Jóvens i
hòmens
Un tema social molt important és investigar quins efectes es produïxen quan uns pares valencianoparlants no eduquen els fills en valencià. Darrere d'eixe procés, sempre hi ha la voluntat d'afavorir la promoció social dels fills. Com que el castellà és la llengua dominant i calia parlar-la per a ascendir socialment, els pares valencians pensaven que, parlant en castellà als fills, els facilitarien eixe procés. Ara bé, quan hi han les condicions socials i educatives adequades la persona és capaç d'aprendre una pluralitat de llengües, com demostra la realitat sociolingüística de Suïssa i de diversos altres estats europeus. En canvi, si hi ha una ideologia que presenta el monolingüisme en castellà com a situació modèlica, els pares no veuen que els seus fills poden aprendre diverses llengües (el valencià, el castellà i, sense massa esforç, l'anglés). Ben mirat, la substitució del valencià pel castellà en l'educació dels fills està impulsada pel fet que l'estat espanyol s'ha identificat des de fa segles només amb el castellà, i ha expulsat de l'ensenyament i de l'ús públic les altres llengües d'Espanya. Justament per això, u dels canvis que s'han de produir per a assegurar la recuperació de l'ús familiar del valencià és que els governs espanyols i la seua administració s'identifiquen amb totes les llengües oficials d'Espanya i, com a conseqüència, les practiquen en la seua activitat pública.
Tornem, però, als efectes d'abandonar el valencià. Quan uns pares valencianoparlants no parlen en valencià als fills, habitualment patixen. Saben que hi ha una espècie de trencament social amb el passat, i la civilització humana no pot existir sense estar arrelada al passat i a l'experiència que un poble ha anat adquirint al llarg de la història. A més, la substitució del valencià pel castellà en la formació del fills repercutix tant sobre la persona com sobre la societat valenciana, no debades la persona i la societat són un binomi del tot conjuminat. El fet d'abandonar el valencià i acostar-se al monolingüisme en castellà afavoria que els valencians anàrem identificant-nos cada volta més poc amb la societat valenciana, procés molt greu. Quan en un poble comença a haver un sector significatiu que no s'identifica amb la seua societat, el resultat inevitable és anar descohesionant progressivament eixa societat. Per una altra banda, eixe procés social potencia el creixement del menfotisme i de les actituds egoistes en les persones. Sense equilibri entre els valors individuals i els valors col·lectius, perd la persona i perd la societat.
Cal dir que una part de les afirmacions anteriors és comprovable en els estudis de sociolingüística. Exposaré unes dades que apareixen en la tesina d'Eugeni Alberola Bisbal (La transmissió familiar del valencià a Alzira: interrupció i recuperació, Universitat de València, 18-09-2007). En els anys cinquanta i sixanta, una part significativa dels pares d'Alzira parlava als fills en castellà. Una de les persones que actuaven així opina que eixe procés tenia dos efectes: d'una banda, «els qui no parlaven en valencià es pensaven que eren superiors»; de l'altra, «no tots eren valencians». És a dir, el fet de substituir el valencià pel castellà dividia la població d'Alzira en dos parts; a més, els qui es consideraven superiors eren els «no valencians». En eixes paraules, hi ha una bona fotografia de dos efectes correlatius: deixar de sentir-se valencians i descohesionar la societat valenciana (separació entre persones poc diferents entre elles). A més, al costat de la fractura social hem de notar que la valencianitat es queda per als de baix, cosa que impulsa a continuar el procés de substituir el valencià pel castellà en tots els aspectes de la vida.
La mateixa dona que valora negativament el fet de no haver parlat als fills en valencià és molt favorable a la recuperació de l'ús social del valencià i, per a fonamentar la seua opinió, es basa en raons socials. Creu que en la seua ciutat la vitalitat del valencià ha crescut molt i que això ha tingut conseqüències positives sobre la societat d'Alzira, ja que ara «tots som valencians». De la fractura social al procés contrari: cohesionar la ciutat d'Alzira. A més, la valoració del valencià desenvolupa la consciència i la voluntat de ser valencians. Així, una altra dona entrevistada veu el valencià com a «senya d'identitat» del poble valencià.
