InfoMigjorn, revista virtual sobre llengua catalana [8.000 membres]
 
Butlletí número 59 (dimecres 17/12/2008) - Informació triada per Eugeni S. Reig
 
1) Eugeni S. Reig - ¿Un dia tal del mes tal de l'any tal?
 
2) Joan Olivares - A HORA (H)ORADA
 
3) Joan-Carles Martí - Reforestació lingüística i medi ambiental a l'Extrem Sud del País Valencià
 
4) Xerrades per la llengua
 
5) Eugeni S. Reig - El Nobel per a Joan F. Mira
 
6) Diccionari de la literatura catalana
 
7) Qui és qui. La base de dades més gran d'escriptors en llengua catalana
 
8) Presentació dels llibres 'La tribu valenciana' i 'El morfema ideològic'
 
===============================================================================
Si voleu donar d'alta una adreça electrònica, cliqueu damunt l'enllaç: http://infomigjorn.drac.com/alta
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic (http://drac.com)
===============================================================================
Si voleu rebre de manera gratuïta un calendari de Guardamar només heu d'enviar la vostra adreça postal a marti@guardamar.net
===============================================================================
 
1)
 
Eugeni S. Reig - ¿Un dia tal del mes tal de l'any tal?
 
Publicat en el número 515 del setmanari EL PUNT (edició del País Valencià) 14 de desembre del 2008
 
 
¿Un dia tal del mes tal de l'any tal?
 
Quant sent que algú diu, per exemple, "un catorze de febrer del 2006", li amolle (no puc evitar-ho): "sí, un dels quaranta o cinquanta catorzes de febrer que van haver eixe any". ¿Com pot una persona dir una cosa tan absurda com eixa i quedar-se tan tranquil•la? Es pot dir, això sí, "un catorze de febrer", sense especificar l'any. Això és totalment correcte, perquè catorzes de febrer n'han hagut moltíssims al llarg de la història de la humanitat i confie que n'hi hauran encara moltíssims més. Per tant, en eixe cas, és correcte l'ús de l'article indefinit un. Però si especifiquem que el catorze de febrer és d'un any concret, en eixe cas hem d'emprar l'article definit el, perquè estem parlant d'un dia concret i determinat, perfectament definit. Durant el mes d'agost d'enguany i la primera setmana de setembre, Catalunya Ràdio ha emés, cada dia, a les nou de la nit, el programa De memòria, dirigit i presentat pel periodista Àngel Casas, un programa francament bo portat per un molt bon professional. Doncs bé, cada nit hi parlava una xicota de nom Carlota Casas que ens etzibava sempre, indefectiblement, allò de "un dia tal del mes tal de l'any tal". Jo, com que Catalunya Ràdio té bastant audiència, pensava: "algú li escriurà i li ho explicarà i la xicota rectificarà". Doncs no senyor, va continuar dient-ho cada nit de manera incorrecta fins al darrer programa.
 
No sé d'on ha vingut aquesta moda absurda ni sé a quantes llengües afecta, però sé que a la nostra no li fa cap bé. Cal parlar amb precisió i amb propietat, no de qualsevol manera.
 
==============================================================================
 
2)
 
Joan Olivares - A HORA (H)ORADA
 

 

A HORA (H)ORADA

 

 

Entre els anys 534 i 539 de la nostra era, sant Benet escrivia la seua Regla, en la qual establia les normes que havien de regir l'Orde Benedictí. Alguns capítols de la Regla estan dedicats a l'ordenació dels oficis divins, és a dir, a determinar els intervals de temps que diàriament s'han de dedicar a fer els diferents resos. Aquests períodes s'anomenen hores canòniques. Durant l'edat mitjana, entre els segles X i XIII a molts convents i esglésies es feren uns rellotges especials, anomenats de missa, que marcaven exclusivament aquestes hores. Seguint la indicació de les sagrades escriptures –“Us he lloat set vegades al dia”–, sant Benet determina que les hores d'oració diürna han de ser set: Laudes, Prima, Tertia, Sexta, Nona, Vespres i Completes; i les d'oració nocturna, només una: les vigilies. Cal remarcar que les hores canòniques, a diferència de les actuals, no es referien a un moment concret del dia, sinó a un període de temps, que era, a més, variable al llarg de l'any.

