25 anys de la LNL (i 3)
El cicle commemoratiu dels vint-i-cinc anys de la Llei de política lingüística s'ha tancat amb una taula rodona amb els cinc responsables d'aquesta política a la Generalitat. Feien una impressió verídica, fonda, les cinc persones explicant en pocs minuts la duresa d'una feina que partia, que parteix, d'una inacceptable però acceptada, intolerable però tolerada concepció de l'Estat.
Aina Moll va subratllar la visió inicial de Pujol de plantejar l'acció com a empresa de tots els catalans, individus, partits i entitats; i els entrebancs que va caldre afrontar: el Manifiesto de 1981, l'estira-i-arronsa per la qüestió de l'escolarització amb un sol règim lingüístic, i el tejerazo. Però es manifestà satisfeta de la bona acollida de la idea de promulgar una llei.
Miquel Reniu va reviure la il.lusió (alimentada per signes diversos de la societat) que teníem de poder fer canviar el tarannà de la Pell de Brau: il.lusió al capdavall ingènua. Però els fets positius hi van ser: una joventut escolaritzada en català, raonable esperança de futur; el Consorci per a la Normalització Lingüística, amb unes 500 persones treballant-hi de bell antuvi; un centenar de lectorats a l'estranger; la bona imatge lingüística dels Jocs Olímpics.
Lluís Jou va focalitzar els esforços en quatre punts: el marc jurídic insuficient es va superar amb una nova llei (1998), que afectava el difícil món socioeconòmic; la massiva immigració nova, que desencadenà accions com els programes d'acollida i les parelles lingüístiques; les noves tecnologies, que van exigir reaccions com ara estimular els traductors automàtics i l'ús d'internet («un dels èxits més espectaculars del català durant segles»); i la voluntat d'unir esforços amb altres comunitats catalanoparlants, que va donar bons resultats amb el govern Balear.
Miquel Pueyo, en el primer mandat de Maragall, esdevé secretari general (rang més important que l'anterior de director general), amb un augment significatiu de pressupost i un més alt poder d'interlocució: la política lingüística afecta ara de ple tots els departaments del Govern; cosa que també implicarà un major desgast polític: els grans mitjans d'opinió enverinaran l'ambient amb la «penalització del castellà».
TELÈFON DE
Si et veus reflectit a
qualsevol de les situacions anteriors, i vols efectuar cap queixa, suggeriment
o, per contra, que es felicite alguna persona o entitat, posem al teu servei el
TELÈFON DE
I què
farem?
1.- Rebre i tramitar les teues queixes, per no haver-se respectat els
drets lingüístics. Les queixes es transmetran als organismes competents,
instant-los que es prenguen mesures correctores que eviten una nova
discriminació, proposant-los accions positives a propòsit d'això i fent un
seguiment de l'evolució i/o resolució del conflicte. I quan la gravetat del cas
així ho aconselle, s'iniciaran els procediments legals, administratius o
judicials que hi calguen.
2.- Assessorament i atenció de consultes. Us informarem de quins són els
drets lingüístics que ens emparen, i us oferirem assessorament sobre com
exercitar-los.
3.- Publicarem les bones i les males pràctiques lingüístiques. Anualment
publicarem un informe en què recollirem les vostres denúncies i queixes, així
com aquelles infraccions i atacs dels quals ens hàgem assabentat, i dels seus
responsables.
I igualment difondrem la tasca positiva, felicitant públicament les
actituds positives envers la llengua, i transmetent a les organitzacions i
particulars que garanteixen els drets lingüístics l'agraïment pel seu
treball.
Com ho farem?
Les persones interessades a realitzar una queixa, denúncia o consulta
sols hauran de telefonar i deixar les seues dades d'identificació i de contacte,
així com una breu explicació del que motiva la seua cridada. O bé optar per
omplir el formulari web que amb els mateixos requisits figurarà a la
xarxa.
El servei no permetrà en cap cas peticions
anònimes.
.- En els casos de felicitacions, es transmetran sempre que es valore com
ajustada a la realitat i legalitat lingüística.
.- En el cas de queixes, consultes i denúncies, caldrà la conformitat
prèvia de la persona sol·licitant, amb el cost del
servei.
Cost del servei.
En qualsevol cas, si s'opta per la via telefònica, la tramesa de
felicitacions sera gratuïa. Quant a l'assessorament, serà com ha estat fins ara,
gratuït per a les persones associades a ACPV i/o alumnat i professorat del
Centre Carles Salvador, que així ho acrediten.
Les queixes, assessorament i interposició, tramitació i seguiment de
denúncies tindran un cost mínim, ajustat a les circumstàncies del cas i del que
sempre s'informarà en acceptar dur a terme l'actuació. Quedarà a la voluntat de
la persona sol·licitant acceptar el cost i continuar el procediment o
desistir-ne.
En casos excepcionals per la seua importància o per les persones i circumstàncies concurrents, ACPV assumirà el cost del servei.
