Aquest camí tan fi, tan fi...
Els he parlat aquests dies últims del grandíssim poeta Josep Carner i de l'anàlisi que van fer de la seva poesia uns quants professionals. Però m'he deixat al tinter potser la part o l'aspecte més important (ara els entranyables xitxarel.los playstation es deuen preguntar què vol dir «m'he deixat al tinter»; i els atabalats adults tempusfugit no entendrem mai per què fan aquesta pregunta tan innocent, perquè ens costa d'entedre que ells han nascut en una altra galàxia): l'impacte que una poesia, un vers, deixa en el lector, enllà i enfora de tota anàlisi.
Jo al Nabí no hi arribo, els ho confesso.
A mi em va més bé la poesia que
almenys sembla més senzilla, que tens la sensació que l'entens de contingut i de
ritme, que se t'enganxa a la memòria: «Oh gent que per les feixes daurades feu camí! / Em
sobta com un vi / la força tota vella i humil que ens agermana» («Retorn a
Catalunya»). Com a tothom, em plau de trobar algun vers de contingut filosòfic o
malenconiós: «un àngel trist amb el seu glavi tort» («De lluny estant»), «Els
homes som migradament divins» («Les fulles de l'abril»), «Les ombres dels qui
passen són tan primes / que un hom comença a creure que se'n va» («Plany de
febrer»), «Tot és follia, / córrer i estar, vetllar i dormir» (Nabí).
Però potser
m'interessen més els versos una mica èpics: «¾No sigui la
primera tallada de ningú! / A tu, la lluna roja, la llenço en sacrifici» («Eglé
i la síndria»), «Veig l'últim monument en l'enderroc» («Cor fidel»). I els que
contenen algun petit miracle lingüístic: «oh fill de terra cor-entenebrida»
(Nabí). O
les joguines com la que va escriure als vint anys a la naixença d'Àngela
Florència, filla de J. Rosselló de Son Forteza (1904): «El pare s'admira de com ell tan gran / encara sab
fer coses tan petites».
Però sobretot
em vénen i revenen a la pensa i als llavis les meravelles líriques, perfectes i
rodones, com aquesta: «Per una vela en el mar blau / daria un ceptre; / per una
vela en el mar blau, / ceptre i palau. / --- / Per una flor de romaní / l'amor
daria; / per una flor de romaní / l'amor doní» («Canticel»). Un vers com aquests
és alhora una síntesi de la potència d'una llengua, la lliçó més sàvia de
lingüística. També jo, poeta, daria per un vers així «el tros que em resta, mig
romput, / de joventut».
O com la
«Cançoneta incerta»: «Aquest camí tan fi, tan fi , / ¿qui sap on mena? / ¿És a
la vila o és al pi / de la carena? / Un lliri blau, color de cel, / diu:
¾Vine,
vine¾. / Però:
¾No
passis!¾ diu un vel /
de teranyina. / --- / ¿Qui sabrà mai aquest camí / a què em convida? / I és camí
incert cada matí, / n'és cada vida».
òbila
Ocell de la família dels titònids que rep el nom
científic de Tyto alba. S'alimenta fonamentalment de ratolins i altres
petits rosegadors que caça sempre de nit, mentres que durant el dia
descansa en llocs foscs. Té un plomatge de tons entre daurats i castanys en les
parts superiors, i molt clars, quasi blancs, en les inferiors. La seua cara
plana, en forma de cor, amb els ulls grans i redons i el bec curt i corbat de la
punta, és inconfusible. Existix l'absurda creença popular que aquest ocell es
beu l'oli de les llànties de les esglésies. Si mai cap òbila es va parar damunt
d'alguna de les antigues llànties de les esglésies i va fer l'efecte que estava
bevent-se l'oli, podem assegurar, sense cap mena de dubte, que el que feia era
menjar-se els borinots i les palometes que hi havien caigut a dins. Qui ho va veure ho va malinterpretar i
probablement algun sagristà malintencionat va reforçar el malentés amb la
finalitat de poder furtar ell mateix l'oli i culpar les òbiles de la
malifeta.