 

 

No descobrirem res de nou si afirmem que la tradició religiosa és una part important de la nostra cultura i que ens ha deixat la seua empremta en totes les manifestacions culturals i, per tant, en la llengua. No fóra, doncs, d'estranyar que d'aquella antiga manera d'anomenar les hores en l'edat mitjana encara poguérem trobar vestigis en la parla actual. Vet-ne ací algunes hipòtesis.

El nom amb que actualment es coneix a tot arreu l'antic i sa costum de fer una becada després de dinar, la sesta (la siesta, en castellà; la sieste, en francés, etc.), té el seu origen en l'hora canònica sexta. Durant aquesta hora, que s'enceta al migdia, els frares dinaven i a continuació dormien una estona. La sesta havia de ser més llarga a l'estiu que a l'hivern, perquè la nit de l'estiu és més curta i amb tots els resos que havien de fer, no els donava per a descansar prou. Sembla acceptat per tothom que el costum de la sesta és fonamentalment mediterrani, i és lògic pensar-ho així, ja que la forta calor del migdia d'estiu hi fa gairebé impossible dedicar-se a qualsevol tasca vital. Tanmateix, també hi ha qui argumenta, en sentit contrari, que la sesta els era més necessària als frares dels països del nord d'Europa que no als del sud, ja que allà les nits de l'estiu són extremadament curtes i, sent que l'horari canònic els obligava a alçar-se quan encara era fosc, devien necessitar fer llargues migdiades. En qualsevol cas, és en aquestes latituds mediterrànies i no pas en aquelles nòrdiques on es conrea l'honorable esport del jaure diürn amb major afecció. Fa només uns decennis, a alguns pobles del País Valencià el costum de la sesta estava tan arrelat que s'arribà a institucionalitzar, de tal manera que en acostar-se l'estiu, les autoritats dictaven un ban que prohibia, sota pena d'una multa, transitar els carrers de manera sorollosa durant el ple del migdia.

Sembla que també l'hora nona ha deixat rastre en el nostre vocabulari. Se sap que en un determinats moment de la història i en alguns llocs, l'hora nona, que teòricament correspon a mitjan vesprada, s'avançava fins al migdia per tal de donar temps a enllestir tots els resos diürns i sopar abans que es fera fosc (per pura qüestió d'estalvi), si més no durant l'hivern. Situada l'hora nona pròxima al moment del migdia i sabent del costum dels monjos de fer la migdiada, aquest terme hauria pogut donat lloc a l'expressió infantil fer nona i les seues variants fer non, fer noninon, etc. Aquesta influència també la podem trobar en altres llengües. En francés es diu faire la nonne. L'anglés utilitza la paraula noon per a referir-se al migdia.

L'hora canònica que més derivats ha deixat en la nostra llengua és la vespera, que deriva de Vespera, o Venus, nom llatí del planeta Venus, primer astre que es veu al final del dia. La vespera ha evolucionat fins a adquirir significats diferents en els termes: vesprada, vespre i vespra. El primer correspon al període de temps que va des de després del migdia fins a la posta del sol, i s'usa només al País Valencià. Del segon, vespre, en fan ús només els parlars catalans orientals i es refereix a les primeres hores de la nit (a Mallorca i l'Empordà s'usa vesprada amb aquesta accepció). El tercer, vespra, usat en català occidental, al·ludeix al dia anterior a una festa. La vesprada i el vespre, corresponen, doncs, a dues evolucions diferents del mateix concepte: les hores pròximes a l'aparició al cel de l'estel Venus. Quant a la relació entre vespre (o vesprada) i vespra, de significats aparentment tan allunyats, gosarem suggerir que originalment es podrien haver referit al mateix període de temps. Vegem com hauria pogut anar el procés de divergència:

