«N'hi dono cinc» / «Li'n dono cinc»
Suposem que hem de pronominalitzar els dos complements [1] i [2] d'expressions com les següents: Dóna [1] {el préssec / la poma / els plàtans / les taronges / pa / això} [2] al nen. A la major part del domini lingüístic el resultat és el següent: Dóna-l'hi (el préssec, la poma, això), Dóna'ls-hi (els plàtans, les taronges), Dóna-n'hi (de pa). Aquests resultats són els normals almenys des de l'origen de la reforma del català modern. Però Fabra en tres dels punts anteriors va proposar unes formes diferents de les vistes: Dóna-la-hi (la poma), Dóna-li-ho (això) i Dóna-li'n (de pa). Les dues darreres són preses de les parles meridionals (que conserven li'l, li la, li'ls, li les, li ho, li'n de la llengua clàssica), i la primera (la hi) resulta de la norma purament ortogràfica de no apostrofar la paraula la (article o pronom) davant una paraula començada en (h)i o (h)u àtones, una norma (excepció) que Fabra no va justificar mai i que molts voldríem veure abolida d'una vegada, perquè no té cap utilitat. Les dites tres formes la hi, li ho i li'n no han aconseguit d'imposar-se ni poc ni molt no tan sols a la llengua parlada sinó tampoc a la llengua escrita: des de fa anys hi ha molts autors que usen les reals, n'hi ha que mantenen les proposades per disciplina i n'hi ha molts que les usen a mitges i amb vacil.lacions: alguna sí i alguna no, ara sí ara no. Crec que aquesta síntesi respon estrictament a la realitat. Fabra va dir clarament que una proposta del gramàtic que no aconseguia d'imposar-se s'havia de retirar. El nostre cas és transparent i pur en aquest sentit: pur vol dir que no és degut ni a influència d'una altra llengua ni a factors externs; simplement són uns casos tan poderosos que no s'esborren de la nostra ment ni passant per l'escola. És per això que som molts que demanem l'acompliment de la sentència del nostre primer gramàtic.
Però hi ha uns casos de li'n que no donen n'hi i cal que en siguem conscients. Un dels casos clars és amb el verb anar-se'n. Si anem al taller de les motos i ja no hi veiem el Ricardo que ens arreglava la nostra però que buscava una altra feina, preguntem a l'amo: ¿I el Ricardo? ¿Ja se li n'ha anat? i no pas ¿Ja se n'hi ha anat?, perquè aquesta segona frase voldria dir que se n'ha anat a un lloc determinant, i no és pas el cas. Un altre és amb alguna expressió gramaticalititzada com tant se li'n dóna: La corda que li lligava les mans li feia mal, però tant se li'n donava. Amb el verb faltar sembla que hi ha vacil.lació: Si no és mort poc li'n/n'hi deu faltar. En canvi, amb l'expressió gramaticalitzada Déu n'hi do (que més d'un proposem d'escriure d'una vegada deunidó) el que no és possible és li'n. Per tant, ens trobem amb un cas força clar que ofereix alguna excepció no menys clara, i la norma seria ben fàcil. Entretant, els bons escriptors haurien de decidir-se a deixar de vacil.lar: o tots moros o tots cristians. Si tenen por és que no són bons escriptors.
Joan Solà
tocar
ferro
L'expressió
tocar ferro, d'origen medieval, significa 'prevenir-se contra la mala
sort, contra la desgràcia, contra l'infortuni'. En l'edat mitjana era costum
llogar, per a cometre assassinats, individus que quasi sempre eren malcarats i
sovint tenien defectes físics com ara ser geperuts, coixos o torts. Quan es veia
que s'acostava algú de mal aspecte, s'avisava l'amic dient-li ‘toca ferro', que
volia dir que agafara l'espasa, el punyal o qualsevol arma adient, que en
aquella època eren de ferro, a fi de posar-se en guàrdia per a defendre's d'una
possible agressió. Aquesta expressió ha arribat fins als nostres dies i, en
l'actualitat, és encara emprada per les persones supersticioses. En castellà,
per a expressar el mateix concepte, s'usa l'expressió tocar madera. Si
cerquem l'entrada tocar en la primera edició del Diccionari de la
llengua catalana de l'Institut d'Estudis Catalans (1995) trobem:
«tocar ferro
(o tocar fusta) Prevenir-se contra la mala sort». En la segona edició del
DIEC ho diu exactment igual. El Diccionari de
En el Diccionari
Català-Valencià-Balear d'Alcover-Moll no diu absolutament res de tocar
fusta, però en canvi l'expressió tocar ferro apareix tant en
l'entrada tocar com en l'entrada ferro. En l'entrada tocar
diu: «Tocar ferro: prevenir-se contra la mala sort». I en l'entrada ferro
diu: «Cult. pop.Es general la superstició de creure que tocar ferro o qualsevol
objecte metàl·lic és eficaç per a evitar un malefici. Per això, en tenir por
d'alguna persona o cosa que porta mala sort, la gent supersticiosa procura
«tocar ferro».Diuen que mossegar ferro amb certa freqüència, evita el mal de
queixal (Arx. Trad. i, 185).»
El
Diccionari de
locucions i frases fetes de Joana
Raspall i Joan Martí arreplega tocar ferro però no tocar fusta.
Diu: «tocar ferro Conjurar un malefici. | Ex: Dius que no t'ha succeït
mai cap desgràcia anant amb cotxe? Toca ferro! No fos cas que en sortir
d'aquí tinguessis un accident. ║SIN: no cridar massa, no refiar-se. | Ex:
Ara per sort les coses marxen bé. [Toca ferro, no cridis massa, no te'n
refiïs], que duri!»
El Diccionari de frases fetes català-castellà castellà-català de
Joan Abril Español arreplega tocar ferro però no tocar fusta. Diu:
«tocar ferro (v. sin. no cridar massa) tocar
madera»
El Diccionari de sinònims de frases fetes de M. Teresa Espinal
(2004), en l'apartat PREVENIR-SE, recull tocar ferro i tocar
fusta i en els dos casos diu: «SV prevenir-se contra la mala sort
(IEC)» Es veu ben clar que l'autora ha inclòs tocar fusta únicament i
exclusivament perquè ho ha vist en el Diccionari de la Llengua Catalana de
l'Institut d'Estudis Catalans.
Fóra bo que els responsables de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans ens explicaren per quins motius han decidit incorporar el castellanisme innecessari tocar fusta en el DIEC.
Quan jo era menut, qual algun xicon deia toca ferro, un altre s'agafava ostentosament els genitals volen fer veure que tenia els testicles de ferro. Actualment he vist que quan algú diu toca fusta, simultàniament, es toca el cap volent expressar, per tal de fer una gracieta, que té el cap de fusta. Diuen que els pobles tenen la sort que es mereixen, la sort que es guanyen a pols. Nosaltres hem passat de ser un poble amb els testicles de ferro a ser un poble amb el cap de fusta. No cal fer cap comentari.
IV
Jornada - La Carta Europea de les Llengües Regionals i Minoritàries i la seva
aplicació a l'Administració de Justícia
Dia: divendres 24 d'octubre
del 2008
Hora: 16 h
Lloc: Museu d'Història de Catalunya
(Barcelona)
Més informació a:
http://www.juristesperlallengua.cat/