Molt probablement la forma òbila, extensament emprada pels
valencians, és la genuïna, mentres que la
variant formal òliba, preferida per
la llengua estàndard, és una metàtesi d'aquella, formada per influència de la
paraula oli, a causa de la
creença abans esmentada.
A Alcoi és d'ús habitual l'expressió fer l'òbila en el sentit de bambar, fer
el badoc, anar d'ací cap allà sense fer res de profit.
Tenim el refrany alcoià:
|
Uns fan l'òbila i altres es beuen l'oli.
|
que vol dir que mentres uns baden, d'altres de més
espavilats s'aprofiten de les coses.
A l'Horta de València i al Baix Vinalopó s'usa la variant formal òliba. Al Maestrat, en algunes poblacions diuen òliba (pronunciat ‘òlipa') i en altres empren el mot mifa.
|
En valencià també es diu |
mifa,
òliba |
|
La llengua estàndard sol emprar |
òliba,
babeca, xibeca, xupa, xuta |
|
En castellà es diu |
lechuza |
NOTA:
Félix Rodríguez de la Fuente en l'Enciclopedia de la fauna ibérica (vol.
III, pàg, 48) ens informa que el
4,2 per cent de la dieta de les òbiles ibèriques està formada per
insectes.
APROXIMACIÓ A LES PLANTES MENGÍVOLES SILVESTRES
DEL NOSTRE ENTORN
¡Mira,
mamá: han colgado naranjas en los árboles!
cridava admirat un xiquet, en el tren que es dirigia de Madrid a València, en
passar junt a uns camps de tarongers.
Potser
ens faça riure eixa expressió jubilosa de qui havia arribat a pensar que la
fruita que menja és independent dels arbres, de la terra, de l'aigua i del Sol,
i de la gent que durant anys l'ha cultivada amb gust, que ha mirat de fer més
agradable allò que la natura ens ofereix.
Malauradament,
molts xiquets de les nostres escoles i instituts (i, fins i tot, universitaris)
han perdut també eixos referents: any rere any em costa aconseguir que els
alumnes troben els lledons que pengen dels lledoners (Celtis
australis) que vaig plantar al meu Institut amb l'objectiu que tingueren
algun arbre amb fruit a l'inici del curs acadèmic.
Més
encara em costa encara que s'atreveixen a menjar-los, tot i que prèviament ho
faig jo per tal de llevar-los la prevenció que pogueren
tindre.
I
si no mengen ni lledons, un fruit que penja d'un arbre semi-cultivat, què anem a
dir de les herbes comestibles que creixen espontànies, de les fulles, arrels,
flors, tubercles, bulbs, brots, llavors i fruits silvestres de nombroses
espècies, algunes de les quals són autèntiques delicadeses? I a tot això sense
comptar amb l'univers encara més ocult però igualment atractiu de bolets i
esclata-sangs.
En
una societat que només valora allò que té un preu, eixes plantes, òbviament, no
interessen. Ni sembla que tampoc
interessen massa, en tant que mengívoles, a molts botànics universitaris: de
fet, l'Etnobotànica, eixe híbrid pluridisciplinar que estudia les relacions de
les persones amb les plantes, a penes és tolerada en els àmbits acadèmics, més
interessats en els formalismes conceptuals, o en la lluita pel poder que no en
aprendre el saber dispers acumulat sobre les virtuts i usos dels vegetals
silvestres. Que en tenen. I molts.
En
eixe sentit, queden molts camps per cobrir: des d'una Etnobotànica “infantil”
que arreplegue els usos que els xiquets han fet de les plantes silvestres, fins
les herbes usades per a fer herberos; per a farcir els minxos,
coques de dacsa; i un llarg etcètera del qual ara triarem només les mengívoles
més conegudes i utilitzades.
De
totes, potser siguen els lletsons (Sonchus tenerrimus) els que
gaudeixen d'un major reconeixement: les fulles, amerades per llevar-los l'excés
d'amargor, són un complement ideal de les amanides, a més de fàcils d'arreplegar
en qualsevol bancal amb cert grau d'humitat durant gran part de
l'any.