Algunes antigues civilitzacions com els romans, els hebreus, etc. començaven el dia amb la posta del sol, és a dir, amb el vespre. De fet algunes de les festes que ens han arribat d'aquells temps, sobretot les religioses, encara conserven aquesta estructura. Per exemple, la nit de Nadal és la nit anterior al dia de Nadal, i no la nit següent com correspondria segons la nostra concepció actual del dia. I el mateix passa amb la nit de Cap d'Any i la de Sant Joan. En aquelles antigues cultures un dia de festa començava amb el seu vespre i s'acabava amb l'arribada del vespre del dia següent. La introducció d'una festa d'aquestes característiques en una cultura que comença el dia a la mitjanit (o, plantejat a l'inrevés, la introducció del començament del dia a la mitjanit en una cultura que celebra aquestes festes), situaria el vespre de la festa en el dia anterior al de la pròpia festa. Amb el pas del temps es degué identificar la vespera de la festa amb el dia anterior a la festa. I d'aquesta manera ens ha arribat a nosaltres. En castellà la forma víspera només s'usa per a referir-se al dia anterior, i no hi ha un substantiu amb la mateixa arrel per a referir-se a la vesprada ni al vespre; tanmateix, sí que hi podem trobar l'adjectiu vespertino, referit a aquesta part del dia. El català oriental usa el terme vigília per a referir-se a la vespra de la festa. L'accepció d'aquest terme, derivat de les vigilies de l'horari canònic, degué evolucionar progressivament de la nit anterior al dia de la festa a el dia anterior a la festa. 

El català, com altres llengües, té moltes expressions horàries que defugen la referència crua i freda de les xifres: a primera hora, enjorn, de bon matí, al cant del gall, al capvespre, a l'horabaixa, a la poqueta nit, a hores intempestives, etc. L'origen d'aquestes frases és ben divers i no el tractarem ara. Tanmateix, n'hi ha una que ha suscitat algunes polèmiques filològiques: a hora horada, expressió que, acompanyant habitualment el verb arribar, o algun sinònim seu, s'usa per a reprotxar la tardança a algú que arriba a una reunió o qualsevol mena d'acte en el darrer instant, gairebé fora de temps.

Alguns diccionaris presuposen que horada és un derivat d'hora, (com diada ho és de dia i mesada, de mes) però no hem trobat cap explicació clara de com la frase ha pogut evolucionar fins a lexicalitzar-se en el seu actual sentit. Tanmateix, en el Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana, Joan Coromines assevera de manera contundent que aquesta orada és sense hac, i correspon al femení de l'adjectiu orat, sinònim de boig. Així, segons Coromines, una hora orada, fóra una hora boja, és a dir, una hora desenraonada per a acudir a algun lloc; sobretot, m'hi permet afegir, si hom hi és esperat. Posats a divagar, i recordant que parlàvem de les hores canòniques, encara gosaré afegir una altra proposta: que orada, siga sense hac, i que signifique resada o pregada. Posem-nos en el cas d'un monjo que havent-se quedat adormit, arribara al res d'una de les vigilies quan ja s'estaven ultimant les lletanies corresponents; és a dir, quan s'estava acabant d'orar aquella hora canònica anomenada vigilies i, doncs, l'hora estava gairebé orada. El pobre monjo rebria les admonicions del seu pare superior per haver arribat a hora orada. Aquesta frase té un significant semblant a una altra, potser més coneguda, que diu: arribar a misses dites; de manera que, si hi haguera un bri de certesa en l'origen etimològic que hem proposat per a hora orada, aquestes dues frases resultarien doblement emparentades: per la banda canònica i per la lèxica.