En el procés de recuperar la consciència valenciana i la voluntat de dirigir el nostre futur, hem d'evitar un perill: culpabilitzar els valencians que, en el passat, no varen transmetre el valencià als fills. Certament, cada u és finalment responsable de la seua vida. Però també és veritat que, en tot tema social, hi han factors socials. I eixes són les causes que els investigadors valencians hem de focalitzar. La nostra obligació és mostrar com la ideologia i la política lingüística de l'estat espanyol apartava el valencià de tots els usos públics i espentava els pares a parlar en castellà als fills. En realitat, quan reduïm una actuació social negativa a una qüestió individual, en compte de contribuir a rectificar-la, ajudem a perpetuar-la. Així, si condemnem els alemanys pel feixisme dels anys trenta no contribuirem a superar aquell trauma social. La millor manera de superar-lo és mostrar com el feixisme no solament feia mal al conjunt d'Europa, sinó també al mateix poble alemany. En definitiva, les actituds socials negatives acaben per ser perjudicials per als mateixos que les practiquen.
Des del punt de vista del valencianisme, hem de tindre en compte que, quan un moviment social culpa la seua societat de la situació en què es troba, només pot aconseguir una cosa: que la seua societat desconfie d'ell. Hauríem de fugir del binomi bons i roïns. Lluny d'eixe camí maniqueu, hem d'elaborar anàlisis de la realitat social que siguen objectives, de tal manera que potencie que els valencians ens identifiquem amb nosaltres mateixos i, així, superem aquelles actituds que a la llarga ens perjudiquen, tant com a persones com com a membres d'un poble.
Podem dir, per tant, que els intel·lectuals valencians deuen fer reflexions que ajuden als valencians a conéixer-se més i a autoestimar-se més, perquè qui augmenta la seua autoestima és capaç de rectificar errors i superar conflictes, de la mateixa manera que, qui es té autoodi, reproduïx indefinidament els errors i els conflictes. Si ens guiem pel nord de contribuir a conéixer-nos més i augmentar l'autoestima, els investigadors valencians ens acostarem cap a l'objectiu que hauria de ser central en la nostra activitat: fer créixer la consciència de ser valencians i incrementar la voluntat de compartir un projecte social de futur.
Fins ara, hem parlat dels valencians que en el passat no varen transmetre el valencià als fills i, d'una manera implícita, també hem parlat dels valencians actuals que han tingut el valencià com a llengua materna. Passem ara al tercer grup. ¿Quina hauria de ser l'actitud familiar cap al valencià dels valencians actuals que han sigut formats en castellà (o en un altre idioma)? Si estem d'acord que el valencià és un mitjà important per a augmentar la identificació com a valencians i per a fer créixer la cohesió de la societat valenciana, hauríem de deduir que les famílies valencianes castellanoparlants haurien de procurar que els seus fills tinguen estima pel valencià. De fet, els beneficis socials que comporta la recuperació de l'ús públic del valencià és el factor que pot afavorir que un pare valencià castellanoparlant decidixca parlar als fills en valencià.
En definitiva, el valencià no és una cosa que només forma part de la història valenciana. Lluny d'eixa visió retrospectiva, el valencià és fonamentalment una força prospectiva: un mitjà per a augmentar la identificació amb la societat valenciana, amb tots els efectes positius que es deriven d'eixe procés (sobretot fer créixer el compromís social i la responsabilitat davant dels altres). Eixa manera de mirar el valencià justifica l'afirmació que la llengua pròpia del poble valencià és cosa de tots, siguen els nostres pares autòctons o siguen immigrats, i independentment que la nostra llengua materna haja sigut el valencià, el castellà o una altra. Quan un poble és conscient d'ell mateix, s'autoestima i té capacitat crítica, els membres d'eixe poble viuen d'una manera més satisfactòria. I eixe és un objectiu que hauríem de buscar tots els valencians.
El vicepresident del Govern, Josep-Lluís
Carod-Rovira, ha destacat avui el paper de la llengua com a “eina
útil” per a la cohesió social, sempre i quan vagi acompanyada d'una
actitud de “dignitat” i “respecte” cap a tots
els membres de la comunitat. “Si no el gest serà artificial,
contradictori”. El vicepresident del Govern ha inaugurat aquest matí
les III Jornades Llengua i Immigració que se celebren durant tot el dia al Palau
de la Generalitat i que enguany se centren en l'acolliment lingüístic. A l'acte
han assistit el secretari de Política Lingüística, Bernat Joan, i el secretari
per a la Immigració, Oriol Amorós.
