InfoMigjorn, revista virtual sobre
llengua catalana
_________________________________________
.........................[8.000
membres].........................
Resum número 7
1) Joan Tudela - Elogi de la brevetat
2) Joan Solà - La meravellosa
mitologia
3) Eugeni S. Reig - El dia següent / l'endemà
4) J. Leonardo Jiménez - Grisolía i el
«Manifiesto por la lengua común»
5) El euskara avanza en el ámbito público y retrocede en el privado
6) Manifest de la Federació Galeusca arran de la
publicació "Manifiesto por una lengua común"
7) EcoDiari
==================================================================
1) Joan Tudela - Elogi de la
brevetat
Publicat en el diari AVUI dilluns 8 de
setembre del 2008
Elogi de la brevetat
Joan Tudela
La nostra llengua és apta per a tots els usos,
incloent-hi els més lletjos, com ara les barbaritats que escriuen molts lectors
comentaristes de notícies i articles als nostres diaris digitals. El que havia
de ser una feliç confluència entre les noves tecnologies i la participació
democràtica ha esdevingut, aquí i arreu, una tribuna en què s'expressa el pitjor
de cada casa. Ahir, Vicenç Villatoro descrivia el problema de forma clara. Deia,
però, que el gènere té com a pecat original, encara que venial, el fet que és un
comentari curt, "que no permet argumentar, que és gairebé com una pintada en una
paret, afavoreix la contundència i el crit". La brevetat és pecat?
A veure què hi diu la màxima autoritat en pecats. Escoltem la
paraula de Déu. Així va parlar Jesucrist, segons l'evangelista Mateu:
"Expresseu-vos únicament amb un sí, quan sigui sí, i amb un no, quan sigui no,
perquè tot el que es diu de més prové del Maligne". Aquestes paraules són el meu
lema com a escriptor d'aforismes. Un lema prou potent com per haver inspirat
l'obra dels grans mestres de l'aforisme, com ara Joan Fuster, Rochefoucauld i
Tagore, i per haver il·luminat, també, la saviesa popular que s'expressa als
refranys i, alhora, els millors eslògans publicitaris.
La brevetat no és un pecat, sinó una virtut. Esforçada, això
sí, com totes les virtuts: un text breu s'ha de treballar molt més que un de
llarg. El mal dels comentaristes imbècils i covards d'internet és que, a més,
són uns ganduls, que no treballen gens ni mica la brevetat. El pecat no és,
doncs, la brevetat, sinó la ganduleria aplicada a la brevetat.
====================================================================
2) Joan Solà - La meravellosa
mitologia
Publicat en el suplement de cultura del diari
AVUI
La meravellosa mitologia
Hem de qualificar de gran esdeveniment la
traducció d'una obra gairebé perfecta: el Diccionari de mitologia grega i romana
de Pierre Grimal (655 p. a doble columna). He dit gairebé perquè és una llàstima que hi
faltin mapes, que serien molt útils en aquest bosc espès. Espès però meravellós,
enlluernador, encisador. Els articles d'aquesta obra són de lectura agradable,
captivadora, com petites rondalles. Un llibre amb el qual pots passar tardes i
dies sencers saltant d'una pàgina a l'altra, del text als índexs, dels índexs a
les notes, sense recordar-te per on havies començat ni per què. Un d'aquells
llibres que es fan irresistibles tant a casa com a classe com a la
platja.
En qualsevol article hi ha una quantitat
considerable de noms relacionats amb el personatge o el mite descrit: el lector
no es perd perquè Grimal remet contínuament d'un article a l'altre i a 40 taules
genealògiques que esquematitzen la teranyina, i al final ens dóna unes
dues-centes columnes d'índex de noms mítics, geogràfics i històrics, analitzats
generosament (vegeu Apol.lo, Argonautes,
Hèracles, Eneas, Nimfes, Ulisses i, el més extens, Zeus, d'una columna i mitja) i un segon
índex de temes llegendaris. Es tracta d'una mitografia, és a dir d'una descripció
dels mites basada en les fonts directes (escrupolosament citades), no pas d'una
mitologia, és a dir d'una explicació
o interpretació dels temes. Obra, entre una cosa i l'altra, molt difícil
d'editar i de traduir. L'editorial que s'hi ha vist amb cor és Edicions de 1984,
que abans ja ens havia donat dues altres obres de l'autor.