Aquesta frase també existeix en castellà, però, segons que diu el Diccionario de la Lengua Española, en la forma a la hora horada. I sembla que aquesta aparició de l'article la en castellà reforça una mica la nostra hipòtesi, ja que en determinar la nostra hora (siga o no canònica)  li dona el caràcter històric d'interval de temps (en anglès, hour), i l'allunya del sentit més actual d'hora com a instant puntual (en anglès, time).

Joan Olivares

Otos-2001

 

BIBLIOGRAFIA:

                          VALLHONRAT, JOSEP MARIA, “Les hores canòniques segons la regla de sant Benet”, La Busca de Paper, núm. 38, Setembre-desembre 2000, Barcelona.

                          MILENIO, B., “A que horas rezaban nuestros monjes”, Analema, núm. 7, 1993, Madrid.

                          VALDES, M.M., “Relojes primitivos y regulación de la jornada monástica”, Analema, num. 17, 1996, Madrid.

                          ARNALDI, MARIO, “Relojes de Sol pintados en el claustro de un monasterio italiano (resumen)”, Analema, núm. 19, 1997, Madrid.

                          COROMINES, JOAN, Diccionari Etimològic i complementari de la Llengua Catalana, volum IV, 1993, Barcelona.

                          REAL ACADEMIA ESPAÑOLA DE LA LENGUA, Diccionario de la Lengua Española, XX Edició, 1984, Madrid.

                          ALCOVER, ANTONI M. i MOLL, FRANCES DE B, Diccionari Català-Valencià-Balear. 1978, Palma de Mallorca.

 

===============================================================================
 
3)
 

Joan-Carles Martí - Reforestació lingüística i medi ambiental a l'Extrem Sud del País Valencià

Publicat a la revista Escola Catalana, novembre 2008 dintre el monogràfic dedicat a “la saviesa dels arbres”

 

 

Reforestació lingüística i medi ambiental  a l'Extrem Sud del País Valencià

 

Joan-Carles Martí i Casanova

 

Per desertització lingüística entenem parts d'un territori on una llengua havia estat la llengua popular hegemònica i ha deixat de ser-ho. Som davant d'una ampliació arbitrària de la definició: regió, generalment deshabitada, a causa de les dificultats del medi. Per altra banda, desert és arcaisme adjectivat per abandonat. Qui no recorda Jordi de Sant Jordi des de la seva presó? Desert d'amics, de bens e de senyor.

 

Al meu petit país, el subdesert es desplega per les serralades i les canyades. Per si no hi hagués prou, de la desertització lingüística en diuen alacantinització. Així, un rerepaís extens queda emmascarat per la ciutat triada pel col·lectiu per ser l'ase dels cops. De deshabitats, però, ni gens ni gota atès que l'eix Elx-Alacant és el tercer espai demogràfic interior, després de Barcelona i València. Insistiré en la semàntica compartida entre geògrafs i sociolingüistes. Per sort, no ens hem acabat de desertitzar malgrat uns transvasaments i escorrims lliurats de mala gana. La reforestació que descriuré és comunal, nascuda de la conjuminació de l'esforç humà i de la pluja escadussera: el menester fa fer.

 

Als segles XVIII i XIX un procés intens de desforestació féu que els materials d'erosió del Segura acabaren a la costa. Les dunes ocupen 15,6 km de longitud, amb amples que varien entre 200 i 1.300 m; són 846 ha. Al bell mig hi ha Guardamar, establiment medieval català del 1271, que baixà del castell a la plana arran del gran terratrèmol de 1829. Condemnada a ser fita i frontissa és aquí on la placa tectònica africana frega amb l'europea.

 

 

Foto: Francesc Mira (1901) Casa Museu Enginyer Mira. Les dunes envaeixen Guardamar del Segura

 

 

Si observeu la foto que Francesc Mira i Botella féu el 1901, Guardamar se'ns antull una Timbuctú petita i mítica, on el vent, l'harmattan, destruí la vegetació i moltes de les estructures engolides pel desert. Així, els quatre fadrins damunt la duna –pells brunes i robes fetes a  péntols– no són del Malí. L'enginyer Mira, nadiu de l'enclavament castellanoparlant d'Asp –creat al s. XVII arran de l'expulsió dels moriscs– aprengué el català a Guardamar on dedicà prop de trenta anys de sa vida a plantar-li cara a l'oratge. El poble hi ajudà de valent. Per això, la foto del 1913 ens mostra una estampa de pins novells i un poble arrecerat.

