InfoMigjorn, revista virtual sobre llengua catalana [8.000 membres]
 
Butlletí número 71 (dimecres 07/01/2009) - Informació triada per Eugeni S. Reig
 
1) Nou llibre: "El món i l'obra de Joan Francesc Mira"
 
2) Isabel-Clara Simó - Escoltem el País Valencià
 
3) Sico Fons - Una qüestió de prestigi
 
4) Josep Daniel Climent - Tres generacions amb «La llengua dels valencians»
 
5) Albert Botta - Ressenya del llibre L’escola contra el món. L’optimisme és possible
 
6) Carod anima els advocats a utilitzar el català
 
7) Web Bon Català
 
8) Jaume Corbera - Pompeu Fabra
 
=====================================================================
Si voleu donar d’alta una adreça electrònica, cliqueu damunt l'enllaç: http://infomigjorn.drac.com/alta
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic (http://drac.com)
=====================================================================

Des del 7 de desembre El Punt (edició del País Valencià) només se serveix per subscripció. Si encara no ets subscriptor, telefona al 902 45 60 00 i rebràs el setmanari al teu domicili. També pots clicar directament: http:// quiosc.elpunt.cat i restarà formalitzada la teua subscripció.

=====================================================================
1)
 
Nou llibre:
 
El món i l'obra de Joan Francesc Mira
 
A cura d'Emili Casanova, Albert Hauf i Lluís Meseguer
 
Editorial DENES
València, 2008
ISBN:978-84-96545-72-4
 
 
Índex
Pròleg del Dr. Albert Hauf Valls
9 - 15

Enric Balaguer
L'assaig de Joan Francesc Mira: contra la postmodernitat i altres profecies
17 - 30

Emili Casanova
Les aportacions lèxiques de Joan Francesc Mira a la llengua literària
31 - 67

Xavier Ferré i Trill
Sobre els valencianistes dels anys seixanta
69 - 91

Joan J. Gregori Berenguer
L'aportació a l'etnologia de Joan F. Mira
93 - 115

Víctor Mansanet
Mira, periodista?
117 - 136

Lluís Meseguer
Temes i estil de la literatura de Joan Francesc Mira
137 - 151

Joan F. Mira
Una llengua, una literatura
153 - 163

Juan Luis Moliner
Quico Mira, professor
165 - 169

Miguel Navarro Sorní
Els Borja i sant Vicent Ferrer segons Mira
171 - 182

Francesc Pérez i Moragón
La generació de Joan Francesc Mira: unes notes sobre política
183 - 201

Adolf Piquer Vidal
L'obra narrativa de Joan Francesc Mira
203 - 216

Vicent Pitarch i Almela
Mira, activista per la llengua
217 - 235

Jaime Siles
Les fonts clàssiques de Joan Francesc Mira
237 - 250

Josep A. Solves Almela
El pensament nacionalista de Joan F. Mira
251 - 268

 
==============================================================================
 
 
2)
 

Publicat en el diari AVUI (pàgina 22) dissabte 27 de desembre del 2008
 
DE FIL DE VINT
 
Escoltem el País Valencià
 
 
Isabel-Clara Simó
 
Fa pocs dies, l'intel·ligent i enigmàtic columnista de l'AVUI Desclot es dolia del fracàs polític de tots els intents valencianistes al País Valencià, i se centrava especialment en el Bloc. Crec que la seva anàlisi era impecable, per més que costi confessar-ho. Com a contrapès, crec que caldria parlar d'altres aspectes del País Valencià, com la dinàmica cultural (en valencià, és clar): mai hi havia hagut tants i tan bons escriptors; mai havien proliferat tant les revistes de cultura; mai havíem vist una explosió de cantants i de grups com l'actual; mai ens podíem imaginar que el teatre valencià tingués una veu pròpia tan enlluernadora; i el mateix es pot anar dient de la dinàmica editorial, de l'incipient cinema, de la proliferació pictòrica, de l'Escola Valenciana, dels Tallers de la Llengua, etc. Aquest País Valencià ha trencat tots els tòpics a l'ús, i no s'assembla en res al País Valencià de la meva carrera, als anys seixanta. Però la notícia més espectacular que hem llegit procedeix, oh déus de l'Olimp, de l'empresariat valencià, que, per un giravolt de la història, ha esdevingut el motor de l'economia valenciana. L'AVE (que no és un tren, sinó l'Associació Valenciana d'Empresaris) ha declarat, primer, que cal sortir immediatament del desànim i posar-se a la feina; segon, cal fomentar l'economia del coneixement; tercer, és imprescindible treballar colze a colze amb l'empresariat català, i quart, ja que el poder polític no està per la feina, cal crear un corredor mediterrani amb imaginació i amb esforços comuns. Mentre els empresaris d'aquí dalt s'aferren aterrits al poder (sobretot el de Madrid), al País Valencià respiren dinamisme. Escoltem-los.
 

