque, E. Obiol, E. Bea i A. Monzón, «La jerarquia del noms “valencià” i “català”», publicat en «Nou Dise», i també l'inicial de Casanova. Arguments que no cal repetir, però sí que vull afegir que la fortalesa, la salut, el nom i el/s model/s lingüístic/s d'un idioma estan molt en relació amb un poder polític, econòmic i/o militar que l'assumix i hi dóna suport.
¿On està eixe poder que puga avalar i espentar ací els noms «català/llengua catalana» i el model lingüístic unitarista o el «marcadament» convergent, propi dels àmbits universitaris i «lletraferits», en la societat valenciana? Eixe poder ací ni ha estat ni està ni se l'espera. El poder polític que hi ha n'està visceralment en contra, i les alternatives previsibles, en el millor dels casos, no els impulsaran ni fomentaran, per la qual cosa eixe patró pot ser que siga inviable i, sobretot, contraproduent fora d'àmbits universitaris i/o intel·lectuals, per a la normalització lingüística. Pense que, en una societat democràtica, el redreçament lingüístic no es pot fer contra el poder, ni sistemàticament en els jutjats, encara que en algun cas sí que en calga anar en contra, sinó des de totes i amb totes les institucions i amb la societat destinatària. Per tant, comptant amb el suport, o almenys amb la neutralitat, d'un ampli sector del poder en general, actual o futur possible, la via d'un valencianisme lingüístic, amb personalitat pròpia dins de la natural unitat lingüística, potser és la que té més possibilitats de suscitar consens i il·lusió entre els valencians corrents, que són els que poden deturar la davallada de la nostra llengua, que en les ciutats mitjanes i grans se'n va com un punt de calça. Respecte de les homologacions i/o equivalències, el que jo volia dir és que els organismes corresponents de la Generalitat de Catalunya no han qüestionat mai el nom «valencià» en els certificats de la JQCV, i que ara, després de la sentències judicials, sembla que tampoc ocorre ací, en la pràctica, amb els de Catalunya o les Illes i amb la titulació de Filologia Catalana de qualsevol universitat. No cal dir, però, que les deshomologacions decretades pel Consell han sigut arbitràries i temeràries, entre altres raons, pel perjuí causat a centenars de titulats en els estudis superiors de valencià, però també crec que l'adaptació onomàstica, a més de ser pertinent, llevaria munició als contraris d'esta llengua.
D'altra banda, els claustrals em desqualifiquen en «descobrir-me» dos faltes gramaticals i dos de significat (també en «pillaren» una a E. Casanova, quin horror!, però no a altres professors, molt solvents, però de la seua «sensibilitat»). Si en una controvèrsia, que no és estrictament sobre normativa ni gramàtica, s'utilitzen quatre suposades faltes gramaticals per a invalidar l'oponent, crec que no hi ha debat possible, sinó una altra cosa. Què no farien en altres situacions de més «poder»? Per culpa d'eixes actituds censores hi ha gent que fuig d'escriure en esta preciosa llengua. Així i tot, el censor encara ha d'anar a escola, perquè «estela», com a «deixant», és un mot perfectament normatiu, tal com establix el SALT i usava mossén Verdaguer, encara que no l'incloga així la «Bíblia». En el significat de «conscienciós», m'he trabucat, però «conscienciador», en quin diccionari està? En el DIEC 2 no. M'he deixat una preposició i, ai, en l'«haver-hi» d'eixa frase me n'he eixit del recte camí.
J. Leonardo
Giménez és funcionari d'Administració Local i ha estat alcalde d'Antella pel
PSPV-PSOE.
L'ÚLTIMA PARAULA
A partir del 24 d'abril
de Paco Zarzoso dirigida per Joan Peris
amb Pilar Almeria, Isabel Carmona, Héctor Fuster, Lola López, Isabel Requena i Miguel Seguí
L'ÚLTIMA
PARAULA
és
una comèdia que transcorre a la sala de reunions dels guionistes d'Infortunios
en la notaria, la
veteraníssima sèrie de ficció amb més èxit del país.
El
mateix dia que la sèrie ha batut tots els rècords d'audiència, un membre de
l'equip desapareix, però abans entrega un desconcertant guió que provoca una
cataclisme als guionistes, a la productora, al canal de televisió i
finalment
al
món audiovisual.
L'ÚLTIMA
PARAULA
és
una crítica mordaç i divertida al món televisiu.
PROMOCIÓ
AMICS DE L'OCTUBRE
2 entrades amb 25% de descompte
PROMOCIÓ
ACPV
2x1 els dies
dissabte
9 de maig a les 18 h.
2
entrades per 16 euros al pati de butaques
dissabte
9 de maig a les 22:30 h.
2
entrades per 16 euros al pati de butaques
diumenge
10 de maig a les 20 h.
2
entrades per 16 euros al pati de butaques
dimecres
13 de maig a les 20:30 h.
2
entrades per 12 euros al pati de butaques
La
promoció sols s'aplicarà reservant les entrades telefònicament, 963921482 de
dilluns a divendres de
·
La promoció és personal i intransferible. Vàlida per a 2 entrades per carnet.Octubre Centre de Cultura
Contemporània
Carrer de Sant Ferran,
12
46001 València
963 157 799