InfoMigjorn, revista virtual sobre llengua catalana [8.500 membres]
 
Butlletí número 75 (dimecres 14/01/2009) - Informació triada per Eugeni S. Reig
 
1) David Paloma - Incúria congressista
 
2) Carles Ribera - El país de les 250 llengües
 
3) Eugeni S. Reig - Donar carabassa
 
4) Entreviata a Montserrat Torra: "Ens hem obsessionat massa amb l'ortografia"
 
5) Toni Vall - Senyora Torra / Toni Vall - Diàleg a quatre
 
6) Recital Palma Poemàtica
 
7) Informació sobre La Lluna en un Cove
 
8) Breu curs introductori de fonètica i ortografia occitana per a catalans
 
=====================================================================
Si voleu donar d'alta una adreça electrònica, cliqueu damunt l'enllaç: http://infomigjorn.drac.com/alta
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic (http://drac.com)
=====================================================================

Des del 7 de desembre El Punt (edició del País Valencià) només se serveix per subscripció. Si encara no ets subscriptor, telefona al 902 45 60 00 i rebràs el setmanari al teu domicili. També pots clicar directament: http:// quiosc.elpunt.cat i restarà formalitzada la teua subscripció.

=====================================================================
 
1)
 

Incúria congressista

 

 

David Paloma

 

L'última trobada d'experts en la lingüística de Pompeu Fabra va tenir lloc a mitjan desembre a Tarragona. Parlo del III Col·loqui Internacional, amb figures d'arreu i amb una participació notable, que va doblar la del II Col·loqui. El marc era solemne, el Palau Firal i de Congressos, i els títols de ponències i comunicacions, en general molt atractius. Són els congressos un bon aparador de l'estat de la recerca i són els ponents i els comunicants qui en visibilitzen, entre altres virtuts, el nivell d'exigència.    

Com a assistent al congrés esmentat, amb l'atenció predisposada a l'escolta de veus competents, m'he sentit decebut per alguns aspectes que justament giren entorn del nivell d'exigència a l'hora de saber comunicar tesis diverses. No dubto de la qualitat dels investigadors que hi han llegit ponències i comunicacions; només dic que m'han decebut algunes pràctiques, per desgràcia no excepcionals, que exposo a continuació. Són cinc mostres, a parer meu, d'incúria congressista.

La primera mostra de deixadesa és no assistir al congrés on un mateix havia d'assistir amb ponència o comunicació. Si, a més, aquest algú hi té més d'una intervenció, la falta de respecte cap als qui esperen sentir-hi el comunicant augmenta. Tot un bloc dedicat a un aspecte i a uns protagonistes… absents. Entenc que causes majors puguin alterar els plans de qui sigui, però no entenc gaire el costum cada vegada més estès de desatendre compromisos formals. La lectura del text a càrrec d'altri, el moderador de la sessió o algun company de taula, és un mal menor. En algun cas es podria recórrer a la videoconferència. De fet, en el col·loqui de Fabra esmentat, hi ha qui no hi va assistir i ni es va preocupar que algú altre llegís el text. De videoconferència ni en parlem. L'assistent arriba a pensar, segons com, que el conferenciant no ha “tingut temps” de preparar-se res. Per a mi la imatge que en resulta és decadent.    

La segona mostra d'incúria té a veure amb el material que ensenyen ponents i comunicants. Circulen molt les fotocòpies. Però… calen? En alguns casos, hi ha altres sistemes eficaços per destacar la informació als ulls dels oients. Però sobretot: calen en la forma en què circulen? Posat que calguin, potser no cal que siguin… manuscrites. ¿No han arribat, els processadors de textos, a la Bretanya-Sud? No han arribat a la Universitat Eötvös Loránd de Budapest? Trobar-se deu exemples de geosinònims escrits a mà dóna un aire d'improvisació estranya; o un mapa de fronteres i dialectes del bretó, amb una fletxeta manuscrita i, al peu del quadre, la bibliografia, també manuscrita, i fins el nom de la comunicant en un racó del full. L'assistent arriba a pensar, segons com, que el conferenciant no ha “tingut prou temps” de preparar-se la intervenció. La imatge que en resulta és decadent i trista, tant si el material s'ha preparat a última hora com si fa molts dies que s'ha dissenyat la intervenció. Si fa molts dies, els adjectius deuen ser uns altres.