================================================================================
 
 
3)
 

UNA  QÜESTIÓ  DE  PRESTIGI

 

Una de les coses que més haurà facilitat l’abandonament de la nostra llengua per part de molts valencians, serà el prestigi. O millor dit, la falta de prestigi.

En aquestes coses, com en tantes vessants del tarannà humà, la imatge o la visió que hom té, val més que qualsevol realitat o possible passada esplendor històrica.

Perquè no ens enganyem, per moltes Falles, Moros i Cristians i aficionats fanàtics del València CF que hi hagen, a l’hora de la veritat el nostre poble sempre ha demostrat una particular i secular indolència i fins i tot un preocupant i letal auto-odi.

“Forasters vindran que de casa ens trauran” deien els nostres vells, i finalment, hem estat nosaltres els que els hem obert les portes de les nostres cases de bat a bat. I damunt encara els hi donem les gràcies.

I tot això és així, al meu parer, gràcies –o per culpa– a la pessimista i decadent visió que tenim de les nostres coses, el nostre país i, sobretot, la nostra cultura.

La identificació de la nostra llengua amb la llengua dels pobles (dels llogarets) dels llauradors, dels pagesos, dels analfabets, de la gent bròfega i dels vells; i la identificació de la llengua castellana amb la llengua de les ciutats sempre tan pròsperes, dels rics, dels mitjans de comunicació, de la classe política, de l’escola, de la cultura i de la gent ben educada, haurà fet que a ulls de molts valencians –sobretot, ai! dels més joves–, el castellà haja assolit un prestigi que per a res posseeix a hores d’ara la llengua dels nostres avantpassats.

Això ha succeït en un procés lent i constant de molts segles que s’ha accelerat en els últims 100 anys a una velocitat de vertigen.

Així doncs, haurem de reconèixer la trista i inquietant realitat: probablement nosaltres som l’última generació de valencians catalanoparlants i d’ací a 50 anys ningú no parlarà ja, en la bella llengua de March i Martorell.

Efectivament, els nostres néts no seran valencians, perquè un valencià castellanoparlant no és un valencià, és una altra cosa. No sabem ben bé què. El podríem qualificar com un ciutadà espanyol de la regió de Llevant o de la costa mediterrània o alguna altra cosa insulsament semblant. De la mateixa manera que tampoc podem considerar un català que no parle català, ni un espanyol que no parle espanyol ni un francés que no parle la llengua de Molière com a tals. L’idioma comú  –si més no, en aquests casos esmentats– és el que crea i unifica una cultura, una nació.

Per tant, el País Valencià és ben prop de desaparèixer com a nació o com a poble.

I això haurà succeït així gràcies a la constant acció de les autoritats espanyoles (és natural. Si per ells fóra, demà mateix deixarien d’existir catalans, gallecs, bascos i qualsevol gent que gosés desafiar l’autoritat uniformadora de l’Estat), però també –no ho oblidem mai– gràcies a la “gentil” i interessada col·laboració de les autoritats valencianes, que no sols no han fet res per evitar la nostra davallada, sinó que han ajudat en tots els possibles a precipitar el nostre final. I sobretot –i ara ve el pitjor–, gràcies a nosaltres, el poble valencià i  la nostra recalcitrant i immoral desídia i peresa.

Per tant, jo acuse els valencians (tots els valencians, jo inclòs) de perpetrar el nostre covard, trist, lamentable i indolent suïcidi com a poble. Si l’assassinat és un acte abjecte moralment condemnable, el genocidi cultural és un dels assassinats (o suïcidi en el nostre cas) més lamentable, covard i trist de l’ample catàleg d’infàmies humanes. Que Déu ens perdone. Jo no ho faré.

 

Sico Fons

 

================================================================================

 
4)
 
 
Josep Daniel Climent - Tres generacions amb «La llengua dels valencians»
 
Publicat a  Posdata, suplement cultural del diari Levante-EMV divendres 21 de novembre del 2008, pàgines 1-2.
http://breu.bulma.net/?l9994
 
 

Tres generacions amb «La llengua dels valencians»

 

L’obra de Sanchis Guarner, publicada fa 75 anys, mantenia l’esperit de consens valencianista que havia permés arribar a l’acord ortogràfic de Castelló.

