S'acaba aquest 2008, proclamat per Nacions Unides Any Internacional de les Llengües, i em sembla de justícia comentar algunes de les iniciatives rellevants a favor de llengües amenaçades, que s'han emprès els darrers anys a l'Amèrica Llatina. També és just recordar l'impuls des de Catalunya d'un instrument internacional per al reconeixement dels drets lingüístics dels pobles.

RESULTA JA UN TÒPIC CRUEL RECORDAR que una meitat de les 7.000 llengües encara parlades al planeta poden extingir-se en qüestió de decennis. La sensibilització internacional sobre aquest greu problema que afecta l'ecologia de la diversitat lingüística i cultural -i humana!- sembla una via necessària per alentir la catàstrofe. En aquest sentit, la proposta de Declaració Universal dels Drets Lingüístics, aprovada a Barcelona el 1996, a iniciativa del PEN Club Internacional i del CIEMEN, amb el suport de la UNESCO, i amb representants d'ONGs i experts de més de noranta Estats del món, és un bon punt de partida. Fa pocs dies, com ha informat aquest diari, l'incansable Aureli Argemí, en representació de l'Agència Europea per les Llengües Minoritzades, ha intervingut davant del Consell de Drets Humans de l'ONU reclamant que la Declaració culmini com a Convenció Internacional de Nacions Unides. Probablement el cas del català hauria de plantejar-se per altres vies, però la Convenció podria pal·liar el darwinisme lingüístic.

MENTRE ESPEREM LA LEGALITZACIÓ mundial de Babel, podem aprendre d'algunes línies d'acció política. Mèxic, Bolívia i Armènia són alguns dels Estats que donen suport a la Declaració. Sospito que altres països d'Amèrica Llatina, com Equador o Veneçuela, podrien afegir-se a la proposta i sumar-hi nous suports.

EL CAS DE MÈXIC TÉ UN INTERÈS SINGULAR. No solament perquè hi subsisteixen més de seixanta llengües indígenes, sinó perquè l'espanyol, tot i que és de fet la llengua de comunicació, no hi ha estat mai declarada llengua oficial. No figura així en la Constitució ni tampoc en la recent Ley General de Derechos Lingüísticos de los Pueblos Indígenas de 2003. L'article 4, per exemple, estableix que les llengües indígenes i l'espanyol "són llengües nacionals". I el 10 diu que l'Estat garantirà el dret dels pobles i comunitats indígenes a l'accés a la jurisdicció de l'Estat (judicis, procediments, etc.) en la llengua indígena nacional de la qual siguin parlants.

A L'EQUADOR, LA NOVA CONSTITUCIÓ impulsada pel president Rafael Correa i aprovada en referèndum el passat 28 de setembre amb un 63,93 % dels vots, declara ja en el seu article primer que l'Estat respecta i estimula el desenvolupament de totes les llengües dels equatorians. Afegeix que el castellà és l'idioma oficial, i també que el quítxua, el shuar i "els altres idiomes ancestrals" són d'ús oficial per als pobles indígenes en els termes que fixi la llei.

EL PLANTEJAMENT MÉS REVOLUCIONAR el trobem a la Bolívia d'Evo Morales, el primer president indígena del país. El projecte de nova Constitució, que anirà a referèndum el febrer vinent, estableix que són idiomes oficials de l'Estat el castellà "i tots els idiomes de les nacions i pobles indígenes". Idiomes que a continuació esmenta pel seu nom, començant per l'aimara i continuant amb trenta-cinc més (entre els quals el quítxua, el més estès, amb un milió i mig de parlants).

ESTATS MULTILINGÜES COM ESPANYA han d'aprendre de les antigues colònies. Per començar, ¿seria molt demanar que la Constitució es digni esmentar els noms de les llengües dels parlants "ancestrals" de l'Estat? Els dirigents catalans, per exemple, es podrien posar d'acord almenys en una cosa: fer oficials a l'Estat totes les llengües indígenes. Per què ser menys que els bolivians?