La tercera mostra de poc rigor es continua relacionant amb el material que es reparteix entre els oients. Hi ha qui presenta quadres farcits de valors absoluts, amb subtotals i totals quan convenen, i deixa per al lector la interpretació dels subtotals i totals inexistents; els epígrafs abstrusos; les files on campen els zeros. L'assistent mira atònit els quadres complexos i hi troba a faltar, no més nombres ni més llistes, sinó més ordre i més selecció de dades, més acompanyament i més divulgació, més intenció de fer-se entendre i menys metalingüística. Pot passar que l'assistent hagi volgut recollir algunes dades, per exemple, sobre Fabra i els adverbis en –ment i, després d'una hora de ponència, se'n vagi tan sols amb quadres i repertoris. És com voler mirar un estel amb telescopi i descobrir que l'astrònom tapa l'objectiu. Quina desil·lusió.      

La quarta mostra d'incúria s'ajusta a la imperícia. Hi ha comunicants que no saben fer anar ordinadors portàtils (com si els portàtils fossin gaire diferents dels no portàtils) i n'hi ha que projecten documents en word de manera que pugen i baixen contínuament pel text a la recerca d'exemples, i a sobre expliciten que se senten insatisfets del tràfec a què sotmeten l'auditori. Els assistents mouen els ulls amunt i avall, i es miren sorneguers quan el comunicant ha clicat per error fora del document. Ves si no es podrien recomanar cursets ràpids d'informàtica, amb garantia de resultats. Ves si algun assistent no podria demostrar un punt de gosadia aixecant-se per aconsellar el clàssic power point; miraculós, escolti, per separar relatius i usos de per i per a. La gosadia, llavors, també faria dir que en general convé vigilar aspectes bàsics d'ortotipografia: de mil maneres es veuen encapçalaments, claudàtors, subratllats, negretes, partició de títols…  L'assistent no es pot estar de pensar, aguantant-se la cara amb la mà, que estaria molt bé que se seguissin les normes de presentació que l'organització fa arribar a ponents i comunicants; i que se'n donessin també per a la presentació de power points (i que els pèrits les apliquessin en llurs intervencions).    

La cinquena mostra fa picar l'ase. S'imposen les lectures dels textos entre els experts: lectures feixugues, monòtones. I ni que fossin lectures extraordinàries, són “només” lectures. Entre els que escolten n'hi ha que fan ratlles i dibuixos i n'hi ha que pesen figues. Són “lectures”! Per què ponents i comunicants poden assistir a un congrés sense pretendre comunicar sinó només llegir? Les versions escrites per ser llegides ja les llegirà qui vulgui, quan es publiquin. Les versions escrites per ser dites (amb eficàcia, amb grapa, amb força, amb atracció) són les que haurien de prevaler entre experts que es troben en congressos, col·loquis, jornades i altres trobades d'especialistes.

En recordar Tarragona també em vénen al cap les muralles: construïdes amb blocs de pedra molt grossa… però sense tallar i sense cap material que els uneixi. Muralles ciclòpies, potser ponents i comunicants ciclopis (alguns) a la Via de l'Imperi postfabrià.

 
==============================================================================
 
 
2)
 
Carles Ribera - El país de les 250 llengües
 
Pubicat en el número 1923 de la revista PRESÈNCIA (del 2 al  8 de gener del 2009)
 
 

El país de les 250 llengües

 

En un hipotètic país on es parlessin 250 llengües, l'establiment d'un idioma comú per a tots els conciutadans seria una pura qüestió de seny. Si en aquest hipotètic país de 250 llengües hi hagués una parla que fos la que fa més temps que s'hi sent i, a més, l'única de totes sorgida en el propi país, triar aquest com a idioma de comunicació seria una simple qüestió de seny afegit.