 

 

Foto: Francesc Mira (1913). Guardamar del Segura 12 anys després de l'inici de reforestació de les dunes

 

 

A l'endemà de la guerra –el fenomen prengué embranzida cap a 1960– la desertització lingüística s'escampà pels voltants d'Alacant on feia estralls d'ençà mitjan segle XIX. El 1999 vaig publicar una enquesta feta a Elx. La davallada en la transmissió inter-generacional refereix a l'any de naixença d'un infant amb els dos progenitors catalanoparlants: 1935: 100%, 1958: 80%, 1970: 41%, 1981: 23%. El 1993 tornava a haver-hi un 80% en aquest subgrup malgrat que l'endogàmia havia minvat fins a una quarta part de les parelles joves. Devers 1985 se sentien, de nou, exemplars urbans de totes les mides relativament abundosos, senyal inequívoc de sosteniment del forest. La sorpresa donà lloc a la falca vilatana –un xic antiquada–: tan menut i parla valencià. La bona nova s'escampà a Guardamar, després que la pèrdua del català al Baix Segura  –al s. XVIII– deixés aquest petit oasi comarcà intacte fins a mitjan s. XX. El 2008, un 21% dels xiquets a Guardamar i un 35% a Elx fan immersió en català mentre que, a Alacant, no deuen superar el 5%. Hi entrarem des de la vorellada? A més, la desforestació lingüística no afectà gaire algunes viles i espais de la contornada. La pineda i el català són ara els paradigmes d'un territori abocat al turisme malentès, a la profusió de llengües invasores i el malbaratament de recursos. Per dissort, hi ha pocs diners valencians per a la llengua natural i per als espais naturals. El desert cria desert i el bosc cria bosc: siguem reforestadors.

 

Conclouré a tall de conte. Això era un poble on el llevant empenyia un onatge ple de sorra que –en aturar-se– agranava la platja fins que s'alçava majestàtic com a tapall lluent. Costera amunt tot un poble resistia l'embat. El viatger s'hi endinsà, parà l'orella i s'adonà que el veïns remorejaven en llur llengua. Trobà uns ulls que s'enamoraren dels seus i establí casa. Sabé de força invasions, força terratrèmols i força ensorrades. Un bosc centenari eixia dels tossals d'arena tan abundosa com escassa era l'aigua que arreplegaven. Sa filla fou un d'ells i somriuria fins al darrer dia en recordar l'accent estrany de son pare, el qual plantava llavors alhora que aprenia mots.

 

Guardamar, 30 de juliol de 2008

 

================================================================================

 
4)
 
Xerrades per la llengua
 
Publicat en el diari AVUI (pàgina 33) dijous 4 de desembre del 2008
 
Xerrades per la llengua
INICIATIVA · La Coordinadora d'Associacions per la Llengua crea una dotzena de grups de conversa ACTIUS · El programa Xerrem vol fer perdre als nouvinguts la por a parlar en català 'XERPES' · Es busquen voluntaris per fer de dinamitzadors

De les parelles als trios. Un cop vist l'èxit de les parelles lingüístiques, la Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana (CAL) ha posat en marxa el programa Xerrem perquè les persones que tenen alguna dificultat per parlar en català s'integrin en un grup que es troba dos cops per setmana i així guanyin fluïdesa i vocabulari.

De moment, hi ha dotze grups amb unes 150 persones que funcionen a Barcelona i unes setanta més es troben a la Catalunya Nord. Cada grup es divideix en subgrups de tres persones per xerrar i hi ha un parell de persones voluntàries, anomenades xerpes, seguint el símil dels guies de muntanya, que fan de dinamitzadors. "Els voluntaris no ensenyen. Simplement escolten, ajuden a parlar i orienten i donen recursos", va explicar ahir l'impulsor de Xerrem, Jordi Esteban.