En la seva intervenció, Carod ha
situat la llengua catalana com una “eina útil” per aconseguir
la consecució d'un objectiu que ha considerat prioritari per al Govern, com és
“tenir una societat cohesionada i poder aportar solucions per esvair
barreres i donar a tots els membres de la nostra societat un espai de dignitat i
respecte en condicions d'igualtat”. En aquest sentit, ha defensat la
llengua no com “una finalitat a imposar”, sinó com “una
eina que pot ajudar” a assolir aquest objectiu. I és que, tal com ha
posat de manifest, “l'ensenyament del català als immigrants és útil
perquè no afegeix segregació i per tant dóna oportunitats. És útil per esborrar
o prevenir una fractura social lingüística”. Així mateix, ha constatat,
parlar en català a una persona immigrada “constitueix un gest de
reconeixement, significa que el considerem part de la mateixa
comunitat”. En aquest sentit, Carod ha insistit que per cohesionar
socialment la societat és “imprescindible donar un lloc de
reconeixement, dignitat i respecte a tots els membres de la societat, també als
que acaben d'arribar. I això és una qüestió d'actituds, de
gestos”. “La llengua catalana serà una eina útil, solament si
atorga aquest potencial de dignificació a tots els seus parlants i si respecta
els drets dels nous membres de la comunitat catalanoparlant sense donar-los un
tracte diferenciat”, ha sentenciat. I és que segons ha dit, si la
comunitat catalanoparlant “vol assegurar la normalitat del català com a
llengua pública comuna ha de permetre que les persones no catalanoparlants
puguin percebre el català com a llengua útil i com a llengua respectada i de
respecte a les persones”.
En tot cas, Carod ha volgut deixar
clar que la llengua “és només un dels molts elements que conflueixen en
la cohesió social” i, com a tal, “no pot eclipsar els debats
sobre cohesió social i immigració”. Davant d'això ha fet una crida a la
creativitat i ha considerat que les polítiques lingüístiques “han de ser
tremendament intel·ligents i cauteloses”. “No ens serveix de
res posar el pilot automàtic, s'ha d'observar amb cura i contínuament els
efectes de l'aplicació de les nostres politiques perquè no siguin
contraproduents”. En aquest context, ha destacat la validesa del Pacte
Nacional per a la Immigració com a document per superar les “barreres,
desigualtats de poder i eixos de segregació” que limiten la cohesió
social. “Les polítiques públiques han de treballar perquè aquestes
desapareguin o afectin al menys possible el desenvolupament social. I aquesta és
la finalitat última del Pacte”, que “diagnostica correctament
els reptes per a la cohesió social de Catalunya i proposa mesures per
afrontar-los de manera estratègica”.
Les
jornades
Sota el lema “Acolliment lingüístic: una
perspectiva europea”, les jornades han de servir per presentar les
principals línies de la política lingüística del Govern en relació a l'acollida
de les persones nouvingudes i, alhora, per conèixer les recomanacions i els
criteris establerts pel Consell d'Europa en aquesta matèria. També s'analitzen
algunes experiències de diferents països europeus i, com en edicions anteriors,
es tractaran aspectes que ajudin a millorar l'ensenyament i l'aprenentatge de la
llengua. En el marc de les jornades s'han programat diferents conferències,
entre les quals destaquen les de Joseph Sheils, director de l'Oficina de
Llengües del Consell d'Europa, o Claire Extramiana, de la delegació per a la
llengua francesa i les llengües de França.
Carod ha remarcat la
celebració d'unes jornades que versen sobre “dos grans temes centrals en
la formació de la identitat catalana” que han tingut una
“magnitud” important “en la història i el
desenvolupament del nostre país”. Segons ha destacat,
“permetran conèixer al més concretament possible l'abast i els límits de
l'ensenyament de la llengua en el projecte integral de la cohesió”.
“És una aposta valenta, però que sobretot busca fer més eficients els
recursos destinats a l'ensenyament de la llengua a Catalunya”, ha
manifestat.