 

Quan aquest país on hi ha parlants de 250 llengües diferents no és hipotètic sinó que és Catalunya (sí, sí, 250 llengües per a encara no vuit milions de boques!), la qüestió sembla que no és tan clara. De moment, com que són festes i la gent es relaxa, la notícia que el català serà l'idioma d'acollida per als nouvinguts i que aquests hauran de saber-ne les beceroles per tal que els sigui reconegut l'arrelament, ha generat només una remor de fons a la premsa de les Espanyes. Els espanyols troben surrealista que un pakistanès pugui parlar en català quan allò que és realment surrealista, i que passa, és que una senyora nascuda a Torroella de Montgrí no el sàpiga. En canvi, troben la mar de natural un maurità xampurrejant l'idioma de Cervantes a Sant Pere Pescador. M'imagino que quan hagi passat la ressaca de la torronada nadalenca i aquest ben trobat 2009 es vagi desplegant gener amunt amb tota la seva duresa, el pacte nacional per la immigració de la consellera Capdevila, que és el que consagra el català com a idioma de referència, començarà a rebre de totes bandes. Fins que, un cop més, aconsegueixin que nosaltres mateixos ens mosseguem la llengua en benefici d'una suposada pau social que sempre comporta que els catalanoparlants ens la fotem al cul, la llengua. I ho aconseguiran perquè darrere del govern, per una vegada que hi posa coratge, el país respondrà amb la indiferència o la covardia habitual del vençut, de l'esclau, del colonitzat.

 

Si ens hem deixat fotre amb l'Estatut, el finançament, les seleccions i tota la pesca, al cas que ens ocupa no li auguro pas un futur millor. Tant li fa que a Alemanya, Bèlgica, França Canadà, Dinamarca o Holanda, per citar-ne només alguns, calgui acreditar el coneixement de l'idioma local per obtenir el permís de residència. O que sigui indispensable conèixer l'anglès per nacionalitzar-se als Estats Units, paradigma del multilingüisme.

 

Tant li fa. En aquest racó de món, on pretenent ser els líders de la multiculturalitat ens hem convertit en campions del provincianisme, no tenim ni la decència de parlar el nostre idioma quan entrem en un bar i el cambrer és més fosc, més clar, o més alt que nosaltres.

 

No hi ajudem gens, no els ajudem gens.

 

La millor manera d'impedir que el pacte per la immigració acabi amuntegat al calaix dels projectes fracassats, o dels mutilats, és que l'apliquem en la nostra quotidianitat, al bar, a la feina, al carrer, al bus. El pitjor que pot passar és que als nouvinguts els exigim una llengua que en realitat ningú els vol parlar per mandra, racisme recobert de falsa educació o simple i pura desídia.

 

 

Carles Ribera

 

================================================================================
 
 
3)
 
Eugeni S. Reig - Donar carabassa
 
Entrada del llibre Les nostres paraules
 

donar carabassa

Rebutjar una dona l'oferiment amorós que li fa un home.

Tenim la cançoneta tradicional valenciana:

Ja ve Cento de ca la nóvia,

ja ve Cento malhumorat.

Ja ve Cento ballant la trompa,

carabassa li han donat.

Així com aquesta altra, també tradicional:

Carabassa m'han donat,

jo l'he presa per meló.

Més m'estime carabassa,

que casar-me amb un pendó.

O la variant:

Carabassa m'han donat,

jo l'he presa per meló.

Més m'estime carabassa

que casar-me amb qui sé jo.

En la narració curta La marsera del Romà de l'escriptor alcoià Jordi Valor i Serra podem llegir:

– I això, Manolet, fill meu; ¿t'han donat carabassa?

Abelard Saragossà, en la seua Gramàtica valenciana raonada i popular – Els fonaments – (CEIC Alfons el Vell, Gandia 2003), en l'apartat 1.4.12 . Les frases fetes: salvar pels pèls i donar carabassa (pàg. 53) ens diu: «...en valencià és molt popular l'expressió donar carabassa, que significa que una dona diu que no a un home (i, ara, també al revés: quan un home no accepta l'oferiment d'una dona). Eixe significat és la conseqüència d'un costum antic. Quan l'home anava a ca la dona per a demanar als seus pares que pogueren festejar, si la mare servia el plat temut de carabassa, ja sabia el pretendent a nuvi que no l'acceptaven.»