Anna Maria Pans va arribar a Barcelona de Guadalajara amb 12 anys i tant a casa com al seu entorn més immediat es trobava que el castellà era la llengua habitual. Combina les trobades amb la seva parella lingüística amb les de Xerrem a l'Associació de Veïns de Sants. "Estic convençuda que és millor parlar dues llengües que una i també que em queden molts anys de vida per acabar parlant bé el català", va exposar Anna Maria. La seva és una història d'èxit. I de voluntat d'integració.

================================================================================
 
5)
 
Eugeni S. Reig - El Nobel per a Joan F. Mira

 

 

El Nobel per a Joan F. Mira

 

Aquesta nit he somiat que li donaven el premi Nobel a l'escriptor Joan Francesc Mira. Jo estava molt content de veure que un valencià que ha escrit tota la seua obra –una obra ingent, magnífica i interessantíssima, per cert– en la llengua que va heretar dels seus pares –valencians com ell i com jo– havia tingut el reconeixement que es mereixia i li havien atorgat un premi tan important i decisiu com el de l'acadèmia sueca. I la meua alegria era immensa perquè, per fi, la meua dissortada i maltractada llengua obtenia un reconeixement internacional important. El meu somni, com tots els somnis, s'ha acabat quan m'he despertat. Déu meu, quina decepció. ¡No era veritat! Però immediatament he pensat: ¿i per què no pot ser veritat? Naturalment que pot ser-ho. Només cal superar alguns entrebancs. M'he posat a pensar una estoneta i m'han vingut al cap els següents.

Entrebancs casolans.

Una comunitat lingüística com la catalana, amb més de set milions de parlants i amb una literatura esplèndida, lògicament hauria d'alegrar-se enormement que un escriptor que ha fet tota la seua obra en català guanyara el Nobel. En bona lògica, els de casa no haurien de posar-hi cap entrebanc. Cap ni un. Ans al contrari, tot haurien de ser facilitats. Facilitats i felicitat. El mateix Joan Francesc Mira estic segur que no en posaria cap perquè, encara que personalment no tinguera massa ganes de ficar-se en eixe embolic, comprendria immediatament com d'important seria el premi per a la llengua a la qual ell ha sigut fidel tota la seua vida. Però ¿i la resta de catalanoparlants? Em tem que a molts catalans no els semblaria bé que el premi li'l donaren precisament a un valencià. Encara que per a alguns catalans –no sé si molts o pocs, francament– literatura catalana és la que es fa a Catalunya, siga en català o en castellà o en qualsevol altra llengua, i per a alguns altres –tampoc sé quants en són, la veritat– literatura catalana és la que es fa en llengua catalana, es faça a on es faça, em tem que per a un bon grapat de catalans –i em fa l'efecte que no en són poquets precisament– literatura catalana és la que es fa en llengua catalana a Catalunya. ¿Què dimonis és això de pretendre donar-li el Nobel a un valencià? Segur que immediatament trobarien un bon grapat d'escriptors en llengua catalana nascuts a Catalunya que considerarien molt més importants que Mira i, per tant, més mereixedors del premi de l'acadèmia sueca. ¿I els valencians? Doncs hi hauria de tot: a uns pocs els pareixeria bé i a uns altres –supose que no tan pocs– no tan bé. Alguns valencians l'anatematitzarien perquè el considerarien catalanista. I alguns –i ací incloc també els no valencians–, simplement, el desqualificarien perquè dirien que no n'hi ha per a tant, que la seua obra no està malament, però no és tan gran cosa. I això no ho dirien els que coneixen la seua obra a fons sinó, com passa sempre, els que no han llegit res o quasi res de Mira. És l'innoble esport de desqualificar per desqualificar. Recorde que, quan alguns es varen atrevir a proposar Enric Valor per al Nobel, ja va passar això. Molts valencians –i molts d'ells nascuts precisament en les comarques meridionals valencianes– deien que quina barbaritat proposar-lo per al Nobel, que Valor era un autor mediocre. I ho deien sense haver llegit pràcticament res de Valor, sens haver llegit cap ni una de les seues novel·les del cicle de Cassana. Només el fet d'haver llegit alguna rondalla –i potser ni tan sols això– ja els donava el dret de pontificar. Als valencians ens agrada molt practicar l'esport de destruir altres valencians. Sembla que, per a desgràcia nostra, som un poble bastant autodestructiu. I és que la ignorància barrejada amb l'enveja dóna resultats molt perillosos. I d'ignorància anem ben servits. I d'enveja, també.