 

 

Ara fa setanta-cinc anys apareixia a la ciutat de València un llibre que en la nostra història cultural i lingüística ha resultat decisiu i imprescindible per la difusió d’alguns conceptes relacionats amb la llengua que parlem els valencians. La llengua dels valencians fou publicat per Manuel Sanchis Guarner el desembre de 1933, dins de la sèrie Quaderns d’Orientació Valencianista de la Col·lecció L’Estel, dirigida per Adolf Pizcueta. En aquesta col·lecció van aparéixer diverses obres relacionades amb la llengua i cultura dels valencians, com Concepte doctrinal del valencianisme de Joaquim Reig, el Vocabulari ortogràfic valencià de Carles Salvador o El País Valencià de Felip Mateu i Llopis. En una línia semblant, Pizcueta encomanà a Sanchis Guarner la redacció d’un llibre que tractara sobre aspectes bàsics però essencials de la llengua dels valencians des del punt de vista més objectiu possible. Com afirma Santi Cortés, especialista en la vida i obra de Sanchis Guarner, la seua finalitat “no era polèmica sinó didàctica: confiava a culturitzar els lectors en temes de lingüística valenciana”.

El jove llicenciat universitari, de tan sols vint-i-dos anys, va complir l’encàrrec tan bé com va poder, i en el llibre va intentar mantenir una posició eclèctica, sense prendre una postura clara i definida sobre diversos aspectes de la llengua com eren el seu nom, l’origen o les relacions amb les altres varietats de la llengua catalana. En aquest sentit, el títol de l’obra és bastant simptomàtic dels esforços de Sanchis Guarner per mantenir-se en aquesta posició i, al llarg del llibre, sempre utilitzarà l’expressió valencià o llengua valenciana per a referir-se a la varietat parlada a les nostres terres. Segurament, darrere d’aquest plantejament trobem l’esperit de consens que havia permés arribar a l’acord ortogràfic de Castelló uns mesos abans, i la necessitat de difondre aquesta doctrina ortogràfica. Així ho creu Antoni Ferrando quan diu que “potser Sanchis Guarner creié més oportú de no suscitar polèmiques que poguessen ferir les susceptibilitats localistes d’alguns dels consignataris, com ara L. Fullana i F. Martínez”.

Ara bé, encara que Sanchis Guarner intentava mantenir una posició suposadament neutral o objectiva, en el moment de parlar de l’extensió i límits de la ‘nostra llengua’, oferia una descripció detallada dels principals dialectes de la de la llengua catalana, i seguia els estudiosos romanistes europeus que acceptaven sense cap problema aquesta unitat lingüística.

El llibre va ser molt ben rebut pels sectors valencianistes ja que, fins aquell moment, no es disposava de cap obra de consulta que recollís un mínim d’informació sobre el valencià i que plantegés alguns dels problemes més candents sobre el tema. Així, el setmanari El Camí publicà un article signat per P. C. [inicials de Pere Cardona, pseudònim d’Adolf Pizcueta] on constatava la necessitat existent en la societat valenciana d’un llibre com el que acabava d’aparéixer, del qual destacava l’objectivitat emprada en la seua redacció: “Un nou quadern de ‘L’Estel’ que deuen llegir tots els valencians i per supost tots els valencianistes és un llibre que sempre tindrà actualitat i que els valencians de totes les contrades i de totes les idees deuen conéixer […] Un llibre així feia falta.”

Teodor Llorente i Falcó, director de Las Provincias, sota el pseudònim de Jordi de Fenollar, també s’ocupà del llibre des del seu diari en uns termes bastant encomiàstics, i afirmà que estem davant d’”un trabajo muy concienzudamente hecho, en el que sin divagaciones inútiles ni alardes pedantescos se abordan todos los problemas que afectan a nuestra lengua vernácula”. Un altre autor que també ressenyà el llibre fou E. Martínez Ferrando, que col·laborava a La Veu de Catalunya enviant una crònica setmanal des de València, on afirmava que l’opuscle de Sanchis Guarner “constitueix una excel·lent tasca d’informació sobre el tema, que resum totes les teories i arguments històrics i filològics, en els quals recolza l’ús de l’idioma propi”.