Els traductors, Montserrat Franquesa,
Joaquim Gestí i Andreu Martí, han fet una feina literalment excel.lent i de gran
mèrit. En una nota brevíssima ens fan saber que l'operació «ha suposat la
incorporació al nostre idioma d'una enorme quantitat de noms propis» personals o
geogràfics (afegim-hi els gentilicis: els locris, mirmídons, pelasgs, lèleges,
tesprots, lemnis, làpites...) i que aquest anostrament l'han fet guiant-se
generalment amb la doctrina establerta per Joan Alberich i Montserrat Ros. Vegem
dos trossets de text.
«Lisídice és filla de Pèlops. Casada amb
Mèstor, li va donar Hipòtoe. Una altra tradició la presenta com l'esposa d'Alceu
i la mare d'Amfitrió (generalment, la dona d'Alceu és anomenada Astidamia o
Laònome) (v. la taula 32, p. 433). En una tercera tradició, Lisídice és
considerada la mare d'Alcmena i, per tant, l'esposa
d'Electrió.»
«La mare d'Èdip fa un paper molt important
en el mite. El seu nom apareix sota formes molt diferents: a l'Odissea, es diu Epicasta; als tràgics,
Iocasta. [...] A la versió èpica del
cicle d'Èdip, la mare de l'heroi es deia Eurigania, o bé Eurianassa, i era filla
d'Hiperfant, o potser de Perifant (el làpita), o bé de Teutrant. Una altra
variant l'anomena Astimedusa i la fa filla d'Estènel», «Èdip ordena [...] que li
precisin l'indret del crim, i no triga a ser presa d'un terrible dubte: no deu
ser pas ell el culpable?».
Joan Solà
NOTA.- El text d'aquest article és
l'original que Joan Solà ha enviat al diari AVUI i que ha tingut l'amabiliat
d'enviar també a la llista InfoMigjorn, per tant podria haver-hi alguna petita
diferència entre aquest text i el publicat en el
diari.
===================================================================
3) Eugeni S. Reig - El dia
següent / l'endemà
Publicat en el setmanari EL PUNT (Edició del país
Valencià)
El dia següent / l'endemà
En català tenim dues paraules per a
denominar el dia que segueix immediatament aquell del qual parlem: endemà i
sendemà. La primera és d'ús general i és la que habitualment empra la llengua
estàndard. La segona és àmpliament usada per valencians, tortosins i illencs.
Les dues són vivíssimes i les dues són nostres i ben nostres. Són les que hem
usat els catalanoparlants durant centenars d'anys, les que ens hem passat de
pares a fills durant segles i segles. Darrerament s'usa cada vegada més la
perífrasi gramatical “el dia següent” que, si bé no és incorrecta, és inadequada
i improcedent. ¿Per quin motiu dic que no és adequat ni convenient que utilitzem
la perifrasi “el dia següent”? Doncs perquè el seu ús i abús acabarà arraconant
les paraules “endemà” i “sendemà” que són mots patrimonials catalans, que són
vocables genuïns nostres, creats per l'enginy del nostre poble, i la
conseqüència serà que les nostres paraules acabaran morint . El castellà no té
altre remei que usar la perífrasi “el día siguiente” perquè no té cap paraula
pròpia per a aquest concepte. Però pel fet que el castellà no en tinga ¿hem
d'assassinar nosaltres vilment les nostres que encara són ben vives per tal
d'acostar-nos més a la llengua veïna?
Potser heu llegit la magnífica novel·la
“Júlia” d'Isabel-Clara Simó. La novel·la va ser publicada inicialment per
La Magrana
l'any 1988. L'autora, uns anys més tard, va revisar l'obra i, la nova versió, va
ser publicada per Bromera l'any 2003. Us copie a continuació un fragment breu de
“Júlia” com apareix en les dues versions (pàg. 134 de la 1a i pàg. 166 de la
2a)
«Li tocà ara el torn a una xica que no
tenia ni vint anys i que havia parit bessonada. Era neta, alegre i plena de
llet. Però al dia següent de començar la seua comesa, caigué fulminada per una
paràlisi, i si no se l'emporten a casa d'ella cuita-corrents, potser hauria
encomanat la criatura.»
«Li va tocar ara el torn a una xica que
no tenia ni vint anys i que havia parit bessonada. Era neta, alegre i plena de
llet. Però l'endemà de començar la seua comesa, va caure fulminada per una
paràlisi, i si no se l'emporten a casa d'ella cuita-corrents, potser hauria
encomanat la criatura.»
Podeu observar que, a banda de canviar
el perfet simple pel perifràstic –cosa irrellevant que supose que va fer
únicament per acostar el llenguatge de la novel·la a la manera de parlar
d'Alcoi– la tindre l'encert de canviar “al dia següent” per “l'endemà”. (Si
l'haguera canviat per “el sendemà” encara ho hauria acostat més al parlar del
seu –i meu– Alcoi natal).