No estic segur que l'explicació que arreplega el professor Saragossà en el seu llibre siga la idònia. El fet que en castellà hi haja també la locució equivalent dar calabazas, em fa dubtar. Luis Junceda en el seu Diccionario de refranes, dichos y proverbios recull la locució dar calabazas i diu: «Echar a uno calabaça – dice Covarrubias – es no corresponderle a lo que pide, como el galán que saca a la dama en un festín a baylar, y ella se escusa, dando a entender que es liviano y de poco seso, por querer salga a dançar con él, no siendo su igual o de su gusto, o que le dexó en el vacío hecho calabaça.»

José María Irribarren en el seu llibre El porqué de los dichos arreplega l'expressió dar, o llevar, calabazas i ens diu que en l'Alfabeto tercero, de Francisco del Rosal, podem llegir: «Dicen que trae calabazas al que le sale la esperanza vana. Dice con aquella antigüedad que cuenta Pierio (libro 58) que la calabaza fue jeroglífico de la esperanza frustrada y engaño acerca de los onocritas, por ser la calabaza barriguda, vacía y de poco peso». I afig: «Así lo vi en el Averiguador Universal, año 4º, núm. 93 (Madrid, 1882).»

Cap la possibilitat que la locució valenciana siga simplement l'adaptació a la nostra llengua de la castellana però, evidentment, també podria ser al revés. Ací tenen els lingüistes un treball d'investigació molt interessant per realitzar.

 

En valencià també es diu:

La llengua estàndard sol emprar: donar carabassa

En castellà es diu: dar calabazas

 

 ================================================================================

 
4)
 

Publicat en el diari AVUI (pàgina 20) dissabte 3 de gener del 2009

http://paper.avui.cat/article/dialeg/150092/ens/hem/obsessionat/massa/amb/lortografia.html

 

"Ens hem obsessionat massa amb l'ortografia"

Entreviata a Montserrat Torra Professora de secundària, guanyadora del premi d'educació Edu21
 

Els alumnes escriuen amb por?

De vegades, sí. Escriuen amb por de no fer-ho prou bé, sobretot els que fan faltes d'ortografia, i això fa que no es deixin anar prou, que no desenvolupin la seva capacitat creativa.

¿També fan faltes d'ortografia els estudiants que són bons escriptors?

Hi ha de tot. És veritat que els bons alumnes no n'acostumen a fer gaires, però n'hi ha d'altres que tenen moltes ganes d'escriure, amb facilitat a l'hora d'explicar històries, i en canvi l'ortografia no la tenen gaire assolida. I a aquests val la pena donar-los una empenta.

S'acostuma a dir que ara els estudiants fan moltes més faltes que abans...

Això no és veritat. Fa 36 anys que faig classes a secundària, i de faltes d'ortografia se n'han fet sempre, sobretot a aquesta edat: n'hi ha que en fan més, n'hi ha que en fan menys i n'hi ha que no en fan. Hem de deixar d'obsessionar-nos amb l'ortografia. L'ortografia és molt important, però és només el vestit: també hi ha d'haver coses a dins, i aquestes de vegades també fallen. Però com que són menys aparents i costen més d'explicar, els professors ens hi hem dedicat menys.

¿És un tòpic que els alumnes que més llegeixen són els que millor escriuen?

En part, sí. Els alumnes que més llegeixen acostumen a escriure bé, però després hi ha alumnes que els agrada molt escriure i no són gaire lectors, i n'hi ha que són devoradors de llibres i no els agrada escriure.

I que les noies escriuen més que els nois...

Aquest és un tòpic que, almenys en aquestes edats de l'adolescència, respon a una realitat bastant corrent. L'explicació és que les noies acostumen a ser més xerradores i els agrada explicar les coses més en detall, mentre que els nois aviat ho tenen enllestit.

Es parla molt de fomentar la lectura. ¿Caldria potenciar molt més, també, l'escriptura?

