InfoMigjorn, revista virtual sobre llengua catalana [8.000 membres]
 
Butlletí número 63 (dimecres 24/12/2008) - Informació triada per Eugeni S. Reig
 
1) Eugeni S. Reig - Signes d'interrogació
 
2) Eva Piquer - On ets, nen d'Olot?
 
3) Jaume Fàbrega - Espanya, un camp de concentrció lingüístic
 
4) Eugeni S. Reig - Nadal (en singular, si us plau)
 
5) El col·lectiu Català Sempre 
 
6) Swiss Air retira l'ús del català per les pressions d'UPyD i de "molts ciutadans espanyols" /
Carta de José Manuel Opazo a Swiss International Airlines ltd / La Generalitat vol el suport de l'Estat per convèncer les companyies aèries perquè utilitzin el català / Carta de protesta
 
7) La llengua, també i sobretot una qüestió de militància individual
 
8) Espurnegall: notícies de la Franja
 
===============================================================================
Si voleu donar d'alta una adreça electrònica, cliqueu damunt l'enllaç: http://infomigjorn.drac.com/alta
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic (http://drac.com)
===============================================================================

Des del 7 de desembre El Punt (edició del País Valencià) només se serveix per subscripció. Si encara no ets subscriptor, telefona al 902 45 60 00 i rebràs el setmanari al teu domicili. També pots clicar directament: http:// quiosc.elpunt.cat i restarà formalitzada la teua subscripció.

===============================================================================
 
1)
 
Eugeni S. Reig - Signes d'interrogació
 
 
Signes d'interrogació

 

Sobre com hem d'escriure els signes d'interrogació, tenim tres possibilitats:

1) Escriure sempre únicament els caràcters d'interrogació al final, mai al començament.

2) Escriure'ls sempre al final i fer-ho únicament al començament en les frases llargues, quan puga haver possibilitat de confusió.

3) Escriure'ls sempre al començament i al final.

És veritat que algunes llengües com ara l'anglés només usen aquest signe al final. En anglés seria absurd usar-lo al començament perquè les frases interrogatives són completament diferents de les frases afirmatives. En veure una frase interrogativa en anglés, immediatament ens n'adonem que ho és. Això no passa en valencià. En valencià la major part de les frases interrogatives són exactament igual que les afirmatives. Si no hi poses els signes d'interrogació no saps que són interrogatives i, en molts casos, quan t'adones que la frase és interrogativa has de tornar arrere i tornar-la a llegir. Açò és especialment greu quan es tracta de llegir en veu alta, de llegir en públic. És veritat que si la frase és curta, d'un sol colp d'ull veus el final i veus el signe d'interrogació, però açò no passa si la frase és molt llarga. ¿Com de llarga? ¿Nou paraules, dotze paraules, quaranta-vuit paraules? ¿Quan una frase és llarga? Això és una cosa completament subjectiva. Unes persones diran una cosa i unes altres en diran una altra. ¿Quina regla tan absurda és eixa de "si una frase és llarga" si no sabem quan és llarga? ¿Quina regla tan arbitrària és la que diu "si por haver-hi confusió" si, de fet, pot haver-ne per a uns sí i per a uns altres no? L'única solució racional per a la nostra llengua és posar el signe sempre al començament i al final, siga com siga la frase de llarga.

 

==============================================================================.
 
 
 
2)

 

Eva Piquer - On ets, nen d'Olot?
 
Publicat en el suplement de cultura del diari AVUI dissabte 6 de setembre del 2008
 
 

On ets, nen d'Olot?

 

Fa poc, una personeta que volta per casa va explicar un acudit. Ho va fer en castellà, un idioma que domina així així. Interrogada sobre aquella tria lingüística, va respondre: “En català no quedaria bé”. Qualsevol diria que ja fa un quart de segle del famós “Sue Ellen, ets un pendó”. Som on érem, després de tant caminar. Però ens fan mal els peus, i ens hem carregat unes quantes xiruques, iupi-ià.