Tan de bo tots els catalanoparlants tinguérem la intel·ligència i el bon
gust de canviar sistemàticament cada “dia següent” que ens ix al pas per un
“endemà” o per un “sendemà”. És increïble que tenint dues paraules pròpies a on
triar –curtes, sonores, boniques i elegants– ens decidim a emprar una perífrasi
que no té res d'original. ¡Les coses que fa el servilisme
lingüístic!
===================================================================
4) J. Leonardo Jiménez -
Grisolía i el «Manifiesto por la lengua común»
Publicat en el diari Levante-EMV
dimecres 3 de setembre del 2008
Grisolía i el «Manifiesto por la lengua
común»
J. Leonardo Jiménez
Algú imagina un líder sindical donant suport a una
campanya per a suprimir el dret de vaga dels treballadors en nom de la llibertat
de treball? O, més concretament, algú concep la directora de l´Instituto
Cervantes firmant un manifest per la universalitat de l´anglés on s´instara a
canvis constitucionals que determinaren que el castellà no fóra llengua
vehicular en l´ensenyament, i sí l´anglés, a Espanya i a Hispanoamèrica?
Eixe
tipus de despropòsits supose que només són imaginables en una pel·lícula de
Berlanga, però també són concebibles i constatables ací, perquè això, més o
menys, és el que ha fet Santiago Grisolía, firmant el Manifiesto por la lengua
común, proclama del nacionalisme lingüístic espanyolista, promoguda per un grup
d´intel·lectuals, que pretén denunciar una suposada discriminació del castellà
en els territoris espanyols amb llengua pròpia.
El senyor Grisolía, que és
president del Consell Valencià de Cultura, institució de la Generalitat que,
entre altres, té la finalitat de «vetlar per la defensa i la promoció dels
valors lingüístics i culturals valencians», va dir que donava suport al
Manifiesto sense llegir-lo i per telèfon. Després del temps passat ja deu
haver-lo llegit i s´haurà adonat que les propostes d´eixe document, amb bones
paraules, col·lisionen frontalment amb les normes valencianes de promoció i ús
del valencià, ja que plantegen canvis constitucionals i estatutaris que les
deixarien sense efecte, entre elles, la LUEV. Per exemple, el valencià
desapareixeria, no sols com a llengua vehicular, sinó com a prioritària en
educació, retolació, informació administrativa, etc. En canvi, sí que podria
haver-hi escola en castellà vehicular en virtut dels drets individuals... que es
negaria per al valencià. També va aclarir que, igualment, signaria manifestos
pel valencià i per l´anglés. Però del mateix tenor? Supose que no, perquè això
és impossible, llevat que tampoc els llija. No es pot ser defensa del Llevant en
la primera part del partit i davanter del Real Madrid en la represa i endossar
tres gols als granotes. Això podria ser en un partit amistós, d´eixos de Nadal,
però no en un campionat on el Llevant es jugara la permanència.
El senyor
Grisolía no cal que firme manifestos pel valencià, sinó que, en virtut del seu
càrrec, pot instar les administracions a fer més efectives l´aplicació de la
LUEV i normes desplegadores; exhortar RTVV que el valencià siga llengua
prevalent en tota la programació, incloent pel·lícules, publicitat,
presentadors, etc., tot tenint en compte la massiva presència del castellà en la
resta de mitjans; impel·lir TVE a augmentar la programació en la nostra llengua;
apremiar l´administració de justícia a usar-la amb normalitat; reclamar que
dirigents i autoritats la facen prevaldre en les intervencions públiques, i no
sols en qüestions culturals.
Si el Manifiesto plantejara la defensa del
castellà respecte de l´anglés i de l´excessiva penetració d´anglicismes
innecessaris, la seua vigència a Puerto Rico o Filipines o per la seua puixança
internacional, es podria entendre eixa vindicació, però és que, amb un esperit
de terminació de conquesta, planteja fer innecessàries les altres llengües
espanyoles, oposant-se als seus plans de normalització. És com si l´exèrcit
nord-americà requerira adhesions perquè Costa Rica o Hondures modernitzaren la
seua infanteria. O com si els neocons, en nom de la llibertat de mercat,
arreplegaren firmes contra les subvencions escolars, els programes de l´Imserso,
la VPO o els trams del IRPF en funció de la renda.
