La piràmide dels hàbits lingüístics

El psicòleg Abraham Maslow va fer-se cèlebre per la seva teoria sobre l'estructura jeràrquica de les necessitats de l'ésser humà, més coneguda com la piràmide de Maslow. Segons aquesta teoria, les necessitats humanes poden classificar-se jeràrquicament en cinc nivells, de manera que fins que no es satisfà un determinat nivell inferior, l'individu no passa a preocupar-se de l'immediatament superior. Si bé és cert que actualment aquesta teoria es considera superada, la simplicitat de l'anàlisi pot ser útil per a d'altres disciplines, com per exemple la sociolingüística i, més concretament, per a l'estudi dels hàbits lingüístics interpersonals en situacions de minoració.

            Els individus tenim, com a parlants d'una determinada llengua, uns hàbits lingüístics que estan condicionats, entre d'altres factors, pel grau d'autoestima de què disposa la comunitat lingüística a la qual pertanyem. En el cas dels Països Catalans, els 300 anys de persecució política han fet minvar considerablement la nostra autoestima col·lectiva, de manera que els nostres hàbits lingüístics en són un reflex. Aquest fet ens permet establir una escala, aplicable a tot individu que sàpiga parlar català, que aniria de menys ús personal a més. Els nivells en serien els següents: (i) coneixement sense ús, (ii) ús reactiu, (iii) ús proactiu submís, (iv) ús proactiu fidel i (v) ús assertiu.

            El primer nivell seria, doncs, el coneixement sense ús. Com bé sabem, les darreres estadístiques indiquen que el coneixement del català augmenta, però l'ús se'n manté estancat o fins i tot retrocedeix. Per tant, una part important dels catalans estaria en aquest primer graó. El nivell següent, que hem anomenat ús reactiu, fa referència a les persones que només usen el català en aquelles situacions en què l'interlocutor els el parla. Tot seguit trobem l'ús proactiu submís, possiblement el més habitual: l'individu utilitza el català d'entrada, però canvia tan bon punt percep algun senyal que li fa pensar que l'interlocutor no l'entén (li respon en espanyol, és d'una altra raça, li demana que li repeteixi el que ha dit...). Generalment, però, l'interlocutor no ha fet cap referència explícita a la seva comprensió del català, de manera que el canvi de llengua no respon a una necessitat real de comunicació, sinó a una arreladíssima norma no escrita, la submissió lingüística. L'ús proactiu fidel, en canvi, és el que practiquen aquelles persones que, independentment de la llengua de l'interlocutor, es mantenen -o ho intenten durant una estona- en català. Tanmateix, aquestes persones experimenten sovint certa sensació d'angoixa, ja que, interiorment, es pregunten si els està entenent, si estan dificultant innecessàriament la comunicació, si estan sent mal educats... Per deixar enrere aquests prejudicis i creences, cal una convicció forta i, també, recursos que permetin utilitzar el català amb absoluta normalitat i comoditat. Si  ho assolim, és a dir, si aconseguim parlar sempre en català i sentir-nos-hi plenament còmodes, hem arribat al cim de la piràmide, és a dir, a un ús assertiu de la llengua.

            Així doncs, si volem potenciar l'ús personal que fem del català, el primer que ens cal és identificar a quin nivell de la piràmide ens trobem i, tot seguit, trobar la millor manera d'iniciar un ascens gradual cap al nivell següent. L'objectiu final? L'assertivitat lingüística, és a dir, la situació en què es troben els parlants de llengües no minorades.

David Vila i Ros