El
nom ha patit moltes variacions. L'inicial era lletsó, a causa de la
petita quantitat de saba blanquinosa, “llet”, que brolla del punt de tall (i que
també és l'origen del nom de la lletuga, Lactuca sp.). Però,
deformacions posteriors van originar els nombrosos noms que ara es troben
dispersos per la nostra geografia lingüística: llicsons, llinçons, ... (sovint
acompanyats d'un matisador “de perdiu”, per a diferenciar-los dels més aspres
“d'ase” corresponents a unes altres espècies); noms que fins i tot han arrelat
en territoris veïns de parla murciana, on els anomenen lisones,
linsones i similars.
També
són molt apropiades per acompanyar les amanides les fulles tendres de la
ruca (Eruca sp), avui en clara expansió culinària sota el nom
italià de ruccola ; i els créixens (Nasturtium officinale)
–en castellà, “berros”–, de les fonts i cursos d'aigua neta; i els
canonges (Valerianella locusta) de fulles
hivernals.
En
el passat, era freqüent que la gent anara als talussos argilosos i assolellats a
“fer tàpenes”, els capolls florals de la tapenera (Capparis
spinosa); i pels fruits, tapenots o taperots; i per les tiges o “talls”, per
confitar-los en vinagre i amb aigua i sal. Un aditament culinari tan apreciat
que fins i tot se'n deleix Marylin Monroe en la pel·lícula Ningú no és
perfecte (“Con faldas y a lo loco”) quan s'assabenta que són tàpenes el
condiment que acompanya el sopar preparat en el iot “de” Tony Curtis, “la
saxofonista” transvestida en multimilionari capità de vaixell.
I,
què dir del raïm de pastor, crespinell o caspinell
(diverses espècies del gènere Sedum)! Una delícia gastronòmica en ser
apropiadament confitat, i que s'arreplega
dels llocs tan inhòspits com els roquissars i les teulades, com diu la
cançó
Quines
coses més bones que cria el Senyor:
Damunt
les teulades, raïm de pastor.
Restringit
el seu ús als pobles de la costa, també es confitaven en vinagre el rave de
mar (Cakile maritima), de fulles grosses i fruits en forma
d'espaseta, molt rics en vitamina C; i el fenoll marí (Crithmum
maritimum), de roquissars i penya-segats llepats per l'hàlit marí, i que
també servia per a farcir truites.
A
l'igual que les puntes dels espàrrecs silvestres (Asparagus sp.),
que s'havien d'agafar ben tendres per poder-los menjar, abans que s'eriçaren de
punxes, igual que es feia amb el cardet (Scolymus
hispanicus).
Les
bledes silvestres (Beta vulgaris), les cama-roges
(Cichorium intybus), borratges (Borago officinalis) i fins i tot
les ronxes, ortigues, patos o pica-matos (Urtica
urens), s'han fet servir en alimentació tradicional, tant bullides com
fregides, sobretot per a farcir coques.
Si
eres menut, sempre trobaràs deliciosos els agrets (Oxalis
pes-caprae) que entapissen els bancals de cítrics; les diminutes
carabassetes de gallonets ben marcats, envoltades per les restes del calze, que
molts anomenen formatgets i que no són sinó els fruits de
Seria
un delicte oblidar-nos de la invasora
regalíssia, el nom científic de la qual Glycyrrhiza glabra
ja ens indica que es tracta d'una arrel (rhyza) dolça (glyks) i
sense pèls (glabra); i l'extracte de la qual té interessants propietats
antitussígenes, calmants intestinals, ... I nosaltres que ens la menjàvem per
pur plaer, sense saber la de virtuts que en tenia!
Les
astringents figues de pala (Opuntia ficus-barbarica) servien per
posar a prova la perícia en arrancar-les i pelar-les per poder accedir a la
granulosa polpa.