Entrebancs estatals.

D'aquests, en bona lògica, no n'hauríem de tindre cap. Es tracta d'un autor espanyol que ha escrit tota la seua obra en una de les llengües d'Espanya que la Constitució Espanyola diu que cal protegir. No hauria d'haver-hi cap problema. L'estat espanyol i el govern d'Espanya haurien de recolzar la idea del Nobel per a Mira i fer tot el possible perquè el guanyara. Seria un prestigi per a Espanya. Un prestigi molt gran. Però no ho acabe de veure tan clar com tot això. Quan l'any 1904 alguns varen proposar Àngel Guimerà per al Nobel, el govern espanyol de l'època s'hi va oposar enèrgicament i el resultat va ser que aquell any es varen emportar el premi de l'acadèmia sueca Frederic Mistral i José Echegaray. Mai li han donat el Nobel a cap escritor que haja fet la seua obra en català i això que escriptors en llengua catalana n'hi han hagut i n'hi han molts i molt bons. Molts d'ells tan bons o millor que molts dels escriptors en altres llengües que han obtingut el premi.

Entrebancs internacionals.

D'aquests n'hi hauran molts i cada any n'hi han més. Escriptors n'hi han molts i molt bons arreu del món i en açò del Nobel hi ha molta politiqueria. No sempre es dóna el premi al millor escriptor. Sovint el premi es dóna per raons extraliterèries. La cosa la veig difícil i complicada, la veritat.

Conclusions.

Si aconseguim que la justícia, la equanimitat, la intel·ligència, la generositat, el coneixement i el bon gust, vencen la ignorància, l'enveja, el menfotisme i la xenofòbia, podríem tindre, per fi, un premi Nobel per a un escriptor en llengua catalana. Tenim el dret i l'obligació d'intentar-ho.

 
================================================================================
 
6)
 
Diccionari de la literatura catalana
 
Publicat en el diari electrònic VILAWEB dimecres 3 de desembre del 2008

Enciclopèdia Catalana publica un nou 'Diccionari de la literatura catalana', dirigit per Àlex Broch

Té 4.000 entrades d'autors, d'obres i de personatges literaris

Enciclopèdia Catalana publica un 'Diccionari de la literatura catalana', dirigit pel crític Àlex Broch i preparat per quaranta redactors i una setantena de col·laboradors. Conté 4.000 entrades, 3.500 d'autors de totes les èpoques, fins els nascuts l'any 1975 (escriptors, traductors, crítics, investigadors, sociolingüistes...). La resta són d'obres de tots els gèneres i de personatges literaris. Les entrades abasten tot el territori lingüístic.

El diccionari és un projecte que ha suposat vuit anys de feina. L'equip d'experts inclou Jaume Aulet, Anton M. Espadaler, Manuel Jorba, Pep Vallsalobre, Jordi Castellanos, Josep Massot i Muntaner, Joaquim Molas, Ramon Pla Arxé, Enric Cassany...