RAMON SANGLES I
MOLES
Compendi de normes d'estil. Manual per a redactors i
correctors
Llengua Nacional
Barcelona 2008
Amb la brevetat i la precisió pròpies d'un compendi, el llibre
de Ramon Sangles i Moles és un útil manual per a redactors i correctors. L'autor,
director de la revista Llengua Nacional,
explica –en els mots de presentació– que, en aquest llibre, ”a més de
formular-hi els consells típics dels llibres d'estil, hi recollim temes que
s'han publicat o reflectit en la nostra revista i que considerem encara poc
coneguts dels professionals de la llengua”. Hi destaquen, sobretot, textos de dos grans experts de la llengua: Albert
Jané i Josep Ruaix.
El volum s'estructura en nou parts: convencions i
definicions, paginació i redacció, puntuació, marques tipogràfiques,
reglamentacions d'ús, precisions lèxiques i sintàctiques, qüestions
controvertides, tràmits oficials i, per últim, bibliografia.
Un cop presentats l'alfabet fonètic internacional,
l'alfabet català i els signes de puntuació i tipogràfics, vénen unes llistes de
mots que cal pronunciar correctament, ja sigui amb essa sonora ja sigui amb essa
sorda (p.e., asil – etcètera), i uns
altres en els quals cal no desplaçar erròniament l'accent (p.e., intèrfon, Hèlsinki). Sota l'epígraf «Definicions lingüistiques» s'expliquen termes com afèresi, anacolut, anàfora, apòcope,
apòdosi, etc., sovint amb exemples il·lustratius. Seguidament hom dóna uns
quants consells sobre la paginació i l'organització d'un text, sobre títols,
subtítols i marques d'ordre, i sobre notes i reclams, oferint-ne exemples
pràctics; i, semblantment, pel que fa a llistes bibliogràfiques.
Les parts dedicades a puntuació i marques tipogràfiques
contenen l'essencial sobre la coma, el punt, el punt en els parèntesis, el punt
en les cometes, els punts suspensius, els dos punts, l'interrogant, la cursiva,
les cometes, els parèntesis, la barra inclinada, els claudàtors, el guió i el
guionet.
De la pàgina
Les «Precisions lèxiques i sintàctiques» són a propòsit de l'ús de les
preposicions per i per a, dels pronoms adverbials en i hi, de les preposicions a i en, de l'ús de mentre i mentre que, assecar i eixugar, què i que, cadascun i cadascú, gaire i molt, l'expressió fer temps i els adjectius propi i mateix; encara en aquesta part hi trobem
els usos impropis de la preposició a
regida, quan s'ha d'escriure li,
l'hi, la hi, etc., quan cal usar ser
o estar, l'abús del mot només i de l'expressió acabar amb.
En la part titulada «Qüestions controvertides» hom tracta tres punts: les normes sobre
el guionet, el neologisme blog i les
duplicacions femenines innecessàries; finalment, en la part de tràmits oficials
s'expliquen els que cal fer per a tenir el nom o els cognoms ben escrits (p.e.,
Sangles i no pas Sanglas, i Moles i no pas Molas) i es
detalla com cal preparar un currículum.
En resum, un compendi: succint, però substancial.
Desitgem que contribueixi a millorar l'ús lingüístic.
Carles
Riera
S'hi tindran en compte els criteris d'interés cultural de l'obra, extensió, característiques de la traducció, nombre d'exemplars i preu de venda al públic per exemplar. Pel que fa a les subvencions per a les produccions teatrals, tenen una dotació global màxima de 20.000 d'euros i pretenen subvencionar els costs de producció i de representació en valencià de les obres, ajudar econòmicament les entitats del sector teatral i afavorir una major presència social del valencià en les arts escèniques. S'hi valorarà l'interés social i cultural de l'obra, el foment de la promoció social del valencià i el projecte de producció i representació de la producció.
---------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Ajudes a la traducció i edició d'obres literàries al valencià i del valencià a altres idiomes (DOCV núm. 5978, de 20/03/09). Fins al 29-4-2009.
http://wwws.gva.es/Prop/prop.jsp?id_proc=275&idioma=VA
Ajudes econòmiques per a la promoció de l'ús del valencià en les produccions teatrals en la Comunitat Valenciana. (DOCV núm. 5978, de 20/03/09). Fins al 29-4-2009.
En català sempre....començant per nosaltres
Ja estam que la situació de la nostre llengua no és la que voldríem que fos. Amb tot, m'agradaria que
llegíssiu les declaracions que el lingüista gal·lès (segons informacions
d'Internet, irlandès) senyor Crystal feia, recentment, a propòsit de la
llengua catalana: que està més bé que no ens pensam. Molta gent acusa la
immigració si el català no ha fet els progressos, com a llengua vehicular dels
Països Catalans, que esperàvem ara fa devers vint anys. No hi estic d'acord,
sobretot no estic d'acord amb les jeremiades que sovint ens arriben de la banda
de Barcelona: "Ai, que això s'acaba", "Ja només som una mena de reserva índia",
i tot per l'estil...