S'escriu menys que no pas es llegeix. Però l'escriure va després del llegir, i quan hi ha mancances de lectura, l'escriptura es deixa per més endavant. Això d'una banda. I, d'altra banda, a aquells alumnes que tenen facilitat per escriure i que aniria bé potenciar-los més perquè poguessin millorar, no tenim temps per dedicar-nos-hi.

Quan es parla d'atenció a la diversitat ens vénen al cap sempre els alumnes amb dificultats. ¿És una assignatura pendent, l'atenció als alumnes més capacitats?

Jo crec que sí. És un tema que se'ns acostuma a escapar perquè els altres alumnes, els que tenen dificultats, ens ocupen molt de temps.

És partidària de fer grups en funció del nivell?

No, perquè té avantatges i inconvenients. Té avantatges en moments determinats perquè et permet avançar molt, però també és veritat que en un grup de 30 alumnes suposadament bons, només que n'hi hagi dos que destarotin, per molt bons estudiants que siguin, no et serveix de res. I en canvi, en un grup d'alumnes regulars amb ganes de treballar, pots tirar molt més. Per tant, no tot és tan matemàtic.

¿Hi ha prou recursos a les escoles per motivar els alumnes amb facilitat per escriure?

Hi ha recursos però estan infrautilitzats. Per exemple, el concurs literari. En l'estudi he pogut constatar que el 98% dels centres organitzen concursos literaris, des de primària fins a secundària, normalment per Sant Jordi. També hi ha molts centres que editen revistes, tots disposen de pàgina web...

Quin és el problema?

El problema és que moltes vegades aquestes iniciatives funcionen per inèrcia. El mateix concurs literari: de vegades s'acaba planificant a corre-cuita... Ja sabem quins seran els alumnes que s'hi presentaran, però, i els altres? Els altres no els vas a buscar perquè alhora t'has d'ocupar de fer altres coses... I finalment, què passa amb els premiats? Que el seu treball només se'l llegeix el jurat i després queda guardat en un calaix. Això desmotiva molt. Tots escrivim perquè algú ens llegeixi; els alumnes, també.

Què proposa?

És tan fàcil com penjar aquests escrits a la pàgina web del centre, o fer una revista i difondre-la entre els alumnes. Són eines que tenim al nostre abast i que no s'utilitzen. Per què? Potser perquè suposaria un canvi de manera de funcionar, però, sobretot, per falta de temps.

Com ha afectat l'escriptura l'ús de les noves tecnologies? S'escriu pitjor, diferent, menys...?

Penso que és un tòpic això que la pràctica d'escriure missatges de mòbil o en xats fa que els nens escriguin pitjor. Mentalment, sempre ens sabem posar en el registre que toca, encara que no es dominin prou bé tots els registres. Crec més aviat que les noves tecnologies poden contribuir a fomentar l'escriptura.

De quina manera?

Jo animo els alumnes a través del taller d'escriptura a publicar coses a internet. A la xarxa hi ha diverses pàgines on es publiquen relats. I trobo impressionant que alumnes de 13 anys es busquin la vida per publicar els seus escrits a la xarxa, i que els centres, amb webs pròpies, no siguem capaços de penjar-los.

================================================================================
 
5)
 
Publicat en el diari AVUI (pàgina 55) dilluns 5 de gener del 2009
 
La mirada

Senyora Torra

Toni Vall
tvallka@hotmail.com

És estrany el dia que no descobreixo una falta d'ortografia a la tele. I no apareix -només- entre els missatges de mòbil que els espectadors envien, no. Apareix en subtítols, rètols, sumaris de notícies i altres espais que, en teoria haurien de ser immaculats. Ja tenia intenció d'escriure aquesta columna -o una de similar- quan abans-d'ahir vaig llegir amb astorament a l'AVUI l'entrevista amb la professora Montserrat Torra. Crec que poques vegades he estat tan en desacord amb algú.

