AL PEU DEL CANÓ
Sembla que, sense voler, la setmana passada vaig encetar una curiosa polèmica idiomàtica. Feia referència al costum -per a alguns supersticiós- de dir toca ferro o toca fusta quan es té la percepció d'algun perill o amenaça. Pel que he pogut aprendre -en part gràcies a les notes sobre llengua del Sr. Eugeni S. Reig al butlletí Infomigjorn- toca ferro és una expressió sòlidament arrelada a la llengua catalana, i el seu origen es pot rastrejar fins a la inclinació medieval a tocar ferro (és a dir, l'espasa o qualsevol arma) davant d'un perill. El sentit de tocar fusta és més obscur, però sembla clar que es tracta d'una metàfora importada, concretament del també arrelat i hispànic tocar madera.
Com he pogut comprovar aquests dies en diversos missatges, totes dues locucions tenen els seus partidaris, i el criteri de preferència no sempre es troba en el fet que una expressió sigui més catalana que l'altra. Alguns partidaris de tocar fusta navegants tenen un argument, ja que en un vaixell, sobretot si és antic, els elements de fusta són més freqüents i accessibles que no pas els de ferro, i la invocació a tocar fusta sembla acreditada per fer front als perills de la mar. Per la meva part, recordo la llegenda que diu que la gent, en dir toca ferro, es passava la mà pels genitals; en canvi, quan deia toca fusta, es posava la mà al cap. Ja sé que és un acudit dolent, i ja no recordo on el vaig llegir, però em consola preferir ser d'un poble amb els genitals de ferro que no pas pertànyer a una comunitat amb el cap de fusta.
El senyor Joan Josep Navarro Arisa, en l'article ¿Ferro o fusta? que va publicar el diari AVUI el dia 22 de novembre d'enguany i que he reproduït més amunt, ens diu que algunes persones fonamenten l'origen de l'expressió tocar fusta en el fet que els vaixells antics eren, majoritàriament, d'eixe material i consideren que la invocació a tocar fusta podria tindre un origen mariner. Meditem una miqueta sobre la qüestió. En primer lloc, cal dir que en la major part de llengües del món com ara l'anglés, el francés, el romanés, el rus, el búlgar, el portugués, el grec, el turc i moltes més, per a prevenir-se contra la malaurança, es toca fusta, com en castellà. En canvi els italians toquen ferro, com nosaltres. En algunes cultures no es toca ni ferro ni fusta, es creuen els dits, cosa que també fem nosaltres. El costum de tocar fusta per a previndre la mala sort és molt antic –té milers d'anys– i, molt probablement, es remunta a la religió dels celtes –poble que en l'antiguitat va ocupar la major part d'Europa– el quals consideraven que els arbres eren éssers sagrats. Tocant el tronc d'un arbre demanaven la seua protecció. El cristianisme es va apropiar d'aquesta antiga creença –com ho va fer també en molts altres casos com ara quan va aprofitar el 25 de desembre, festa del solstici d'hivern, per a commemorar el naixement de Jesús– i va substituir l'arbre per la creu de Crist, que era de fusta. La nostra expressió tocar ferro és molt més moderna, és d'origen medieval, però des d'aleshores ençà és l'única que hem usat, i ja fa uns quants centenars d'anys que els catalanoparlants toquem ferro. Si darrerament la locució tocar fusta pren cada volta més volada en català, no és perquè ressuscitem una expressió de fa milers d'anys ni tampoc perquè eixa expressió s'empre en anglés, en rus, en búlgar, en turc i en altres llengües, és únicament i exclusivament perquè calquem l'expressió que s'usa en castellà que és la llengua que ens pressiona i ens influïx. En la nostra llengua, tocar fusta no és ni una expressió ancestral que hem ressuscitat ni una expressió universal que ens acosta a la major part de les llengües del món, és només un castellanisme, així de clar i així de cru. Un castellanisme que hauríem de combatre amb totes les nostres forces, un castellanisme que hauríem d'eradicar definitivament de la llengua catalana. ¿Ho farem? No ho veig gens clar, la veritat. Fa massa anys que vivim agenollats adorant el castellà.
Pose a continuació tres exemples literari de tocar ferro.
1) Víctor
Català [Caterina Albert i Paradís], Dramas rurals
(1902)
«Y si mal miradas en públich y temudas en secret
eran las Concas abans de nàixer aquella criatura, molt més ho foren després de
tenir la. Cap dòna s'atrevia a passar davant de casa d'ellas sense dir entre
dents: Jesús, Maria y Joseph!, tot farfullant en la butxaca de les
faldillas en busca de las claus de la calaixera o del guarda-robas; perquè és
cosa sabuda de bona tinta que, ab qui és amatent en tocar ferro, los maleficis de bruixas y
esguerrats no hi poden res.»
2)
Gaspar
Hernández, "Addiccions modernes" (Diari El Mundo, edició Catalunya,
08/11/2002)
«El mòbil és un aparell malèvol. Segurament ens l'han
enviat els déus: volen castigar la nostra verborrea. Parlem massa. I curiosament
es va sepultant en l'oblit l'art de la conversa (gairebé ja ningú fa converses
de llarg recorregut, a excepció del tumultuós Fidel Castro, capaç, com informava
ahir aquest diari, de parlar vuit hores seguides amb Spielberg. Castro té molta
bateria). Les antigues converses, tan fascinadores, tan reposades, actualment
són etèries com un miratge. Tornant a les factures, els de l'associació
Proyecto Hombre afegeixen un altre hàbit que ve a matisar els símptomes
de l'addicció, un hàbit que ens tranquil·litza perquè molts encara no el tenim
(toquem ferro): l'enviament de 200 missatges al dia. El camí que porta
cap aquest desfici està format de soledat, fracàs escolar, la mort d'algun
parent, o algun desengany amorós. El mòbil com a recipient on buidar les
angoixes existencials de l'adolescència.»
3)
Isabel-Clara Simó, "Avui fa 65 anys" (Diari Avui,
15/10/2005)
«Avui fa 65 anys que van assassinar el president de la Generalitat, Lluís Companys, al castell de Montjuïc, després d'una farsa de judici i com a pura revenja contra Catalunya. La revenja contra Catalunya és vigent, i encara que ja no assassinen presidents (toquem ferro), la mala bava és la mateixa. Per què hom es vol venjar de Catalunya? La venjança és el tèrbol resultat d'un afront. Si hi ha una guerra, i hi ha qui guanya i hi ha qui perd, sembla que el que perd té motius per al ressentiment.»
===============================================================================
Silenci de plom, la novel·la de Salvador Company (València, 1970) inspirada en una trama de corrupció política, ha guanyat el XXX premi Joanot Martorell, dotat amb 23.000 euros, que lliura l'Ajuntament de Gandia amb Edicions 62. La novel·la segueix tres eixos narratius. Per un costat, el relat que fa el marit d'una periodista desapareguda a València quan investigava l'assassinat d'un regidor; de l'altre, la història d'un supervivent dels camps nazis i, finalment, la novel·la de ciència-ficció que està traduint el marit de la periodista sobre l'autoritarisme.
D'altra banda, Rubén Luzón (València, 1982) s'ha endut el 46è premi de poesia Ausiàs Marc per Badalaspirina, un pas endavant en la configuració del seu projecte poètic, marcat per una lírica molt personal. L'amor, la mort i la precarietat de l'ésser humà són les seves debilitats.