I
a la vora de les séquies i rierols d'aigües més clares, les fragants murtes
(Myrtus communis) ens oferien els seus
murtons.
Una
altra font d'aliments silvestres és la muntanya, que nodreix a qui
l'estima.
Les
glans o bellotes de les varietats dolces de carrasques
(Quercus coccifera) eren venudes als porrats nadalencs; com ho havien
sigut a la fira de Tots Sants de Cocentaina els lledons (Celtis
australis).
I
el cor del margalló (Chamaerops humilis), l'esponerosa palmereta
de les nostres muntanyes; i les cireretes de pastor del garguller,
garbuller o graüller (Crataegus monogyna), parent menut del
seroler o soroller (Crataegus azarolus); i els
arboços o cireretes d'arboç (Arbutus unedo), que convé
menjar amb moderació si han sobremadurat i fermentat, ja que aleshores
produeixen alcohols la borratxera dels quals és poc
agradable.
I
els fruits d'herbes i d'arbres plantats amb altra finalitat, però que podien
menjar-se per fam o per gust, com els canyamons del cànem (Cannabis
sativa) i les móres de les moreres (Morus alba, Morus
nigra).
I
les altres móres, els fruits més estimats dels albarzers o
esbarzers que envaeixen els barrancs humits, les vores dels boscos i els
bancals abandonats, però que ens ofereixen a canvi el regal de la seua floració
magnífica, el nèctar i el pol·len que faran una de les mels més agradables, els
brots tendres comestibles, i les cabotetes fructíferes que constitueixen la
recompensa tardo-estival més agradable per al passejant que s'immergeix en la
nostra natura.
En
fi: que ens aprofite el passeig i el menjar que hi
arrepleguem!
Daniel
Climent i Giner
Alacant, vespra de Sant Joan de 2008.
Si
hem de parlar de
Té una longitud de 8 quilòmetres i una amplària màxima de 4. El riu Vaca –una típica riera de caràcter mediterrani amb períodes estivals marcadament àrids i tardors tempestuoses i disbauxades– recorre tota la vall fins arribar a la mar on hom converteix en límit del terme municipal de Xeraco.
Quant a la memòria col·lectiva, és a dir, allò que habitualment es coneix amb el nom d'història, direm que durant l'etapa musulmana, aquest indret fou conegut com Marinyén i, posteriorment –després de la construcció del castell d'Alcalà d'Alfàndec–, Alfàndec de Marinyén. Nom que encara utilitzà el monarca Jaume I després de la conquesta del 1238.
Però allò que més interessaria ressaltar ací és el famós episodi històric que donà nom i caràcter administratiu propi a aquesta petita vall valenciana. Corria l'any 1297 quan el rei Jaume II el Just, nét de Jaume I el Conqueridor, decidí fundar un monestir en aquesta vall habitada quasi exclusivament per musulmans. Segons la llegenda, no sabem si vertadera o apòcrifa, el monarca, meravellat davant la bellesa del paisatge, exclamà “Vall digna per a un monestir de la nostra religió!”; a la qual fra Boronat de Vila-seca, membre del seu seguici reial i abat del monestir de Santes Creus, va respondre “Vall digna!”. Quedant així el nom i la primera idea per al cenobi que posteriorment s'hi va construir.
No sabem què hi ha de veritat i què no en tot açò, i si hem de ser sincers, tampoc és que ens interesse massa la cristianització històrica de l'antic regne de València, però el que sí que ens importa, ara mateix, és que aquesta cristianització vingué acompanyada de l'arribada de gent provinent del nord dels dominis de la corona catalano-aragonesa, és a dir, de gent, majoritàriament catalana, de persones que portaren i transmeteren als seus descendents una llengua que avui en dia encara parlem. De gent anomenada Grau, Bosch, Ripoll, Sant-Celoni, Mansanet, Fons, Pons, Company, Cruanyes, Piera, Vidal, etc.