Qui també ressenyà el llibre fou Carles Salvador en un article a El Camí, on constava que estem davant d’un llibre “d’imprescindible lectura i meditació”. Tanmateix, el mestre benassalenc, que no es limitarà a escriure unes paraules elogioses sobre aquest llibre, retraurà a l’autor que no manifestara una opinió clara sobre les qüestions polèmiques plantejades, com el nom de la llengua o els seus orígens, li tirarà en cara que no considere pròpiament valencianes algunes formes verbals, quan encara s’usaven en algunes comarques castellonenques, i li discutirà que considere un fenomen valencià la pèrdua de la -d- intervocàlica quan a la comarca del Maestrat era totalment desconeguda aquesta característica.

El mestre i pedagog Enric Soler i Godes, també des de El Camí, es referirà a l’aparició de La llengua dels valencians i al seu autor, Sanchis Guarner, i remarcarà la seua preparació científica com un element imprescindible per tal d’abordar la problemàtica de l’idioma a València: “Sanchis Guarner és un dels universitaris valencians de més sòlid prestigi –afirma-. La llengua dels valencians és, doncs, fruit d’un treball, un mestratge i un coneixement a fons de la matèria”.

Finalment, un altre autor que s’ocupà d’aquest llibre fou Francesc de B. Moll, en una ressenya al Bolletí del Diccionari de la Llegua Catalana que s’editava a Mallorca. En aquells moments Moll i Sanchis Guarner ja s’havien conegut a Madrid i, a més d’iniciar les tasques preparatòries de l’Atlas lingüístico de la Península Ibérica, iniciaren una relació d’amistat i de treball que s’allargaria tota la seua vida. Moll es referí al llibre de forma elogiosa, tot i que també li retraurà l’excessiva moderació amb què expressava les seues opinions i, sobretot, que no condemne alguns judicis més que discutibles sobre l’origen de la llengua: “Vetací un excel·lent llibret de divulgació”, dirà Moll.


Joan Fuster i La llengua dels valencians

 

Quasi trenta anys després, el 1960, el llibre va ser reeditat per Joan Fuster i per l’impressor Francesc Soriano. El 13 de setembre de 1958 Fuster s’adreçà a Sanchis Guarner i li demanà de reeditar aquest opuscle: “I un fascicle inevitable en la col·lecció hauria de tractar sobre llengua –li deia. M’agradaria, a més, que fosses tu qui l’escrivís. I –encara més- que el títol fos La llengua dels valencians o una cosa tan tàcticament encertada com aquesta. El contingut hauria d’ésser una cosa clara i definida, quant al punt de vista científic i patriòtic, i metòdica i eficaç, quant a les informacions filològiques”. Sanchis Guarner, atesos els canvis socials produïts en aquests anys, l’evolució del pensament dels valencians sobre la llengua pròpia i, sobretot, l’avanç en l’estudi de la llengua des d’un punt de vista científic que s’havia produït des d’aleshores, va considerar oportú fer una nova redacció de l’opuscle. Segurament el canvi més significatiu fou el d’abandonar el to d’objectivitat que mantenia en la primera edició.

En definitiva, calia donar una nova orientació al llibre d’acord amb l’època que s’estava vivint, calia que aquest opuscle tornara a ser “escrit per als valencians de 1960”. Els objectius, però, continuaven sent bàsicament els mateixos; dissortadament, el temps transcorregut des d’aleshores, caracteritzat per una intensa repressió del franquisme sobre la llengua, havia influït de manera ben negativa per a l’estudi del valencià i la seua consideració social. Per això, “hui com ahir, el propòsit no és altre que despertar-los l’amor [als valencians] per la llengua autòctona aclarint-los-en les idees”, s’afirmava al pròleg. Aquesta intenció sembla que van ser ben entesa per la societat valenciana del moment ja que el llibre va assolir un gran èxit, i l’edició es va esgotar en sis mesos.

La tercera edició de La llengua dels valencians va aparéixer el 1967 de la mà de l’editorial Garbí, impulsada per Valerià Miralles, Alfons Cucó i Tomàs Llorens, que també va elegir aquest llibre per encetar la seua aventura editorial. En l’edició de 1967, Sanchis Guarner va ampliar el resum d’història de la llengua des de la Reconquesta fins el segle XX amb nous apartats que van convertir aquesta edició en la, pràcticament, definitiva, encara que el 1972 se’n va realitzar una quarta amb una altre editor, Eliseu Climent, que ha continuat publicant el llibre fins l’actualitat.