Sense els plans de
normalització lingüística de les altres llengües espanyoles el retrocés es faria
més patent gràcies a la pressió del castellà i les seues lleis normalitzadores i
imperatives, vigents des de fa tres-cents anys. Ens conformaríem de ser idiomes
reduïts, però normals, com el neerlandés, el suec o el danés. I que ningú passe
pena, que les altres llengües mai podran ocupar el terreny propi del castellà,
entre altres coses, perquè el prestigi les possibilitats d´extensió d´un idioma
estan en funció de la força de l´exèrcit (en passat o en present) o del poder
econòmic que el sustenta.
Fins ara els manifestos es feien a favor de causes
discriminades, amenaçades i en contra de forces poderoses o agressives, però, en
este cas, es promou una reivindicació a favor d´una força dominant i vigorosa
com és la llengua parlada per més de quatre-cents milions de persones,
incloent-hi tots els espanyols que en tenim una altra, de llengua pròpia. En
general, ningú s´oposa, sinó tot el contrari, al coneixement i a l´ensenyança
del castellà, que no corre cap risc. El problema és el renovat nacionalisme
lingüístic espanyolista del Manifiesto, per excloent i alimentador de
discordances. La discriminació denunciada és inexistent; només cal aguaitar les
estadístiques de relacions socials, comercials o als mitjans de comunicació, i
no es justifica que el president d´una institució valenciana, com és el CVC,
subscriga eixes proclames, encara que siga per coherència institucional.
El
senyor Grisolía, que va fer un excel·lent paper en la creació de l´Acadèmia
Valenciana de la Llengua, devia fixar-se en la postura del director de la Real
Academia Española, Víctor García de la Concha, i de la directora de l´Instituto
Cervantes, Carmen Caffarel, que no han donat suport al susdit Manifiesto, perquè
el creuen innecessari i problemàtic, o en altres, que s´han esborrat dels
signants, com Gamoneda, Ramoncín o Luz Casal, perquè mantenint la firma no li fa
ningun bé al patrimoni lingüístic de tots els valencians.
*Tècnic
lingüístic d´administració local.
=====================================================================
5) El euskara avanza en
el ámbito público y retrocede en el privado
Publicat en el diari PÚBLICO dimecres 25 de juny del
2008
El euskara avanza en el ámbito público y retrocede en el privado
La Euskaltzaindia subraya que mientras crece su uso en la calle
desciende en el hogar
Hoy en día resulta prácticamente imposible en
el País Vasco y en Navarra encontrar a un solo ciudadano que no sepa hablar en
español. La situación del euskara, en cambio, es bien distinta, pues la mayor
parte de la población no lo conoce lo suficiente para mantener una conversación,
sobre todo en la Comunidad foral.
Según la última Encuesta Sociolingüística
del Gobierno vasco en los “territorios del euskara” –incluye el País Vasco
francés–, en la comunidad vasca el 30% de la población mayor de 15 años es
bilingüe, el 18,3% es bilingüe pasiva (capaz de entender el euskara, pero no de
hablarlo) y el 51,5% lo desconoce.
En Navarra, los porcentajes son
menos favorables: el 11,1% de los habitantes mayores de 15 años es bilingüe, el
7,6% es bilingüe pasivo y el 81,3 % de la población ni habla ni entiende
el euskara.
Los datos aun así reflejan una ligera mejoría respecto al
primer estudio, de 1991, ya que el número de bilingües ha aumentado en el País
Vasco (6%) y, algo menos, en Navarra (1,6%). Se da la circunstancia de que la
recuperación del euskara estos años ha avanzado más en los territorios donde la
política lingüística de la administración ha sido más sensible. La prueba más
negativa es el País Vasco francés, donde esta lengua ni siquiera es oficial y el
número de vascoparlantes cae año tras año.
Otra cuestión que preocupa es el uso del euskara, ya que
este no aumenta de forma pareja al incremento de vascoparlantes. Se trata de un
fenómeno que se da sobre todo entre los jóvenes de 16 a 24 años.
El presidente de Euskaltzaindia (Real Academia de la
Lengua Vasca), Andrés Urrutia, cree necesaria una reflexión. “Se ve en la gente
joven, que en clase estudia y habla en euskara y al salir del aula empieza a
hablar en castellano. Además, se ve que en general el euskara se habla más en la
calle, pero luego en casa cada vez se usa menos”.
Según Urrutia, este fenómeno se registra en los últimos
diez años, justo cuando el euskara tiene una mayor presencia en los medios de
comunicación y la Administración. “Se ve que no todo es que el euskara aparezca
en los boletines oficiales. Hay que motivar su uso, las ganas, y que la gente
goce al hablarlo”, dice.
=====================================================================
6) Manifest de la Federació Galeusca arran de la publicació
"Manifiesto por una lengua común"