El blaverisme és, doncs, mort i enterrat? No! Recula en els terrenys lingüístic, electoral i periodístic, però és ben viu en altres dos àmbits. D'una banda, en la violència política, perquè la mateixa impunitat de què va gaudir el terrorisme de la blaveria (bombes contra la casa de Joan Fuster) la té ara el terrorisme de baixa intensitat d'alguns grups violents de la blaveria, que ataquen impunement qualsevol acte públic legal que ells consideren catalanista. D'altra banda, el blaverisme és encara vigent com a senya d'identitat de l'hegemònic PP valencià: a través de les multes contra Acció Cultural, el que de debò intenta és arribar un dia a embargar el Centre Cultural Octubre, que, des de València, treballa molt i bé per fer avançar la normalització lingüística, cultural i nacional del país dels valencians.
Des de Catalunya cal que donem el màxim suport civil als nostres compatriotes del sud i cal, també, que exercim la màxima pressió política possible per acabar amb la barbàrie blavera. Ens hi juguem el futur. Poca broma, doncs, amb el blaverisme residual.
«Aneu alerta»
L'altre dia
parlàvem de consultes fetes per excel.lents professionals. Eugeni S. Reig va fer
consultes i va rebre opinions sobre la frase que encapçala l'article d'avui,
perquè «en
tota la zona del valencià nord-meridional» se'n troba una variant enlerta, no localitzada mai en registres
de tipus estàndard, però sí en alguna narració de Jordi Valor i Serra (que escriu en l'erta) i d'Enric Valor (que escriu
enlerta). Jaume Gassull, al segle XV,
havia escrit a la herta, una simple
grafia vacil.lant del nostre alerta,
definitivament adoptat des del segle XVII. L'expressió ens ve (com en altres
llengües) de l'italià all'erta, feta
sobre un substantiu erta 'aixecada',
'pujada', pròpiament participi d'un verb antiquat èrguere 'dreçar, alçar', que s'usava
originàriament per exhortar els soldats a aixecar-se i posar-se en guàrdia.
Potser és una formació paral.lela a la d'alarma (italià all'arme). Del mateix origen, en català
posseïm l'adjectiu (ja no substantiu) ert
erta 'rígid, enravenat, encarcarat'.
El cas és que tot
apunta a no modificar per a la llengua estàndard la solució ja consolidada des
de fa segles alerta (anar, estar, etc.). Però Reig maldava
per no perdre la relíquia valenciana, que va optar per escriure sense aglutinar,
en l'erta. I algun expert (Emili
Casanova, Abelard Saragossà) ho ha
valorat excessiu o innecessari: perquè, escrit sense aglutinar, topem amb la
paraula erta, inexistent com a nom, i
perquè la forma alerta està
definitivament consolidada. Ara bé, ¿per què no podem, doncs, almenys escriure
enlerta? Doncs jo crec que no hi ha
cap problema a escriure enlerta,
mentre es tracti de textos particulars com els que ha localitzat Reig. En canvi,
jo també trobo innecessari escriure en
l'erta: no s'hi guanya res. De
vegades podem perdre de vista que una cosa és la llengua comuna, estàndard,
general, i una altra de molt diferent un text dialectal o antic o mal pronunciat
per un personatge de teatre o de novel.la, etc. Aquí no hi serien aplicables
rígidament moltes de les convencions de l'estàndard, com vam veure deu fer un
parell de setmanes a propòsit dels accents diacrítics. De vegades els
investigadors (i m'hi incloc) ens emocionem tant per una troballa que ens hi
adherim fèrriament com si els altres ens haguessin atacat o ens haguessin
d'atacar. O bé pot passar que ens encaterinem en una posició per la simple raó
emocional d'una repugnància difusa contra l'opinió d'altri, contra una
innovació, etc. Fa quatre dies uns quants professionals detestaven l'expressió
no només per raons, deien,
cacofòniques, i molts «espectadors» van acabar pensant-se que la preciosa
paraula només no era genuïna. Com hi
ha món!
Però d'aquest cas i
del de la setmana passada en podem treure una altra lliçó: la lliçó d'humilitat
que ens donen els dos grans coneixedors de la llengua que n'han sigut
protagonistes, els quals no han cedit pas a un temor difús impropi d'un
professional, sinó que s'han informat, han demanat consell.
en
l'erta
Cautelosament.
|
Vés
molt en l'erta amb el xiquet, no siga cosa que pegue una vencillada i
s'espatle. |
|
Vés
en l'erta amb això que dius, que en acabant et sabrà mal haver-ho dit i ja
no tindrà remei. |
En el meu llibre Valencià
en perill d'extinció vaig incloure l'entrada anar en l'erta. Ho vaig
fer així perquè l'expressió en l'erta s'usa, sobretot, en eixa
construcció, encara que no de manera exclusiva. Emili Casanova, en el pròleg que
va fer per a la segona edició del meu llibre, escriu: «En alguns
casos, però, la proposta d'Eugeni S. Reig considere que no és la més adequada
per a ser normativitzada. Per exemple anar en l'erta pense que és millor
normativitzar-la com anar alerta, més
etimològica, a osades millor com ausades, potser no tan etimològica, però
més acostada a la documentació de Sant Vicent Ferrer, Antoni Canals o Jaume Roig
[...]» Abelard Saragossà, en la ressenya que va fer del meu llibre, escriu:
«Això no obstant, el nostre autor pensa que és preferible a osades pel criteri de l'etimologia.
Eixe mateix factor li fa acceptar anar en
l'erta (‘anar alerta')»
Vull
deixar ben clar que jo no he proposat mai que anar en l'erta o a
osades es normativitzen en lloc de anar alerta o ausades, sinó
“a més de”. No es tracta de substituir res sinó d'afegir, no és qüestio de
canviar sinó de sumar.
En la narració curta El
ramat de Goriet de Jordi Valor i Serra trobem:
|
–Bona ramada portes,
fill; vés en l'erta no te la pillen els
francesos. |
I en la narració curta Per la més
negra cobdícia, del mateix autor, podem llegir:
|
En tot Alcoi no es
parlava d'altra cosa. La veïna que li ho havia contat a Carmeta així ho
assegurava. Mai en la industriosa i pacífica població muntanyenca no
s'havia donat el cas d'un crim tan horrorós com aquell. Un soldat fill de
Xixona i procedent de Filipines havia estat el detective habilidós que
posà en l'erta la justícia
alcoiana. |
Aquestes
dues narracions es troben en el llibre Històries casolanes. Narracions
alcoianes que es
va publicar l'any 1950. El llibre el va corregir el filòleg Josep Giner i Marco
i no va modificar la grafia sense aglutinar que havia emprat l'autor. L'any 1975
es varen reeditar diverses narracions de Jordi Valor –entre les quals les dues
que ens ocupen– en el llibre De la muntanya i de vora
mar,
adaptades pel lingüista Manuel Sanchis Guarner al model de llengua normativa que
ell considerava idoni en aquell moment. Sanchis Guarner va fer molts canvis,
tant en la morfosintaxi com en el lèxic, però va respectar la grafia original de
l'expressió en l'erta.
Reproduïsc a continuació els dos fragments tal com apareixen el l'obra adaptada
per Sanchis Guarner.
|
–Bona ramada portes,
fadrí. Ves en l'erta no te l'agafen els
francesos. |