Ara, 75 anys després de la primera edició de La llengua dels valencians, amb milers d’exemplars venuts, havent-se convertit en el llibre que més ha fet per donar una informació clara sobre la llengua i la personalitat del valencians al llarg de la seua història, i havent estat una de les obres que ha contribuït de manera més decisiva la recuperació d’una consciència nacional entre els valencians, Sanchis Guarner es sentiria ben orgullós del llarg camí recorregut per aquest candorós opuscle que únicament pretenia ensenyar als valencians unes nocions del que era i del que havia estat la seua llengua.

 

                                                                                       Josep Daniel Climent

 

================================================================================
 
5)
 
Albert Botta - Ressenya del llibre L’escola contra el món. L’optimisme és possible
 
 
Gregorio Luri. L’escola contra el món. L’optimisme és possible. Ed. La Campana. Col·lecció Obertures, n 23. Barcelona, novembre de 2008
 
 
L’autor ofereix una imatge nítida de l’estat de l’educació obligatòria a Casa Nostra, presentant com a valors i contravalors els temes que l’afecten, i advocant per un optimisme moralment compromès. Hi desfilen, entre altres, el progressisme pedagògic, l’esforç i l’entreteniment, la desesperança i l’escepticisme com a negació de la pedagogia, l’activisme constructivista, la inflació d’opinions i la frivolitat que hi sovinteja (opinionitis), els informes internacionals, la beateria de l’equitat, la frustració i la confiança social en l’escola, l’educació en la responsabilitat, una moral fashion versus moral del sentit comú, la selecció del professorat i la seva avaluació, les bones pràctiques i les competències (amb èmfasi en la lingüística), l’escola com a Titanic i la tradició de l’escola francesa amb valors públics —republicans— (cursives de l’autor), la informació-formació-coneixement, l’educació en la societat líquida, la naixença i la immigració al món digital, l’increment de diagnòstics d’hiperactivitat (TDAH), etc.
 
La fortalesa del discurs rau en que ofereix bones raons, sustentades en valors i desgranades serenament amb la saviesa de qui assumeix que, ben igual que en ciència o en art, en educació és difícil i infreqüent proposar res d’autènticament nou i seriós. Al costat d’autoritats en pedagogia o polítiques potser no prou expertes —atès l’excés de lleis orgàniques i de normes, una debilitat reconeguda del sistema escolar— es retraten sense acarnissament i amb un xic d’humor la simplificació o la ximpleria de certs tòpics socials, dels comportaments d’algunes famílies, de les teories pedagògiques elevades a dogma ideologitzat, de segons quins posicionaments d’associacions de pares, de professorat, i de sindicats, etc. En uns i altres cassos l’autor destria els valors sòlids dels excessos i actuacions que, per destructius, manquen del seny i de la responsabilitat escaients en educació. L’escola contra el món mostra d’on ve l’amenaça i, alhora, ofereix una excel·lent oportunitat a l’Administració, al món polític, a la premsa, al comú de la societat, i al professorat perquè sumint complicitats positives i endrecin l’ensenyament.
 
================================================================================
 
6)
 
Notícia publicada al diari AVUI, pàgina 29. Dimarts, 30 de desembre del 2008
 
LLENGUA
 
Carod anima els advocats a utilitzar el català
 
 
El vicepresident del govern, Josep-Lluís Carod-Rovira, va animar ahir els advocats -i la resta de professionals i usuaris de la justícia- a "expressar-se amb tota normalitat en català". Ho va fer durant la presentació de l'acord que l'executiu ha signat amb el Col·legi d'Advocats de Catalunya per fomentar l'ús, la difusió i el coneixement de la llengua en l'advocacia, avançat per l'AVUI.
 
Malgrat avisar que l'ús del català en el sector judicial és "molt baix", el degà del Col·legi d'Advocats de Tortosa, Josep Canício, va afirmar que utilitzar-lo "no ha de ser una heroïcitat" sinó un acte de normalitat. En aquest sentit, la consellera de Justícia, Montserrat Tura, va assegurar que l'acord "és un pas molt important" ja que, en els pròxims anys, es podran realitzar activitats formatives amb material jurídic traduït al català.
 
================================================================================
 
7)
 
Web BON CATALÀ
 
 
================================================================================
 
8)
 
 
Publicat en el DIARI DE BALEARS dissabte 3 de gener del 2008
http://dbalears.cat/actualitat/Opini%C3%B3/pompeu-fabra.html

 

Pompeu Fabra

Jaume Corbera Pou

Aquest Nadal es compleixen 60 anys de la mort a Prada de Conflent, a la Catalunya del Nord, de Pompeu Fabra i Poch, gràcies al qual la llengua catalana va esdevenir, superant dos segles de marginalització, una eina moderna útil per a qualsevol tipus de creació, amb una ortografia fixada, una gramàtica elemental descrita i prescrita, i un diccionari general de referència. Nascut a Barcelona el 1868, des de molt jove s’interessà per la llengua i el 1891 va publicar la seva primera obra, Ensayo de Gramática del Catalán Moderno, i els seus primers articles a L’Avenç, la revista d’orientació modernista fundada (1881) per Jaume Massó i Torrents.