Sosté l'entrevistada, entre altres coses, que es dóna massa importància a l'ortografia. Que l'obsessió per corregir les faltes guillotina la creativitat de l'estudiant. I que abans es feia la mateixa quantitat de faltes que ara. Em disculparan que personalitzi, però jo vaig arribar a la universitat sense fer ni una falta. Sé positivament que els meus companys d'escola i també després els de la facultat tampoc no en feien o en feien ben poques. Era gràcies a l'exigència imposada al cicle superior d'EGB, a BUP i COU. Hi havia mesures estrictes: parts selectives dins els exàmens i es restaven punts a partir d'un nombre concret de faltes. Ara, uns anys després i amb un sistema educatiu diferent, tinc la sort de fer una classe pràctica de periodisme a la UAB (on també vaig estudiar i on per accedir has de vorejar el 7,5 de nota de tall). Bé, doncs és un escàndol la quantitat de faltes que fan ara molts dels alumnes. I jo em pregunto: com han tret aquesta nota? Qui els ha posat un 7,5? Ja li responc jo: els professors d'ESO i Batxillerat. Una autèntica ruïna educativa.

----------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------------

Publicat en el diari AVUI (pàgina 63) dijous 8de gener del 2009
La mirada

Diàleg a quatre

Toni Vall
tvallka@hotmail.com
A causa de la recriminació d'alguns lectors (inclosa la professora Montserrat Torra), voldria rectificar el final de La mirada de dilluns. No volia dir que els professors d'ESO i batxillerat fossin una ruïna educativa, em referia, esclar, als mateixos ESO i batxillerat.

Dit això, em permetran que obviï qualsevol comentari sobre Objectiu: Pastorets i sobre el karaoke infantil que han fet aquestes vacances als matins de TV3. Sort que ha tornat la normalitat i ahir al programa d'en Cuní hi vam descobrir una perla. L'entrevistada era Ana María Matute i van connectar en directe amb l'Hotel Avenida Palace, on Maruja Torres i Gaspar Hernàndez iniciaven la promoció de les seves novel·les guardonades el dia de Reis a la nit. Feliç trobada la de les dues escriptores. Torres no s'ha cansat de celebrar la Primera memoria de Matute (guardonada amb el Nadal ara fa cinquanta anys) i va ser bonica la conversa de totes dues. També va tenir gràcia l'ensabonada mútua de Cuní i Hernàndez: "Tu ets molt bo", "No, tu més", "M'alegro molt del teu premi", "Gràcies, però tu ets el millor". I coses així.

Tot plegat, aquest diàleg a quatre veus, va ser un instant televisiu amb molta força, tenyit de notable emotivitat i -si em permeten l'expressió- carregat de pes cultural, allò que quasi tots els pesats s'entesten a retreure-li a la tele. El final va ser per aplaudir. Cuní va acomiadar Ana María Matute llegint la primera frase del seu nou llibre, Paraíso inhabitado: "Nací cuando mis padres ya no se querían". El llegiré, sens dubte.

================================================================================
 
6)
 
DIMECRES 14 DE GENER DE 2009

a les 21.00 h. en el BAR ES PINZELL

de PALMA (carrer caputxines, núm.  13)
 
PALMA POEMÀTICA
en homenatge a la ciutat de Palma
diferents rapsodes aniran recitant poemes
en què Palma sigui la protagonista:
 
Emili Sánchez recitarà Bartomeu Rosselló-Pòrcel
Cèlia Riba recitarà Cèlia Vinyas
Antònia Vicens recitarà Josep Maria Llompart
Joan Alegret recitarà Jaume Vidal Alcover
Joan Fullana recitarà Rafel Jaume
Vicenç Calonge recitarà Bartomeu Fiol
Àngel Terrón recitarà Àngel Terrón
Antoni Artigues recitarà Emili Sánchez
Maties Tugores recitarà Maria Antònia Salvà
Francesc Lladó recitarà Miquel Ferrà
Jaume Pomar recitarà Jaume Pomar
Alícia Beltran recitarà Pere Perelló i Nomdedéu
Pep Lladó recitarà Jaume C. Pons Alorda
Joan Perelló recitarà José Carlos Llop

Font:
================================================================================
 
7)
 