No entrarem ací en l'escabrós tema de la dubtosa legitimitat que tota invasió militar posseeix. Els valencians en aquells temps, ens agrade o no, eren descendents d'ibers, romans i magribins, de religió musulmana i llengua àrab; i nosaltres, els valencians d'aquests temps, som descendents de catalans i de llengua també catalana. No som nosaltres els que hem fet i escrit la història, però potser sí que ens pertoca posar-hi el nostre granet de sorra i fer valer els nostres drets.
I com que a hores d'ara
estem en temps de manifestos per suposades llengües comunes, nosaltres volem
també manifestar i reivindicar la nostra llengua. Diguem-ho clar ja d'una
vegada: els valldignencs parlem català, de la mateixa manera que també el
parlen, balears, valencians, catalans, ponentins, rossellonesos o algueresos.
Tenim els mateixos drets lingüístics i culturals que els nostres veïns de l'oest
i volem i exigim una educació i una vida en la nostra llengua i a la nostra
terra (no, tranquils, no pensem imposar el nostre idioma en terres de ponent. Ni
tan sols tenim exèrcits, jutges ni policia!). Però sí que pensem reivindicar el
nostre idioma ací, en aquesta vall que admiraren els ulls del monarca anomenat
Just. Perquè reivindicar la catalanitat de
Així doncs, acabarem
exclamant, i esperem que no s'escandalitzen ni indignen els de la bandera
bovina: Visca
Sico
Fons
La Llei del cinema de Catalunya que impulsa el Govern estableix
l'obligació de distribuir el mateix nombre de còpies doblades al català que al
castellà, segons ha explicat el conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació,
Joan Manuel Tresserras. En el document de bases de la nova llei, el Govern diu
que són objectius estratègics 'garantir el dret dels ciutadans a poder veure
cinema en les dues llengües oficials i fomentar la distribució i exhibició de
cinema en versió original subtitulada'. Amb aquesta intenció, la conselleria
preveu aplicar un impost sobre el doblatge i, en el cas de les obres
subtitulades, també exigirà el mateix nombre de films amb subtítols en català
que en castellà.
En compliment d'un acord del pacte d'Entesa, la
conselleria ha començat a treballar la futura Llei del cinema de Catalunya, que
tot just compta amb les primeres bases, però es podria aprovar abans d'un any si
aconsegueix el consens de les forces polítiques i del sector. L'objectiu de la
llei és oferir un nou marc per a la creació, la producció, la distribució i la
comercialització, així com els aspectes relacionats amb la formació i la
preservació de les arts del cinema.
Després d'un
anàlisi del sector, que diagnostica un domini gairebé total de les 'majors'
nord-americanes, que distribueixen els films doblats al castellà, el conseller
defensa el dret dels catalans 'a triar l'idioma en què volen veure cinema', una
possibilitat que es dóna en altres àmbits de la cultura, com ara la premsa, la
ràdio, el teatre o la televisió, però és escassa en el setè art, on hi ha 'un
forat negre' des de fa trenta anys, que no ha permès l'eixamplament de l'oferta,
en opinió de Tresserras.
Tot i això, el document planteja una
aposta pel cinema en versió original, amb la intenció de
'respectar la integritat de les obres artístiques', segons Tresserras,
i a la vegada 'familiaritzar els ciutadans en l'aprenentatge de noves llengües',
com a condició indispensable 'per encarar la globalització'. Però a diferència
del que passa ara, la subtitulació dels films també s'ha d'oferir tant en català
com en castellà, 'perquè hi ha dues llengües oficials', afegeix el
conseller.
En cas que els distribuïdors optin pel doblatge,
una opció poc habitual en altres països europeus i que els sortirà més cara,
estaran obligats a equilibrar les còpies en català, a l'empara de l'article 28.3
de la Llei de política lingüística del 1998. Per al conseller, l'actual
desequilibri de l'oferta representa un 'dèficit democràtic', afavorit per un
mercat 'bloquejat' per les divisions espanyoles de les grans
distribuïdores, com ara Warner Bros, Hispano Fox Film, Universal Pictures, The
Walt Disney Company o Sony
Pictures.