Quan Antoni Mª Alcover posà en marxa l’Obra del Diccionari i començà a treure el Bolletí del Diccionari de la Llengua Catalana (1901), Fabra hi col·laborà tot d’una i hi publicà, al Bolletí, articles importants que indicaven el camí per on volia dur les seves propostes per a fer novament del català una llengua codificada i indispensable en el moviment de renaixement nacional. Els seus raonaments lingüístics eren tan coherents i brillants, que aviat es guanyà el respecte de tothom, sobretot després d’haver participat al I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (1906), promogut per Alcover.

Fundat l’Institut d’Estudis Catalans (1907), Fabra en fou nomenat membre de la Secció Filològica el 1911, any en què aquesta es constituí, i com a membre de la Secció Filològica, presidida per Mossèn Alcover, fou el ponent de les Normes Ortogràfiques que l’Institut aprovà el 1913, fita cabdal en la nostra història moderna, perquè són les que (amb qualque retoc), ens han permès dur la nostra llengua a escola i fer-ne un mitjà de comunicació general. Com a aplicació pràctica de l’ortografia, el 1917 l’Institut publicà el Diccionari ortogràfic, i el 1918 vengué la primera edició de la Gramàtica Catalana, elemental, incompleta, però que donava unes normes bàsiques de morfologia i de sintaxi per a posar orde també en la desorientació que imperava en aquests camps.

El procés va culminar amb el Diccionari General de la Llengua Catalana (1932), que serviria com a referència en la tria del vocabulari adequat de la llengua culta. Entre mig de tots aquests anys, articles aquí i allà, uns de reflexió científica i uns altres (comles Converses filològiques) de divulgació, així com noves edicions de la Gramàtica, varen demostrar que Fabra era un excel·lent coneixedor de la llengua i un científic de primera magnitud, amb una profunda consciència de catalanitat i compromès en l’objectiu de recuperar per a la seva nació l’esplendor perduda en els segles de decadència i de persecució a què havia estat sotmesa. A causa de la fòbia franquista contra el català, conscient ja que la República espanyola s’esfondrava i la Generalitat tenia també els dies comptats, el 31 de gener de 1939 va partir cap a França, on, després de canviar de residència unes quantes vegades, s’instal·là definitivament a Prada, desitjós de restar sempre en terra catalana, vila on finí el 25 de desembre de 1948.

3 anys abans, havia estat nomenat "Doctor Honoris Causa" per la Universitat de Tolosa i, a més, durant aquests anys de trasbalsament per les regions franceses encara havia tengut temps per a comprondre la seva darrera gramàtica, la més completa, que no sortí publicada fins a l’any 1956. La transcendència de Pompeu Fabra ha estat tanta en el procés de normalització de la llengua catalana en el segle XX, que qualsevol mitjà de comunicació en català n’és deutor directe. Si no hagués sabut trobar els criteris tan racionals i científics que fonamenten la seva obra, cosa que explica que, a poc a poc, fos acceptada per tots els catalanoparlants, avui potser encara no tendríem una norma unitària per publicar en la que anomenam "llengua pròpia".

El seu mèrit i el seu valor són tractats des de 1998 a un col·loqui científic organitzat per la Universitat Rovira i Virgili, de Tarragona, cada 5 anys, dels quals el darrer es celebrà ara fa dues setmanes. És lamentable, però, que una bona part dels mitjans de comunicació orals i escrits en català hagin decidit deliberadament ignorar molts dels preceptes que Fabra va establir, que tenien el consens general, i transgredeixin sense miraments, en massa casos, les seves normes o els seus desitjos. No és aquest el millor homenatge que es mereix la seva memòria.

================================================================================
 
 
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l’existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Si voleu donar d’alta una adreça electrònica, cliqueu damunt l'enllaç: http://infomigjorn.drac.com/alta
Si voleu posar-vos en contacte amb l'administrador d'InfoMigjorn, escriviu a l'adreça InfoMigjorn@telefonica.net
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic (http://drac.com)
 
==============================================================================