Mala cosa, l'autocompassió, sobretot si
és excusa per a estar-se mans plegades. "Com que ho tenim perdut, no farem
res". Ací, però, voldria assenyalar, amb tres exemples que podríem
multiplicar quasi fins a l'infinit, la gran responsabilitat de molts de
catalanoparlants (o sia, dels catalans curt i ras), en les dificultats que
els nouvinguts topen per a integrar-se. Els tres casos són presos de la situació
a Mallorca.
Exemple
primer:
Ara fa cinc dies, un professional del meu ram em diu que un home
que treballa per a ell em voldria veure per comanar-me una feina. Hi vaig i el
professional en qüestió, amic meu, pega un crit. "Sebas, sal, que aquí hay un
señor que quiere verte". En Sebas surt, es fan les presentacions. Jo,
naturalment, li parl en català. Sorpresa: parla un català perfecte, jo diria que
molt per damunt la mitjana del que se sent a Mallorca, acurat, triant els mots i
les expressions, i amb una fonètica excel·lent. En una entrevista posterior
entre en Sebas i jo, em diu que li agrada molt llegir en català. Té una dicció
exemplar que molts de locutors de ràdio i telelevisíó podrien prendre com a
model.
El pare i la mare d'en Sebas immigraren a Mallorca fa anys i
panys. I per bé que, segur, ell hi parla castellà, és catalanoparlant. Per quins
set sous, doncs, el meu amic que li dóna feina persisteix i insisteix a
parlar-li foraster? ("foraster" és com a Mallorca anomenam la llengua
castellana). Per vici, crec jo, per una inèrcia
inveterada.
Exemple
segon: L'altra diassa, vaig a una patronal, a Ciutat (Palma, si voleu).
Una jove rossa s'encarrega d'atendre els qui fan cua. Com que és castellana,
tothom li parla castellà. Bé, dic que li parlen castellà per dir-ho de qualque
manera, perquè sentir-los fa plorera..
M'arriba la tanda i m'hi
adreç en català. Resposta inesperada: "Por fin un
mallorquín que me habla en catalán. Porque, a este paso, nunca llegaré a
aprenderlo".
Exemple
tercer. Aquest és pervers en màxim grau, a un grau escruixidor. Un
d'aquells casos que tota la vida has tingut davant els ulls i, o no te n'adones,
o només te n'adones a mitges. En solen esser protagonistes mallorquins als quals
costa de parlar castellà. Ocorre sobretot a
Consisteix a no voler parlar català a persones,
principalment andaluses, que fan esforços per integrar-se lingüísticament.
Aquests tals fan befa de llur accent, se'n riuen si, com és d'esperar, els surt
qualque expressió o forma una mica baldufenca. Curt i ras, els descoratgen de
parlar la nostra llengua d'una manera (i aquí hi ha perversitat) que els diu,
ben clar i llampant: "Per molt que t'esforcis a esser mallorquí, tanmateix no
ho seràs mai. I no provis de parlar la nostra llengua perquè els teus esforços
seran debades”. Volem que entre
un "foraster" i nosaltres hi hagi sempre una barrera que no tombi mai. Tu aquí,
i nosaltres ací. (No cal dir que, aquests anys darrers, la immigració andalusa
ha estat substituïda quasi completament per la d'altres països: en aquest cas,
la situació és molt diferent. Un altre dia en podríem parlar).
Aquest tercer exemple és particularment revoltant. Val a dir que,
sortosament, entre els joves no és tan freqüent. Fa un parell d'anys, un andalús
establert a Mallorca em deia: "Què és que volen: que siguem sempre
forasters?".
El fet, doncs, que gent mallorquina passi
automàticament al castellà quan l'interlocutor és parlant d'aquesta llengua té
dues causes principals: 1) Una attitud de submissió inveterada pel que fa
a la llengua i a altres aspectes de la nostra identitat ("Sí, bwana"). 2) Un
particularisme estúpid i perniciós que refusa la integració dels nouvinguts:
"Foraster ets i foraster seràs. Mai no seràs un mallorquí. No t'admetrem mai
dins el nostre grup".
Per molt paradoxal que pugui semblar,
aquestes dues formes de conducta són concomitants i
complementàries.
I
jo ho vull denunciar enèrgicament.
Miquel Adrover, Mallorca, octubre
2007
Editat
per primera vegada a
El
diari
escrit per Xavi Galbis
dimecres, 11 març de
2009
El diari
El
diari carrega contra la retolació viària en valencià, que es troba regulada en
Així,
segons
Este
periòdic elabora cada dia una secció de queixes ciutadanes, que les
publica amb insistència fins que l'Ajuntament d'Alacant posa fi a la
situació que s'hi denuncia. Paradoxalment, no ha publicat mai cap queixa
referent als continus casos de discriminació lingüística cap al valencià per
part del consistori, que ha sigut amonestat en repetides ocasions pel Síndic de
Greuges.
Font: Valencianisme.com
L'Ajuntament
d'Alacant aprova una ordenança municipal per a garantir el bilingüisme en la
retolació
escrit per Xavi Galbis
dissabte, 21 març de
2009