Aquesta mesura
s'implantarà de forma progressiva per facilitar a les companyies distribuïdores
el trànsit cap a la nova situació. De manera que l'oferta en català sigui del
30% el primer any de vigència de la llei, mentre que el segon any arribi al 40%
i ja estigui plenament equilibrada al cap de tres anys, quan la meitat de
l'oferta haurà de ser en català. El document també aclareix que queden exemptes
de l'obligació de doblatge les pel·lícules en versió original castellana i
catalana.
Després d'un any de redacció del document, en què
la conselleria ha mantingut un diàleg amb els agents del sector cinematogràfic,
les bases han de trobar consens dins del sector i amb les forces polítiques per
convertir-se en un avantprojecte, preparat per afrontar el tràmit parlamentari.
Un consens que el conseller espera aconseguir, també amb la resta de forces
polítiques, encara que afirma que les bases són 'una proposta
del Govern'.
Aprofitant el moment de canvi en el sector,
propiciat per la disminució del públic i les actualitzacions tecnològiques que
retenen els espectadors a casa, 'cal aprofitar l'ocasió per
introduir la llibertat de tria', a parer de Tresserras, que considera el moment
'una oportunitat' per pal·liar un dèficit històric a les sales de cinema de
Catalunya.
--------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------
Amb l'anunci d'una nova llei que prepara la conselleria de Tresserras no es pot donar per resolt el problema de la discriminació del català al cinema. Assistim, per contra, al principi d'una batalla política que serà aspra i que es pot guanyar o bé es pot perdre. Es mobilitzaran les majors i la resta del sector a l'Estat, la immensa majoria en contra de la llei. També es mobilitzarà l'Espanya política i mediàtica. I el govern Zapatero. Com se sap, aquesta serà la segona vegada que Catalunya intenta fer que els catalans puguem veure pel·lícules en català al cinema. Ho va provar el president Pujol a finals dels 90. El conseller del ram era Joan Maria Pujals. A pesar dels esforços realitzats, el govern català no se'n va sortir. No vull ser pessimista ni malastruc, però sí realista, perquè el país no es pot permetre tornar a embarrancar en els mateixos esculls de fa deu anys. Vull suposar que Tresserras coneix la força dels adversaris les envestides dels quals haurà de resistir. I que compta amb el suport del president Montilla i del PSC en pes, un suport sense el qual no cal ni començar. Ho dic perquè recordo els bastons a les rodes que va posar el PSC a Pujals. I encara recordo més vivament com els mitjans de comunicació i els comentaristes al servei del socialisme es mofaven de la iniciativa amb tota la mala fe de què són capaços. De la seva banda, CiU, a desgrat d'estar a l'oposició gràcies al partit del conseller, li ha de brindar el seu ple suport, així com ho ha de fer també el catalanisme civil. Confio sincerament que Tresserras, que de moment no ha assolit les altes expectatives originades pel seu nomenament, se'n surti i puguem celebrar, aquesta vegada sí, l'èxit.
===========================================================================================================
·
PARAULA DE CAMPS, és el que el president tracta de fer
veure per tal de compensar les greus acusacions judicials que pesen sobre ell
amb una acurada posada en escena on apareix, a la vegada, com a màrtir i heroi,
sense més arguments que la fe.
·
Aquesta setmana, a més d'una opinió de l'Associació
de Dones Juristes, trobem els espais de: Tomàs Escuder, Vicent Luna i Sirera,
Josep Lluís Doménech, Llíris Picó i Carbonell, Marc Adell i Cueva, Eugeni S. Reig (Clar i en valencià),
Dolors Jimeno (De viatge), Sico Fons (La cantonada), Xavier Aliaga
(L'escriptori), Mònica Baixauli (La claqueta) i Josep Lluís Pitarch (El
repunt).
AQUESTA SETMANA A PRESÈNCIA:
§
Dossier:
El
llegat del Fòrum de les Cultures.
§
Reportatge: Art a
quatre mans.
§
Entrevista: Anna
Veiga.
§
Societat:
L'assassinat de Rahola.