 

“Què li he de dir al meu fill? Què li dic quan ell i els veïns decideixen mirar la versió en castellà d'un DVD perquè la versió catalana diuen que no s'entén prou, no lliga amb l'acció, hi surten paraules estranyes i, en definitiva, veig que els entrebanca la diversió? Què li he de dir quan manifesta que el català és avorrit i l'anglès és divertit?”. S'ho pregunta la Meius Ferrés, de la Universitat de Girona, en el seu nou blog Les llengües a debat. I conclou, impotent: “Les manis, els discursos, els correllengües, l'escoltisme, les xerrades, els concerts als quals l'hem arrossegat i tot plegat no han servit de gaire res, davant la crua realitat. Necessitem ajuda: si això passa a la Garrotxa, vés a saber com és en altres llocs”.

 

Si això passa a la Garrotxa, Meius, senyal que estem ben cardats. Si ni tan sols un nen d'Olot exerceix de nen d'Olot, llavors sí que ja podem plegar. O no: potser toca seguir al peu del canó, defensant obvietats i desgastant-nos davant del cambrer de torn cada vegada que demanem un tallat. No sé vosaltres com ho porteu, però jo començo a estar-ne cansada. Darrerament m'he sorprès a mi mateixa anant per feina, és a dir, saltant de seguida a l'espanyol així que l'interlocutor m'ha mirat amb cara de no t'entenc. Una mica més i demano perdó pel meu mal cap. A qui se li acut, voler parlar en català a Catalunya, com si fóssim un país normal! Però no s'hi val a plorar: l'únic remei possible passa per calçar-nos unes sabates còmodes i amunt, que fa pujada.

 
================================================================================
 
 
3)
 
Jaume Fàbrega - Espanya, un camp de concentrció lingüístic
 
 

ESPANYA, UN CAMP DE CONCENTRACIÓ LINGÜÍSTIC?

 

Jaume Fàbrega

 

Aquests dies –i fa temps– per Catalunya Ràdio i altres emissores que emeten en català hi podem sentir diversos anuncis del “Gobierno de España” (per la llengua, ja veiem que no hauria de ser el govern dels catalans) sobre compres de les diades de Nadal i d'altres –també governamentals– sobre loteries, “Tesoro público” (que, pel que es veu, és només par als castellans). La novetats d'alguns d'aquests anuncis és que, suposo que interpretant un mandat constitucional que obliga al Gobierno de España a respectar i promoure les altres “llengües espanyoles” (se suposa que el català, el gallec i l'eusquera), es fan, efectivament en trilingüe: en “cheli” madrileny, en andalús i fins en argentí. Són, sens dubte, llengües espanyoles, és a dir, dialectes de al llengua espanyola. Un altre cas que creix exponencialment: els anuncis bilingües català-espanyol d'organismes de l'estat a Catalunya (Renfe, Adif, Aena, etc.; estacions, obres, carreteres, aeroports, etc.) han passat a ser espanyol-andorrà o, encara més sovint, només en espanyol. El PSOE, amb aquest cop d'estat lingüístic –que ni el PP va gosar d' executar– interpreta, doncs, la seva Constitució (no votada pels bascos i més votada per un país tita-fluixa com Catalunya) de la forma més espanyola possible: afavorint i imposant una llengua i discriminant les altres. Tot un rei, pel qual els social-peperos bavegen, és clar, ja va dir que el castellà mai s'havia imposat –ni a Amèrica ni aquí, és clar–. El que sorprèn de tot això és la presència –inútil i contaminant– de l'andorrà: en efecte, si qualsevol text informatiu, a Catalunya, és primer en castellà –com que és una llengua imposada que tothom coneix–, ja no cal molestar-se a llegir res en l'altra llengua que, per tant, ja no és la llengua pròpia de Catalunya sinó que és forana –és a dir, andorrana–. Per això AENA va justificar la supressió d'informacions en català a l'aeroport de Barcelona dient que aquesta llengua “contaminava”, cosa que, d'acord amb les premisses esmentades, és certa. Però no és solament l'estat i el PSOE-PSC que s'apunten a aquesta desaparició efectiva del català, sinó que també ho fan tota mena d'entitats, i raons comercials (això quan etiqueten en bilingües espanyol-català!), com la Caixa, els súpers, els fabricants, els restaurants, etc., –com podem veure en els degradants anuncis bilingües