Encara que l'entrada més extensa sigui la de Ramon Llull, una de les aportacions més significatives d'aquest 'Diccionari de la literatura catalana' és la contemporaneïtat: hi podem trobar autors joves, d'una trentena d'anys. Si aquesta voluntat d'actualitat és un dels valors del llibre, també és un niu de possibles crítiques: per què els uns sí i els altres no? Àlex Broch ha dit que el criteri de selecció era de qualitat i de consens. 'Una periodista m'ha dit que aquest aspecte era com un camp de mines. I jo li he dit que sí, que d'acord, però que, si no ens arrisquem, no avançarem. Incorporem gairebé 200 noms (183 exactament) nascuts després del 1960. Això és legitimar un procés històric. Aquest diccionari també vol ser un reconeixement de tota la gent que fa literatura.'

Entre els diccionaris de literatura catalana més recents hi ha el de Joaquim Molas i Josep Massot i Muntaner, del 1979, publicat per Edicions 62; i el d'Enric Bou, del 2000, de la mateixa editorial. Però aquest últim solament té en compte els autors nascuts fins el 1950.

Sobre el fet que el diccionari també incorpori personatges de ficció, Broch explica: 'els personatges literaris són arquetips de ficció però també models de comportament, ideològics, d'actitud. Sovint se'n fan servir d'espanyols, que són més coneguts, però n'hi ha de la literatura catalana, que no es coneixen. És per això que el diccionari parla del Manelic, de la Colometa, del Senyor Esteve, del Bruno Quadreny, creat per Terenci Moix a 'El dia que va morir Marilyn', o de la Conxa de 'Pedra de tartera' de la Maria Barbal, que encarna el desarrelament de la terra i el pas a la vida urbana. Ara, també s'ha de dir que en aquest aspecte s'ha d'avançar molt, cal continuar treballant. Perquè el diccionari és una peça viva.'

El volum té 1.242 pàgines, i al final hi ha una bibliografia, completa i actualitzada, d'un centenar de pàgines, amb una vintena de recursos electrònics, 'imprescindibles per al coneixement i la investigació literària'. Broch comenta que aquest material anirà a parar a la xarxa, però no se sap quan.

 
================================================================================
 
7)
 

Qui és qui. La base de dades més gran d'escriptors en llengua catalana.

 

Més de 1500 fitxers actualitzats setmanalment.

http://cultura.gencat.net/ilc/qeq/cerca.asp

 
================================================================================
 
8)
 
Presentació dels llibres
'La tribu valenciana', de Miquel Àngel Pradilla (Universitat Rovira i Virgili)
'El morfema ideològic', de Josep Àngel Mas (Universitat de Barcelona)

Dia: dijous, 18 de desembre del 2008
Hora: 13 h
Lloc: Centre de Congressos de Tarragona (c. Arquitecte Rovira, 2)
En el marc del III Col·loqui Internacional "La lingüística de Pompeu Fabra"
http://wwwa.urv.cat/centres/Departaments/fcatalana/activitats_fabra.html

Font:
 
================================================================================
InfoMigjorn és un butlletí que distribueix missatges informatius relacionats amb la llengua catalana, com ara:
– Retalls de notícies de premsa.
– Articles, publicats o inèdits.
– Informacions sobre seminaris, congressos, cursos, conferències, presentacions de llibres, publicacions de revistes, etc.
– Ressenyes de llibres, publicades o inèdites.
Així com altres missatges informatius relacionats amb sociolingüística, gramàtica històrica, dialectologia, literatura, política lingüística, normativa, etc.
 
Us pregue encaridament que feu arribar aquest missatge als vostres coneguts a fi que l'existència del nou butlletí InfoMigjorn siga coneguda per la quantitat més gran possible de persones interessades en la llengua catalana.
 
Si voleu donar-vos de baixa, cliqueu ací
Si voleu donar d'alta una adreça electrònica, cliqueu damunt l'enllaç: http://infomigjorn.drac.com/alta
Si voleu posar-vos en contacte amb l'administrador d'InfoMigjorn, escriviu a l'adreça InfoMigjorn@telefonica.net
 
Enviat pel servei Sala de premsa de DRAC telemàtic (http://drac.com)
 
==============================================================================