Informació sobre La Lluna en un Cove
 
 
Com ja sabeu, el número 1 de la nostra publicació ja ha sortit al carrer. Segurament també sabeu que hem establert uns punts de venda repartits per tot Catalunya, País Valencià, Illes Balears, etc. (la llista completa de les llibreries col·laboradores la podreu trobar a la nostra web, en el nou apartat titulat "Punts de venda"). Convé indicar-vos que hem comprovat que tots els nostres punts de venda al País Valencià i a les Illes Balears ja tenen disponibilitat d'exemplars; a les llibreries de Catalunya, en canvi, sembla que els enviaments que els vam fer encara no han arribat, per problemes logístics que esperem que prompte siguin solucionats. De tota manera, i mentre La Lluna en un Cove arriba a les llibreries catalanes, recordeu que podeu adquirir els vostres exemplars per internet. Per exemple, els podeu encomanar en Productes de la Terra www.productesdelaterra.cat . I ja sabeu que també ens els podeu encomanar directament a nosaltres, si ho preferiu, fent la sol·licitud a través del formulari que tenim a la nostra web.
 
D'altra banda, comentar-vos que un periòdic digital valencià, Pàgina 26, acaba de publicar una entrevista amb l'editor i coordinador de La Lluna en un Cove. Podreu llegir aquesta entrevista ananat a:
O, si voleu, anant a la pàgina principal de Pàgina 26, i picant sobre l'apartat d'Entrevistes que trobareu en el menú horitzontal superior.
 
I encara una altra cosa! L'escriptor Jesús M. Tibau ha tingut l'amabilitat de fer-nos partícips dels concursos literaris que organitza des del seu blog personal. Heu de saber que aquests concursos tenen premi per als guanyadors, i tots els mesos n'organitza un. Doncs bé, La Lluna en un Cove és un dels premis que es poden obtenir; els quatre primers classificats tindran un exemplar del número d'aquest mes de la nostra publicació. Si voleu informar-vos sobre aquests concursos, visiteu el blog personal de Jesús M. Tibau http://jmtibau.blogspot.com/
 
I bé, de moment això és tot. Intentarem mantenir-vos informats sobre les novetats que van apareixent al voltant de La Lluna en un Cove. Per als que encara no ho heu fet, recordeu que podeu subscriure-vos a la revista, i us enviarem tots els mesos un exemplar del número corresponent directament al vostre domicili. Des d'aquí volem donar les gràcies a tots els nostres subscriptors i subscriptores, ja que ells són els que fan possible la viabilitat de la nostra publicació.
 
Gràcies per la vostra atenció i salutacions!
 
Fins aviat!
 
La Lluna en un Cove
Apartat de correus 1100
46870 Ontinyent
País Valencià
Tel. 967318713
www.lallunaenuncove.cat
jodemano@lallunaenuncove.cat
 
================================================================================
 
8)
 
Breu curs introductori de fonètica i ortografia occitana per a catalans

Preparació pel dictat occità del 31 de gener de 2009
Lloc: Barcelona, seu del CAOC,

Horaris: 4 sessions de 19 a 21 hores,

Sessions: dimecres  14 gener 2009; divendres 16 gener 2009; dimecres 21 gener 2009; dimecres 28 gener 2009

Professora: Raquel Olivella Cardona,

Participació: sessions obertes a tots els interessats a participar-hi.
Nivell iniciació.

Preu: 10 euros (en concepte de material); gratuït pels socis del CAOC
L'Occità és llengua oficial a Catalunya segons l'article 6.5 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya de 2006
Material: disposem dels següents diccionaris i llibres

OC-CAT I CAT-OC 25 euros
TOT EN ÒC 15 euros
MILA MOTS 15 euros
NOMADAS 12,50 euros (llibre de referència de la Dictada Occitana).
Més informació i inscripcions:

Cercle d'agermanament occitano-català (CAOC)
Hotel Entitats. Providència, 42 - 08024 BARCELONA

Tel.: 93 284 36 34
e-mail: caoc@caoc.cat
web: www.caoc.cat
 
Font:
InfoZèfir

 
================================================================================
 
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Si voleu donar d'alta una adreça electrònica, cliqueu damunt l'enllaç: http://infomigjorn.drac.com/alta
Si voleu posar-vos en contacte amb l'administrador d'InfoMigjorn, escriviu a l'adreça InfoMigjorn@telefonica.net
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic (http://drac.com)
 
==============================================================================